Els espais de Memòria Històrica a Nou Barris — Nou Barris per la República

Nou Barris s’ha construït amb les lluites obreres i veïnals i, per això, molts dels seus carrers, edificis o monuments commemoren a les persones compromeses amb les refomes socials, l’alliberament de la dona, els moviments veïnals, les organitzacions d’esquerres i els sindicats.

Si vols proposar un lloc, ampliar o corregir alguna dada, pots posar-te en contacte amb nosaltres omplint aquest formulari

Citació: Ignacio José Castaño Pacho. Una guía para la Memoria Histórica de Nou Barris – Una guia per a la Memòria Històrica de Nou Barris. 2021. DOI: 10.13140/RG.2.2.33628.31361/1 Aquest material és d’accés obert i es distribueix amb una llicència Creative Commons Attribution 4.0 International (CC BY 4.0) License

Bibliografia: https://noubarrisperlarepublica.org/cat/memoria-historica-a-nou-barris/bibliografia-ca/bibliografia-nou-barris-cat/

Les Acampades Urbanes. Les AVV de La Prosperitat i Les Roquetes, l’Ateneu Popular 9 Barris, els casals del jovent de Les Roquetes, La Prosperitat i La Torre Llobeta, la Comissió per la Pau de Nou Barris – Comitè Anti-OTAN de 9 Barris, l’Esplai Verdum, el Grup ecologista Bruc i la Ràdio Farigola van organitzar , amb el suport de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris, l’Acampada Urbana del 16 al 17 de juliol de 1983 i una segona edició el 1984. Aquesta primera mobilització ecologista a Nou Barris va denunciar la degradació del Parc Natural de Collserola, promogué la neteja i reforestació de les muntanyes, exigí el desmantellament de les torres d’alta tensió, la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt i la rehabilitació del palauet de la Torre Baró.

L’Assemblea de Catalunya a Nou Barris. L’Assemblea de Catalunya va ser la plataforma antifranquista unitària més important i transversal del 1971 al 1977, impulsà un programa reivindicatiu i mobilitzacions ciutadanes, multitudinàries i pacifiques, contra la dictadura i inclogué les organitzacions culturals, professionals, els sindicats (CCOO i UGT) i els partits polítics, des de la dreta nacionalista demòcrata (UDC) als principals grups de l’esquerra (ERC, FNC, MSC, OC-BR, PCE(i)-PTE, PSAN i PSUC).

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” resumeix els quatre punts fonamentals del seu programa: l’exigència de llibertats socials i polítiques, una amnistia per als presos polítics, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, com a via cap a l’autodeterminació, i la coordinació amb les organitzacions democràtiques de la resta de l’Estat.

Les AVV de 9 Barrios i El Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera i el veïnat de Nou Barris van donar suport a les convocatòries de l’Assemblea de Catalunya, i en Vicenç Faus Abad (CCOO i PSUC), la Josefina García Corral (OC-BR), en Pep Martínez Barceló (OC-BR), en José Molina Ayala (CCOO, PSUC i FAVB), en Juan Navarro García (CCOO i PSUC-PCC-EUiA-BeC), la Maria Àngels Rivas Ureña (PSUC)… participaven en les seves reunions, en representació de les AVV o d’altres organitzacions. La policia va detenir a la Josefina García i en Pep Martínez quan assistien, respectivament, a l’Assemblea de Catalunya del 28 d’octubre de 1973 i la del 8 de setembre de 1974.

La repressió sistemàtica contra qualsevol forma d’oposició, els assassinats de manifestants, la situació dels presos polítics, les tortures i les condemnes a mort del Proceso de Burgos van provocar les protestes i generar un gran consens social sobre els drets fonamentals i les llibertats col·lectives i individuals. L’Assemblea de Catalunya, la FAVB, les AVV de Nou Barris, algunes parròquies i d’altres organitzacions clandestines (CCOO, FNC, OC-BR, PSAN…) van posicionar-se el 1974 i el 1975 contra les sentències de pena de mort a en José Humberto Baena Alonso, n’Heinz Chez, en Ramón García Sanz, n’Ángel Otaegui Etxeberria, en Juan Paredes Manotas “Txiki”, en Salvador Puig Antich i en José Luis Sánchez Bravo.

El dictador Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i la FAVB, en col·laboració amb l’Assemblea de Catalunya, convocà les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 exigint l’amnistia pels presos polítics. L’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va donar suport a la mobilització des del butlletí informatiu Nuestra Voz, publicà uns escrits de Lluís Maria Xirinacs i Ferran García Faria, que feien una vaga de fam al davant de la presó de La Model, i de Marcelino Camacho empresonat a Carabanchel.

El veïnat de Nou Barris es concentrà l’1 de febrer a la plaça del Virrei Amat per a anar caminant fins a Camp de l’Arpa, formaren una columna d’unes dues mil persones i anaren a la manifestació del centre de la ciutat que, malgrat les càrregues policials, aplegà a unes 70.000. Aquell dia van detenir a dos manifestants i a trentena a la del 8 de febrer i un d’ells era n’Alberto Lahuerta Montoliu de La Guineueta.

Va convocar-se una altra mobilització pel 4 d’abril amb poca assistència a Barcelona, però unes tres-centes persones, majoritàriament dones, es concentraren a la rambla del Caçador, marxaren per la via Júlia i reuní fins a un miler de manifestants.

Les assemblees indignades i Nou Barris Cabrejada diu prou! Una gran crisi econòmica i social va sorprendre el país el 2008, malgrat les reiterades advertències sobre els riscos que la bombolla immobiliària, la precarietat laboral i l’endeutament suposaven per a la ciutadania. Els sectors vinculats a l’especulació urbanística (construcció, immobiliari, banca…) s’enfonsaren i provocaren la desaparició de milers de llocs de feina, petits comerços i empreses. Els diferents governs, del PSOE i el PP a Espanya i de CiU a Catalunya, van retallar els pressupostos dels serveis públics, els drets laborals, les pensions, els salaris… mentre rescataven a les entitats financeres, esclataven greus casos de corrupció i moltes persones no podien pagar les seves hipoteques o els lloguers.

La població va passar de la indignació a la mobilització i, des del 2011, sorgiren moviments amb una proposta crítica-alternativa a tot el sistema, com el 15-M que va tenir una Assemblea a Nou Barris i és a l’origen d’altres col·lectius, per exemple, els Iaioflautes. També es van organitzar grups que actuaven en un àmbit: la Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya i la Marea Blanca en defensa de la sanitat pública, l’Assemblea Groga de Nou Barris als centres d’ensenyament públic, l’Associació 500X20 de Nou Baris i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca contra els desnonaments i els obstacles per accedir a un habitatge, la Marea Pensionista de Nou Barris, l’Assemblea d’Aturats i Aturades de Nou Barris, els afectats per l’estafa de les preferents…

Les associacions veïnals i les entitats eren convençudes de què la causa de la crisi “No és pobresa és injustícia”, impulsaren el manifest Nou Barris Cabrejada diu prou! al setembre de 2012, exigiren de les administracions solucions socials per a les persones més vulnerables, que els serveis públics garantissin els drets bàsics de la població i es respectés als moviments socials que treballen en el districte.

Totes aquestes assemblees i associacions van coordinar al veïnat per a canalitzar les seves reivindicacions i convocaren manifestacions, xerrades, accions de protesta, prengueren la paraula als Plenaris del Districte de Nou Barris…

L’Ateneu Familiar Artístic i Cultural. El veïnat de La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum creà l’associacióper a promoure les activitats d’oci i estigué molt relacionada amb l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes. Va tenir la seu al carrer de Joaquim Valls, després, a la Via Júlia 201 i les seves seccions (els equips de futbol i ciclisme, els balls de la Penya Dràcula, els grups de teatre, d’excursionisme, de fotografia, d’escacs…) esdevingueren un lloc de trobada social i l’origen d’altres entitats que van adquirir plena autonomia, com la Societat l’Ideal d’en Clavé. La dictadura franquista dissolgué l’Ateneu l’any 1939 i les seves instal·lacions van ser ocupades per les organitzacions falangistes.

Els ateneus llibertaris i els casals republicans. Els nuclis històrics de Nou Barris van formar part fins el 1984 de Sant Andreu de Palomar i la seva població es distribuïa entre les barriades de Verdún (una part de Porta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum), Santa Eulàlia de Vilapicina (Can Peguera, la resta de Porta, El Turó de La Peira i La Torre Llobeta-Vilapicina) i La Trinitat (la Nova i la Vella, Torre Baró i Vallbona).

L’anarcosindicalisme va ser molt influent a Nou Barris durant la Segona República i el grup d’habitatges Hermenegildo Giner de los Ríos a Can Peguera, també conegut, segons l’època, com a les Cases Barates d’Horta, Ramón Albó i el Pueblo Español, era el principal focus a la ciutat de Barcelona. La CNT, la FAI i les JJLL hi tenien una militància molt activa (Eugenio Barrio Galileo, Raquel Castro Maestro, José Costa Ferrer, Joan Doménech Borja, Josep Fort Maluenda, Juan López Saura, Juan Martínez Vita, Pablo Mayo Mayo, Tomás Rodríguez Martínez…), que va preparar la insurrecció anarquista del gener de 1933, participà en els sabotatges del transport públic a les vagues de 1933-1935 i la policia va fer registres, detencions i trobar armes i explosius al barri. La Lola Iturbe Arizcuren, en Juan Manuel Molina Mateo i altres periodistes de la Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad van viure-hi i en Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso passaren pel domicili d’en Francisco Ortiz Cárdenas.

La CNT va mobilitzar el veïnat de Can Peguera per a reclamar l’obertura del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos o la instal·lació de l’enllumenat als carrers i el Comité de Defensa Económica de Santiago Bilbao Larregola (CNT) impulsà la vaga de lloguers amb l’objectiu d’aconseguir una rebaixa del 40%. El veïnat va presionar per a recuperar els subministraments d’aigua i llum, que els havien tallat per a sotmetre’ls, les dones aturaren els desnonaments de qui no podia pagar el rebut del Patronato de la Habitación. La Generalitat de Catalunya va aprovar una rebaixa del 50% en el preu del lloguer a l’inici de la Guerra Civil, però la dictadura franquista reclamà els diners a les famílies i les incrementà la quota.

La CNT tenia implantació als tallers ferroviaris de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, les cotxeres dels tramvies d’Horta i, en general, a tot Nou Barris, perquè la població treballava a la construcció, els serveis o les fàbriques properes (Ca I’Alsina, Can Pellicer, Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats, Hispano-Suiza…). Va existir un grup de les JJLL a la barriada Borràs, probablement també tenia inspiració llibertària l’Ateneo Racionalista de Verdún, que obrí les portes el 1933 per a promoure l’ensenyament entre les classes populars, i l’Agrupación Cultural La Nueva Era de Porta.

L’ERC era l’altra gran organització política de Nou Barris durant la Segona República i, en solitari o amb la coalició FEC, va guanyar totes les eleccions al districte, superant a les forces republicanes de dretes o al FCO. Algunes persones de l’AC, AR, AM, EC i socialistes es van reunir el juny de 1930 a l’Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu i en Josep Barrera, en Roc Boronat Fabra, en Josep Coma, n’Antoni Compte, en Joan Damià Ibarra i en Joan Ribas i Grau formaren una comissió per a impulsar el Casal Català República dels Afores de Sant Andreu. En Joan Ribas va presentar el 28 de juliol els estatuts a l’administració, on es deia que el Casal fomentaria el “pleno reconocimiento de la personalidad de Cataluña estructurada dentro de una forma republicana, donde se garanticen todas las libertades colectivas e individuales, políticas, sociales o religiosas” i que “es indispensable para ser socio, ser mayor de 16 años y no procesar ideas contrarias al lema del Casal “Catalunya, República, Obrerismo” ni pertenecer a entidad alguna contraria”.

La recuperació dels papers de l’Archivo General de la Guerra Civil Española de Salamanca ha aportat alguna informació complementària. La reunió per a constituir el Casal Català Republicà de les Roquetes va celebrar-se, a les deu de la nit del 30 d’agost de 1930, a la Torre dels Pagesos del carrer de sant Jordi de la Muntanya (en l’actualitat Joaquim Valls). En Joan Ribas va explicar les gestions que s’havien dut a terme, s’aprovà la feina de la comissió organitzadora, es proposà la Junta Directiva i, després de votar-la, es nomenà a en Josep Faixó Oliver (president), n’Adolf Costa Ballester (vicepresident), en Joan Ribas (secretari), en Josep Salat Florensa (tresorer), en Manel Vidal Giralt (comptador), en Joan Damià (vocal) i en Roc Boronat (vocal).

El Casal Català Republicà de les Roquetes va adherir-se el 28 de febrer de 1931 a la Conferència d’Esquerres que fundà l’ERC el març de 1931. En Lluís Colomé era el president i en Carles Calafell el secretari aquell any, n’Andreu Suñé Coll ocupà el 1934 la presidència i el 1936 ho feu en Constantí Igual amb en Salvador Alloza i Alloza (CNT) com a secretari. La segona seu del Casal va ser al carrer de Joaquim Valls número 15 (en l’actualitat, 53).

El Centre Federal d’Esquerra de la Prosperitat també pertanyia a l’ERC, es reunia al carrer del Conveni Lletra E, en R. González i en Josep Ortiz i García van ocupar la presidència i a l’agrupació participaven les dones, si més no, a les campanyes electorals. La militància de Santa Eulàlia de Vilapicina anava a l’Ateneu Català Republicà d’Horta i Santa Eulàlia i algunes persones baixaven a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu.

El Centro Republicano Federal de La Prosperitat va presentar el 20 de maig de 1931 els seus estatuts al governador de Barcelona, en Manuel Herrero ho presidí i en Gerónimo Lázaro Pescador era el secretari. Altres partits polítics tingueren un Cercle Republicà Familiar del barri del Charlot amb en Carmel Tusquellas Forcén actuant el 1932 com a vicepresident, un Centro Republicano Radical de las Afueras de San Andrés (adscrit al PRS) i, de ben segur, la UGT tingué presència als tallers de la Compañía del Norte, perquè era forta al sector ferroviari. Hi havia d’altres entitats amb finalitats progressistes, si més no en un sentit ampli, com l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, l’Associació de Propietaris de Santa Eulàlia de Vilapicina, l’Ateneu Familiar Artístic i Cultural, la Cooperativa Obrera de Consumo de la Esperanza, la Sociedad Cooperativa de la Habitación Barata, la Societat Obrera Auxiliar l’Estrella, una sucursal de la cooperativa Confiança Andreuenca…

El veïnat de Nou Barris va participar en el setge a la caserna revoltada de Sant Andreu de Palomar, on morí el veí de La Prosperitat en Jaume Oller Prats (CNT), els simpatitzants dels rebels dispararen des de l’Institut Mental de la Santa Creu i sant Pau, els milicians cremaren les imatges religioses de l’hospital a una foguera i la CNT esdevingué el grup hegemònic durant la Guerra Civil.

L’església santa Eulàlia de Vilapicina va ser cremada, el Comitè Revolucionari de la zona de Vilapicina ocupà La Torre Llobeta, que serviria de magatzem pels aliments i allotjar als voluntaris de les Brigades Internacionals, i algun espai del passeig de Fabra i Puig es transformà en l’Ateneo Libertario de Vilapicina. La Generalitat de Catalunya va fer-se càrrec del Col·legi Mare de Déu del Roser (Escola FEDAC Amílcar), després que les germanes Dominiques de l’Anunciata fugissin de la violència anticlerical dels primers dies de la Guerra Civil, i el reobrí com a Grup Escolar Mèxic per a escolaritzar a la infància de Vilapicina.

A Can Peguera, l’església de sant Francesc Xavier, la caserna de la Guardia Civil i la Bodega Munich es van convertir, respectivament, en les seus de la CNT, les JJLL i del Comitè Local de Milícies, i el veïnat excavà el refugi antiaeri del carrer de Cornudella (carrer 19, R0647).

El Comité Revolucionario de Verdún el formaren el treballador ferroviari en Juan Almoine (o Almoina), un altre ferroviari de cognom Ballester, en César (Mora?) i n’Agapito Martínez, que var armar a alguns veïns per a detenir a persones sospitoses i vigilar les carreteres i les infraestructures estratègiques: n’Aguilar (de la calle del Suspiro), n’Antonio “El Peseta” (de la calle Carretas), Antonio (Segarra Aparicio “El Bufa”?), en Pedro Cuartielles Zapater “Peret” (CNT), en Diego (calle de Borja/ carrer de les Borges Blanques), en Federico Flores Fernández (CNT), en Manuel Gargallo, n’Ángel José Gómez “El Bigotes” (UGT), en Lago, en Mora, “El Mosca”, “El Payés”, en Puig, en Sánchez, en Valdiri… El Comité de la Sección de Vías y Obras de la Compañía del Norte l’integraren en Federico Flores, en Puig i en Sánchez, mentre que n’Ernesto Font Barri (CNT) participà en el Comité del Mercado Central del Pescado i potser ajudà a la provisió d’aliments. Van nomenar a en César l’alcalde del barri de Verdún i ocupà el càrrec fins que en Salvador Alloza li substituí després dels Fets de Maig de 1937.

La parròquia de santa Engràcia va ser confiscada pels anarquistes i es transformà en l’Almacén Colectivo CNT-FAI Sucursal nº 1 Verdún i la caserna del Sub-Comité de Defensa de la Barriada de Verdún, format pels milicians n’Anselmo Casas, en Tomás Cobo, en Linares, en Félix Lorente Almansilla, en Juan Lorente Gómez, en Juan Lorente López, n’Antonio Ribera i en José Vila que, amb els grups de Vilapicina, 19 de julio (La Trinitat), el Grupo X, La Sagrera i l’Hispano, armaven i organitzaven a unes cinquanta persones.

L’Ateneo Libertario de Verdún tenia unes dues-centes persones associades i la seu al carrer de l’Anarquia s/n, també coneguda com a Rússia, els noms que van fer servir durant la Guerra Civil per a referir-se al carrer de santa Engràcia. Alguns indicis fan pensar que van ocupar la rectoria parroquial fins que la Generalitat de Catalunya projectà el nou Grup Escolar Arnau de Vilanova / Grup Escolar 122 per a escolaritzar a la infància de La Prosperitat, El Verdum i Les Roquetes, perquè en José Piedra Vázquez (CNT i FAI) demanà a la tardor de 1937 que s’adjudiqués a l’ateneu un immoble del carrer de Borràs confiscat a en Josep Roca.

Un destacament republicà va instal·lar-se a la Torre Baró amb una bateria antiaèria i un focus del Palau Nacional de Montjuïc, coordinada amb la bateria del Turó de la Rovira, per a defensar Barcelona dels bombardejos. El Comitè Pro Exèrcit Popular Regular va fer unes maniobres l’abril de 1937, entre el riu Besòs i Collserola, simulant un atac terrestre de l’enemic per a comprovar la capacitat de reacció. L’edifici de Torre Baró va transformar-se en un camp de concentració franquista, que acollí un centenar de presoners republicans, i es desmantellà el 1942.

El sector agrícola era molt important a Nou Barris i el Sindicato Único de Campesinos de Barcelona (CNT, Subdelegación de Floricultura) tenia dos locals als carrers de Rialb i Piferrer. Els petits propietaris van afiliar-se a l’Agrupación Cooperativa de Pequeños Hortelanos (CNT), que contractaren a en Rafael Sans Sierra com a guarda armat per a evitar els furts i la Colectividad Agrícola de Barcelona y su Radio (CNT) conreà i gestionava la producció de les grans propietats.

Les patrulles extremistes van assassinar a algunes persones, els primers mesos de la Guerra Civil, en els límits de Nou Barris amb Horta i Sant Andreu, però no se sap les víctimes eren del nostre districte o si totes ho van ser per motius polítics: el ferroviari catòlic n’Antero Mateo García al pont del Dragó, en Jaume Sabadell Puig al carrer de Piferrer, el guàrdia de consum n’Antonio Aragonés Estrada, el mestre Francesc de Paula Garí, el carlí Ricardo Subiron, el ferroviari José Pérez Leal i en J. Ros Collel. Al mossèn Josep Juncosa i Figuerola de la parròquia de santa Eulàlia no el van detenir ni assassinar a Nou Barris, però sí arrestaren a un membre del Sindicat Lliure a un habitatge de via Júlia – carrer d’Argullós i es desconeix la seva fi. Un testimoni recollit a un llibre afirma que el carrer d’en Xarlot, dedicat a en Carmel Tusquellas, va canviar el seu nom pel del Pare Rodès perquè aquest jesuïta va ser-hi executat, el què no és cert, perquè traspassà de mort natural a Sóller.

Una de les assignatures pendents de la memòria històrica de Nou Barris és conèixer els noms de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista immediatament posterior. A hores d’ara s’ha identificat a en Jaume Oller, mort durant l’assalt de les casernes de Sant Andreu, i al professor Querol del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, combatent amb l’exèrcit republicà. El Tribunal Militar Territorial 3º de Barcelona va jutjar a en Jacint Mayoral Mayoral (ERC) al Consell de Guerra 014142 i li afusellaren el 1940 al Camp de la Bota. En Domingo Blázquez Pascual “Minguet” (CNT), en Josep Fort i en Francisco Puente Benito es van exiliar i els assassinaren als camps d’extermini nazi de Gusen-Mauthausen i Hartheim. La ferida que n’Heliodoro Ramos (CNT) va rebre combatent amb l’Exèrcit Popular li deixà unes seqüeles que avançaren la seva mort, en Salvador Alloza fou empresonat i despatxat de la feina a Correus, a en Joan Doménech li enviaren als Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, en Francisco Gaig (Francisco Costa Gaig o Francisco Guix Gaig) passà pel Camp de Concentració d’Horta, en Pedro Cuartielles, en Federico Flores, n’Ernesto Font, en Manuel Gargallo, n’Ángel José Gómez, en Juan López Saura i en Félix Lorente foren jutjats a Consells de Guerra i els condemnaren a pena de presó, en Juan Lorente Gómez i en Rafael Sans s’estigueren detinguts fins a sortir lliures de càrrecs i en Joan Ribas podria ser un mestre acomiadat per la Comisión Depuradora.

El director del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos Joan Delclós i Dols, les professores d’aquest mateix centre Carmen Bartra Miquel, Elena Boixeda Pamies, Caralt (Otilia Caralt Mercadé?), Carbó (Carmen Carbó Serrat?), Currià (Magdalena Curria Hidalgo?), Gràcia (Gloria Gràcia Balduque?), Concepción Larruy Arnal, Pi (Jacinta Pi Barceló?), Mª Pilar Puig Carreras, María Valls (María Valls Bigas o María Gloria Valls Fabregas?), Ursissina (Ursicina Bou Casamitjana?), els professors Bech (Modesto Bech Fortiana o Jaime Bech Rotllán?), Cueto (Salvador Cueto Bosch?), Farguell (José Farguell Vilardaga?), Rocamora (José Rocamora Cannau?), Salsench (Camilo Salsench Llovera?) i el conserge Salvador Artola van ser acomiadats. A aquest llistat orientatiu, encara faltaria incloure el personal docent depurat dels Grups Escolars Arnau de Vilanova / Grup Escolar 122, Méjico i Pavelló Municipal de Les Roquetes.

En Santiago Bilbao, la nena Engràcia Cañamares, en Raquel Castro, la Lola Iturbe, en Juan Martínez Vita, en Juan Manuel Molina i en José Piedra es van exiliar. En alguns casos, no hem pogut confirmar si altres familiars compartiren el desterrament com, per exemple, la Francisca Bosch Esfer i els seus fills Francisco i Helios Piedra Bosh.

No tenim notícies sobre la fi d’una part dels milicians del Sub-Comité de Defensa de la Barriada de Verdún o les persones que van pertànyer als diferents Comités Revolucionarios, d’Abastos, de Milicias… RENFE va acomiadar a molts treballadors de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España per les seves idees polítiques, traslladà a la resta a Valladolid i els substituí pels companys d’aquella ciutat, però les mesures repressives no aconseguiren el seu propòsit, perquè el dirigent Pere Canals Cambrisas informà l’octubre de 1945 que el PSUC tenia tres cèl·lules als tallers.

Les migracions des de la postguerra fins a la transició van portar a Nou Barris a antics milicians o soldats republicans (Sixto Luis Agudo González, José Andrés González, Juan Brell Piñol, Sebastián Calvo Sahún, Vicente Carrión Milla, Salvador Clop i Urpí, César Cuerda Reyes, José Ferrándiz Campos, Vicente Pablo Ferrándiz Campos, José Gutiérrez Chatruc, Joan Pagés Moret, Cirilo Poblador Gómez, Francisco del Pozo Antúnez, Laureano Rodríguez Huertas, Fernando Rodríguez Ocaña, Moisés Torrico González i Roque Yuste Giménez), persones empresonades o represaliades per la dictadura (Ángeles Blanco Brualla, Basilio Cabanillas Pérez, Humberto Calvo Pardina, Blai Domingo Miquel, Trinidad Gallego Prieto, Juan Eusebio García Niño, Joaquín Galán Rodríguez, Encarnación Juárez Ortiz, Pedro López San Vicente, Rafael Lora Lora, Gabriel Márquez Tena “Tito”, Justiniano Martínez Medina, Juan Medina Sánchez i María Pardina Barrabés), maquis (Domingo Cortecero Gómez “Cencerra”, “Cucón” i “Narciso”), col·laboradors amb les guerrilles antifranquistes (Cristóbal Bermúdez Perujo), refugiats de la zona controlada pels militars revoltats (Juan Carrillo), retornades de l’exili (Agustín Arcas Merlo, María Cantos Lloveras, família Escrich-Vidal, Luisa Fernández, Ramón Guillén, Isabel de la plaça de santa Eulàlia 13, Manolo López i Paquita) o la infància evacuada a altres països durant el conflicte (Genoveva Andrés Nieto i Luisa Fernández).

Altres persones havien perdut als seus pares combatent amb l’exèrcit republicà (José Ignacio Urenda Bariego), els militars revoltats havien afusellat als seus marits (Mercedes Martos Travé) o progenitors (Laura Monleón Contreras, Lorenzo Valenzuela Martos, Georgina Villanueva Sánchez i Manuel Vital Velo) o foren assassinats als camps d’extermini nazi (Conchita Cortés, Francisca Domingo Pueyo, Carmen Riaño, Jordi Sierra Domingo i Ricardo Sierra Domingo), també hi havia familiars de presos (Pepita Ferrer Martínez, Josep Maria Folch i Torres, Rosa María Rísquez Gómez i Maruja Ruiz Martos) o d’exiliats (Vicenç Faus Abad).

L’Ateneu Popular 9 Barris. La planta asfàltica es construí el 1976, modificant els límits del Parc Natural de Collserola, per a pavimentar el Segon Cinturó / la ronda de Dalt. L’activitat incomplia les recomanacions de ser, com a mínim, a dos quilòmetres La Trinitat Nova i Les Roquetes, emetia gasos nocius, olors desagradables, partícules i sorolls.

Les seccions de l’AVV 9 Barrios i les entitats dels barris afectats van presentar queixes, manifestar-se i tallar el pas dels camions perquè la toxicitat dels processos i productes emprats amenaçava la salut de la població, però l’alcalde de la Transisió es negà a traslladar la planta asfáltica. El moviment veïnal va blocar l’entrada dels camions fins que la policia els dispersà i una assemblea aprovà desmuntar la instal·lació. El 9 de gener de 1977, després d’una altra reunió multitudinària, dues-centes persones van desbordar al servei de seguretat de la planta asfàltica i dotze joves començaren a destruir els dipòsits de quitrà, inutilitzar les cintes transportadores i enderrocar dues xemeneies. L’endemà, una comissió veïnal va reunir-se amb l’Ajuntament de Barcelona i assolí el seu tancament.

El veïnat de Nou Barris va ser assenyalat com a “indis metropolitans” després del sabotatge a la planta asfàltica i, lluny de sentir-se insultats, van fer servir la idea el 1984 per a l’acampada festiva-reivindicativa de La Indiada i exigir la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt al tram que passa per Les Roquetes i El Verdum.

El magatzem esdevingué un espai cultural autogestionat per la Coordinadora Pro-Ateneo, on es van fer grans festivals els anys 1977 i 1978 (solidaritat amb la vaga a Roca de Gavà, les 30 hores de l’Ateneu…), i el veïnat var exigir convertir la nau en un equipament públic, però les instal·lacions no reunien les condicions mínimes i mancaven els recursos econòmics per tirar endavant el projecte. L’Ajuntament de Barcelona rehabilità l’espai (1991-1994 i 2011-2014) i l’Associació Bidó de Nou Barris assumí la gestió directa des de l’any 1999, mantenint viu el llegat d’autonomia, capacitat crítica, solidaritat amb les causes oblidades i vinculació amb les lluites de Nou Barris.

Les aules provisionals dels Muebles Narciso – El Casal de Joves de Prosperitat – El Centre de Formació d’Adults Prosperitat. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’AVV Prosperitat i les famílies del futur alumnat reclamaven un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància del barri. Les aules provisionals s’instal·laren el 1981 a l’edifici comercial dels Muebles Narciso del carrer de Joaquim Valls i s’unificaren amb l’Escola Benjamí el 1983 per a constituir el nou Col·legi Públic Vesuvi-Cooperació, que canvià el nom pel d’Escola Mercè Rodoreda el 1988.

Simultàniament, el jovent havia format un grup que desenvolupava activitats al barri i reclamava un local a l’Ajuntament de Barcelona. L’edifici dels Muebles Narciso es feia servir com a Escola d’Adults Municipal provisional, podia acollir a més entitats i el jovent el va ocupar per a fer-se un lloc. L’Ajuntament de Barcelona rehabilità l’espai el 1988 com a Casal de Joves de Prosperitat (CJP) i l’Asociación Juvenil Sociocultural de Prosperidad (AJSCP) assumí la gestió directa des de l’any 1993. L’ajuntament va rebre queixes pels sorolls, tancà les instal·lacions el Casal de Joves trobà un lloc d’acollida a l’antic local de la Xarxa 9 Barris Acull del carrer de Badosa i, després, a uns barracons provisionals de l’avinguda de Río de Janeiro mentre es planificava un nou equipament pel jovent de La Prosperitat.

L’edifici dels Muebles Narciso va convertir-se en la seu del Centre de Formació d’Adults Prosperitat, una escola que s’inspirà en el Centre de Cultura Popular Freire, s’incorporà al sistema d’ensenyament públic de la Generalitat de Catalunya i havia funcionat durant dècades al carrer de Baltasar Gracián (l’actual seu de l’AVV Prosperitat).

Les autopistes C-33, C-58 i C-17. La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va enderrocar el 1967 les cases de Torre Baró i Vallbona més properes a l’antiga carretera de Ribes i l’edifici dels Hermanos de Cristo Trabajador, que acollia alguns serveis comunitaris i l’única escola a Torre Baró i Vallbona. Les famílies de l’alumnat es van concentrar el 1967 a les portes de la seu d’Autopistas a la plaça de Gala Placidia, amenaçaren d’immobilitzar la maquinària i assoliren uns barracons provisionals per a escolaritzar a la infància de Vallbona i els “escuelones” del Grupo Escolar san Juan a Torre Baró fins a la inauguració de les Escoles Ciutat Comtal i Font dels Eucaliptus.

La preocupació pel Plan Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinidad va portar a en Cirilo Poblador Gómez (PSUC) i en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC) a contactar amb n’Ignasi Catalán i Antolín de La Trinitat Vella (HOAC, OC-BR, OIC i PSUC) i els grups veïnals organitzats al Centro Social Roquetas, el de La Trinitat Vella i el Centro de Vida Comunitaria para Todos de La Trinitat Nova. L’incipient associacionisme veïnal va organitzar la seva primera acció conjunta el 3 de novembre de 1969, el dia de la inauguració de les autovies que separaven a Torre Baró i La Trinitat Nova de Vallbona i La Trinitat Vella, aplegà dues mil persones el dia de la inauguració i feren una seguda per a reclamar els passos de vianants.

El veïnat de La Trinitat Nova i la Vella va tallar el trànsit el 1970, malgrat les càrregues policials, per a exigir un pas de vianants i un mur de contenció als laterals de la Meridiana.

El veïnat de Vallbona va protestar el 1971 perquè “el Tubo“, uns col·lectors que es feien servir de passos subterranis entre Vallbona i Torre Baró, sempre eren inundats i es produïen atropellaments en intentar travessar les autovies.

Les seccions de Torre Baró i Vallbona de l’AVV 9 Barrios van convocar el diumenge 22 de juliol de 1973 una assemblea conjunta per a demanar “Agua en el barrio“, passaren per les cases trucant a les portes, aplegaren un miler de persones a la font dels Eucaliptus, el veïnat acordà tallar l’autovia i aquell dia només es produí un estira-i-arronsa quan la policia els intentà treure les pancartes. Unes mil cinc-centes persones van interrompre el tràfic el dia 29 amb una gran tela que deia “Disculpen, automovilistas, pero no tenemos otra manera de pedir las cosas“, les dones s’interposaren a la trajectòria de les armes quan la policia va estar a punt de disparar les pilotes de goma i els pots de fum i dissolgué la concentració amb càrregues i cops de porra. El 6 d’agost també va anar-hi gent de fora dels barris, la policia tornà a actuar amb contundència, elements extremistes llançaren uns còctels molotov i el veïnat rebutjà aquest tipus d’actes. El subministrament de l’aigua corrent va arribar als habitatges el 1975 i el servei de recollida d’escombraries s’assolí amuntegant les bosses de brossa a les calçades.

L’avinguda de Rio de Janerio i el Mundialito de 1982. L’AVV Porta reclamava els tallers de la RENFE-Meridiana per a fer equipaments i zones verdes, però l’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys el 1978 amb la intenció de construir-hi pisos, un centre esportiu i enllaçar l’avinguda Meridiana amb la ronda del Mig mitjançant una via urbana per a la circulació intensiva de vehicles. Les AVV de Porta i La Prosperitat van oposar-se a l’autovia, exigiren una rambla per a vianants amb arbres i tallaren el 7 de juliol de 1982 l’avinguda Meridiana per a jugar un partit de futbol. L’equip local de l’Atlético Rambla Rio de Janeiro guanyà per la incompareixença del rival Real Ayuntamiento CF.

La tornada s’havia de disputar el 23 de juliol, així i tot l’AVV Prosperitat va rebre una trucada, de part de l’alcalde socialista Narcís Serra, dient-los que l’Ajuntament impediria l’acció reivindicativa i la policia ocupà la zona de Meridiana, Rio de Janeiro i el carrer de Tissó. Malgrat les amenaces, un miler de persones van manifestar-se, recolliren signatures i es convocà un referèndum popular l’octubre de 1982 per a fer una rambla, que es convertí a una avinguda d’amples voreres per la dificultat d’aplanar el pendent.

El barri de Canyelles. El Plan de Enlaces de 1905 i el Plan General de Urbanización de Barcelona de 1917 van dissenyar un passeig de circumval·lació que es coneixeria pel nom del carrer dels Seixanta Metres. El Plan General de Ordenación de la Comarca de Barcelona y Área de Influencia de 1953 i els Planes Especiales de 1961 i 1963 van avantposar la circulació intensiva dels vehicles i transformaren la idea inicial en una autovia urbana. El Ministerio de Obras Públicas va aprovar el traçat Segon Cinturó el 1969 i les obres del Tram II que afectava Nou Barris el 1970.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració, impulsà el Plan Parcial de Canyelles el 1964 i la construcció del Segon Cinturó / la ronda de Dalt. Els projectes expulsaven a centenars de persones de La Guineueta Vella, un nucli d’autoconstrucció o “corea” de 250 infrahabitatges sense els serveis d’aigua corrent, el clavegueram ni l’enllumenat. El veïnat va desconfiar de les intencions de l’ajuntament, tot just quan s’iniciaven les mobilitzacions a Ciutat Meridiana i l’oposició al Plan Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinidad.

El Ministerio de Obras Públicas i l’Ajuntament de Barcelona havien acordat que el primer es faria càrrec de les obres del Segon Cinturó i el segon de l’adquisició dels terrenys a preus ridículs, perquè “Para mayor gloria de la ciudad, todos los vecinos deben abandonar tan insalubre barrio”. L’incipient associacionisme veïnal va convèncer a la major part de les persones propietàries perquè s’oposessin a les expropiacions, el seguici municipal intentà notificar el 8 de febrer de 1972, casa a casa, les primeres trenta-quatre i les famílies afectades es negaren a signar el document, mentre unes dues-centes-cinquanta persones aplaudien.

L’Ajuntament de Barcelona va cedir i el Patronato Municipal de la Vivienda (PMV) edificà, des del 1973, 2.900 habitatges socials a Canyelles pel veïnat de La Guineueta Vella, El Carmel i l’afectat per l’enfonsament dels edificis de DARSA a La Guineueta. La secció de Canyelles va fer una exposició molt crítica amb el projecte el 1973 i, entre el 1975 i el 1976, ocupà l’Instituto Nacional de la Vivienda i el PMV perquè assumissin l’increment del preu de les obres, es manifestà a la plaça de sant Jaume demanant que s’acceleressin els treballs, aturà la maquinària a fi que els lliuressin els plànols dels edificis i tornà al PMV exigint que es respectés el repartiment dels pisos acordat.

La necessitat d’escolaritzar a la infància i el jovent als centres d’ensenyament públics va mobilitzar a Canyelles, La Guineueta, Les Roquetes i El Verdum per a aconseguir l’Institut de Formació Professional Guineueta, l’Institut La Guineueta i la secció Canyelles denuncià els endarreriments en la construcció del mercat municipal, l’Escola Tomàs Moro, l’Institut Collserola, el parc de Josep Maria Serra Martí…

Les AVV de Les Roquetes i Canyelles demanaven que les instal·lacions de la Fundació BRAFA fossin pels barris, van assolir que l’Ajuntament de Barcelona comprés el pavelló el 1979 i el convertís en el Centre Esportiu Municipal Artesania. L’escola esportiva va continuar sent propietat de la BRAFA i el veïnat enderrocà les tanques el 1980, perquè impedien el lliure accés a la serra de Collserola.

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i les mobilitzacions se succeïren: les dones de Canyelles van fer creuar a l’alcalde franquista Enric Masó Vázquez per una passarel·la de fusta, que era l’únic accés al barri, i aconseguiren dos ponts estables el 1973, Canyelles i La Guineueta aturaren les obres el 1975 i el Ministerio de Obras Públicas acceptà cobrir alguns trams del cinturó al seu pas per Nou Barris. L’oposició veïnal va paralitzar el Segon Cinturó, durant deu anys, fins a assolir la cobertura del 66% de la ronda de Dalt i reclamà que s’hi fessin zones verdes, instal·lacions poliesportives i equipaments municipals.

L’AVV Canyelles va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris, construí una estació simbòlica a la plaça de Karl Marx i inaugurà el 2001 la seva parada de metro.

El govern de CiU va retallar els pressupostos de la sanitat pública catalana el 2011 i suprimí l’atenció a les urgències nocturnes i durant els caps de setmana al Centre d’Atenció Primària de la Guineueta. Les AVV de Canyelles i La Guineueta van protestar per la pèrdua del servei i el desviament de les persones malaltes a un hospital privat fora de Nou Barris, el veïnat es manifestà pel passeig de Valldaura dos dies a la setmana, al llarg de trenta-sis mesos, i tallà la ronda de Dalt diverses vegades.

El pas del temps va malmetre l’arrebossat de moltes façanes a Canyelles i el 2015 s’inicià la reparació i la millora de l’aïllament dels edificis.

El barri de Ciutat Meridiana. El promotor Enrique Banús va comprar uns terrenys que havien estat rebutjats per fer-hi un cementiri municipal, l’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer afavorí l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsà el Plan Parcial de Font Mangués en Ciutat Meridiana.

Urbanizaciones Torre Baró SA, que tenia al seu consell d’administració a en Joan Antoni Samaranch Torelló (procurador a les Cortes franquistes), en Lluís Sentís Anfruns (secretari de la Diputació de Barcelona), en Marià Ganduxer Relats (regidor de l’Ajuntament de Barcelona)…, va construir un polígon d’habitatges amb materials de mala qualitat on un 40% dels pisos patien les humitats. L’empresa va rebutjar les reclamacions de les famílies propietàries, dient que la causa del problema era l’ús que en feien dels banys o cuines, i la corrupció arribà a l’extrem de requalificar l’espai on s’havia de fer un mercat i permetre a Inmuebles en Renta fer un gratacel de vint plantes.

L’incipient associacionisme veïnal s’havia mobilitzat el 1968 i el 1969 perquè intentaren suprimir una de les línies d’autobús, l’Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad (la Nova i la Vella), més coneguda com a l’Asociación de Vecinos 9 Barrios, va aprofitar les escletxes que deixava la dictadura per a legalitzar-se l’11 d’abril de 1970 i també tingué seccions a Canyelles, Ciutat Meridiana, La Guineueta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. En Filiberto Bravo, en Manuel Gordillo (PSUC), en Fernando Pindado Sánchez “Tati” (OC-BR), en Clemente Puente, en Laureano Rodríguez Huertas (PSUC), n’Antonio Torrico Rodríguez (PSUC)… van col·laborar amb la secció i l’AVV Ciutat Meridiana.

La secció de Ciutat Meridiana va exigir la reparació dels edificis que la constructora inicià el 1972, però els residents van haver de denunciar-la el 1974 perquè no solucionava les deficiències a vint-i-cinc pisos i el 1975 al descobrir-ne que la cimentació era defectuosa. L’empresa va aturar les obres, el veïnat es manifestà, tallà el trànsit i la portà a judici per les esquerdes de noranta habitatges el 1977.

El veïnat de Ciutat Meridiana va reclamar el servei de neteja dels carrers organitzant el Concurs de caça de rates del 1971, la substitució de les canalitzacions del gas natural el 1973, els semàfors el 1976, els parcs infantils… La necessitat d’escolaritzar a la infància i el jovent als centres d’ensenyament públics el va mobilitzar per a aconseguir l’Escola Mestre Morera, l’Escola Ferrer i Guàrdia, la millora de les instal·lacions de l’Escola Elisenda de Montcada i, amb els barris de Torre Baró i Vallbona, l’Institut Pablo Ruiz Picasso.

Les assemblees i les manifestacions es feien a un descampat sense nom (plaza de Abajo) on es van col·locar alguns cartells anomenant-la “Plaza Roja”. El veïnat es queixava per la manca d’assistència mèdica i la secció de la Ciutat Meridiana va reclamar un ambulatori des del 1974. El jovent representà “Las aventuras y desventuras de un asegurado” durant una manifestació, la gent escrigué una carta als Reis d’Orient demanant un hospital i inauguraren un ambulatori simbòlic el 1975. Les protestes assoliren un consultori el 1976 i el Centre d’atenció Primària per a la Zona Nord el 1989.

L’AVV Ciutat Meridiana va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris i construí el 1992 una estació simbòlica al carrer de Vallcibera. La Generalitat de Catalunya va oferir fer un minimetro o esperar fins al 2010 per un metro convencional i l’AVV Ciutat Meridiana signà el 1999 un acord amb la Generalitat per a assolir el “gusanillo” de la línia 11 inaugurada el 2003 i el petit funicular “papamòbil” que supera el desnivell entre l’avinguda dels Rasos de Peguera i el carrer de les Agudes

El govern de CiU va retallar els pressupostos de la sanitat pública catalana el 2011 i suprimí l’atenció a les urgències nocturnes i durant els caps de setmana al Centre d’Atenció Primària de la Zona Nord de Nou Barris. Les AVV de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona es van manifestar el 30 de juny i aturaren la mesura en fer palès que no existia un altre CAP on enviar a les visites.

La bombolla immobiliària va inflar els preus dels habitatges, fins i tot a llocs tan allunyats del centre com Ciutat Meridiana, mentre que la crisi financera del 2008, la precarietat laboral i els sous baixos provocaren que milers de persones no poguessin pagar les hipoteques o els lloguers i fossin expulsades de les seves llars. L’AVV Ciutat Meridiana i l’Associació 500X20 van coordinar al veïnat per a aturar els desnonaments, forçar als bancs a renegociar el deute pendent, oferir uns lloguers a preus assequibles o que els serveis socials reallotgessin a les famílies vulnerables.

El barri de La Guineueta. En els seus inicis, el barri era format pel nucli de la Guineueta Vella, que va transformar-se en el barri de Canyelles, i els terrenys agrícoles de diverses masies sobre els quals es construiren les promocions de l’Obra Sindical del Hogar (OSH), la cooperativa La Constancia, La Puntual del bisbat, la Caixa de Pensions, DARSA i Telefónica.

Un grup de persones de la Puntual organitzava les festes del barri i va aprofitar les escletxes que deixava la dictadura per a impulsar una AVV La Guineueta sense vincles amb la secció de La Guineueta Vella-Canyelles de l’AVV 9 Barrios. Van organitzar unes activitats infantils durant una d’aquestes celebracions i posaren uns cartells demanant un col·legi a l’esplanada on es construiria l’Escola Àgora.

L’AVV La Guineueta va intentar legalitzar-se presentant els seus estatuts al Govern Civil, ocupà ca n’Amell Gran perquè no tenia un local, féu les reparacions més urgents i cedí les antigues quadres de la masia per a assemblees clandestines i les activitats del jovent de la Guineueta, fins que s’hi aixecà la parròquia de sant Rafael. Ca n’Amell Gran és l’actual La Masia de la Guineueta gestionada per una plataforma d’entitats formada per l’Ateneu Guineueta, el Casal de Joves Guineueta (CJG) i l’Esplai Guineueta.

En Robert Ruiz Sánchez (PSUC-ICV) i la Maria Àngels Rivas Ureña (PSUC) van acordar fusionar l’AVV La Guineueta amb la secció de La Guineueta Vella-Canyelles i a la nova AVV La Guineueta hi col·laboraren n’Amadeo Estrany Gracia (PSUC), en Josep Maria Folch i Torres (CCOO i PSUC-ICV-BeC), en Josep Pujol Bardolet (ASO-UGT, MSC i ICV), la Quimeta (PSC), la Rosa María Rísquez Gómez (PSUC-ICV-BeC), en Robert Ruiz, en Salinas (PSUC)… A la fi de la dictadura franquista, l’Asociación de Cabezas de Familia de La Guineueta va lliurar les claus del seu local a l’AVV La Guineueta que renuncià a fer-ne ús i esdevingué el Casal de la Gent Gran del barri.

Els falangistes adjudicaven arbitràriament els habitatges de l’OSH, el contracte combinava el pagament d’un lloguer mensual amb el dret a comprar-los més endavant i la corrupció va arribar al punt de cobrar una quota que mai s’emprà per a la urbanització dels carrers ni el manteniment dels edificis. Els pisos tenien goteres i humitats, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, la potencia elèctrica i la pressió del subministrament de l’aigua eren insuficients, no existia un clavegueram per a escórrer-se la pluja i l’AVV La Guineueta va demanar la reparació dels fonaments d’un edifici. L’OSH va decidir vendre els pisos el març de 1972, incomplint els preus i els terminis acordats, o apujar el preu del lloguer un 20% i un 300% el rebut de les despeses per la conservació a qui no se’l volgués comprar.

L’AVV La Guineueta i la secció de La Guineueta Vella-Canyelles van mobilitzar el veïnat del Grupo Roberto Bassas i s’afegí a la protesta que, des de La Trinitat Nova, s’havia estès a Les Roquetes, El Verdum i moltes de les promocions de l’OSH. A més a més de manifestar-se pels barris sense l’autorització del governador civil, es van coordinar per a elaborar una plataforma reivindicativa comuna, dipositar la quota pel manteniment a una notaria, publicar el butlletí informatiu Dos años de lucha contra la O.S.H., el còmic Tocata y fuga de la O.S.H. i preparar una exposició itinerant el 1975, que la policia destrossà a la parròquia de sant Sebastià del Verdum. L’OSH va insistir en la pretensió d’apujar les quotes i imposar vesses extraordinàries, però la mobilització de les AVV assolí l’inici de les reparacions més urgents als habitatges, la urbanització dels carrers i, després, que la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’ADIGSA, reformés dels blocs i l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de la millora dels entorns.

Els llogaters dels pisos de Barcinova i Calinova també es mobilitzaren el 1972 contra la pujada dels preus dels lloguers i l’AVV La Guineueta ho va fer el 1975 per a reallotjar al veïnat afectat per l’enfonsament de dos edificis de la immobiliària DARSA, assolint el seu trasllat als nous habitatges de Canyelles.

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i les mobilitzacions se succeïren: les dones de Canyelles van fer creuar a l’alcalde franquista Enric Masó Vázquez per una passarel·la de fusta, que era l’únic accés al barri, i aconseguiren dos ponts estables el 1973, Canyelles i La Guineueta aturaren les obres el 1975 i el Ministerio de Obras Públicas acceptà cobrir alguns trams del cinturó al seu pas per Nou Barris. L’oposició veïnal va paralitzar el Segon Cinturó, durant deu anys, fins a assolir la cobertura del 66% de la ronda de Dalt i reclamà que s’hi fessin zones verdes, instal·lacions poliesportives i equipaments municipals.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració, requalificà els terrenys de l’Institut Mental, amb l’excusa de què el Consorci Hospitalari de la Santa Creu i sant Pau tenia problemes , i impulsà el Plan Parcial de Ca n’Ensenya. En Joaquín Viola Sauret, membre dels consells d’administració de diverses constructores (Urbanización Barcinova, Calpisa-Calinova, Inmobiliarias Renta SA…) i futur alcalde de Barcelona durant la dictadura, va comprar 19.000 m² de l’Institut Mental i obtenir de l’ajuntament, que també pertanyia al patronat de l’hospital, els permisos per a enderrocar-lo i construir-hi els edificis.

Les AVV de 9 Barrios, Porta i El Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera van organitzar la seva primera acció conjunta contra la perllongació del carrer del Doctor Pi i Molist i el projecte d’edificar-hi més blocs als terrenys de l’Institut Mental. Van convocar el 5 de novembre de 1976 una assemblea multitudinària al Virrey Cinema, el veïnat es manifestà i immobilitzà les excavadores un mes, durant el que les dones feien els torns de dia i els homes s’afegien en tornar de la feina. La constructora va intentar reiniciar les obres el 29 de novembre presentant unes llicències irregulars, el veïnat les aturà, envià una comissió a l’Ajuntament de Barcelona i salvà les hortes i el cos central del psiquiàtric.

L’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones i trenta van ser desallotjades. El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del Patronato Municipal de la Vivienda a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

Els barracons de RENFE. L’empresa pública RENFE va tenir uns infrahabitatges “provisionals”, a prop del pont del Dragó, per a 41 famílies del personal ferroviari. Els edificis i els barracons de fusta tenien humitats, esquerdes, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, s’inundaven quan plovia i la majoria van desaparèixer quan l’Ajuntament de Barcelona comprà els terrenys de RENFE-Meridiana el 1978.

El barri històric de Can Peguera. La dictadura de Primo de Rivera va construir quatre polígons d’habitatges, allunyats del centre, per a amagar el barraquisme durant l’Exposició Universal del 1929: Baró de Viver, el Bon Pastor. Can Tunis i Hermenegildo Giner de los Ríos a Can Peguera, també conegut, segons l’època, com a les Cases Barates d’Horta, Ramón Albó i el Pueblo Español. Els habitatges de Can Peguera van lliurar-se el 1931 i, aquell mateix any, la CNT mobilitzà el veïnat per a reclamar l’obertura del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, l’enllumenat públic i, en el període republicà, el Comité de Defensa Económica de Santiago Bilbao Larregola (CNT) impulsà la vaga de lloguers amb l’objectiu d’aconseguir una rebaixa del 40%. El veïnat va presionar per a recuperar els subministraments d’aigua i llum, que els havien tallat per a sotmetre’ls, les dones aturaren els desnonaments de qui no podia pagar el rebut del Patronato de la Habitación. La Generalitat de Catalunya va aprovar una rebaixa del 50% en el preu del lloguer a l’inici de la Guerra Civil, però la dictadura franquista reclamà els diners a les famílies i les incrementà la quota.

Can Peguera era el principal focus de l’anarcosindicalisme a la ciutat de Barcelona. La CNT, la FAI i les JJLL hi tenien una militància molt activa (Eugenio Barrio Galileo, Raquel Castro Maestro, José Costa Ferrer, Joan Doménech Borja, Josep Fort Maluenda, Juan López Saura, Juan Martínez Vita, Pablo Mayo Mayo, Tomás Rodríguez Martínez…), que va preparar la insurrecció anarquista del gener de 1933, participà en els sabotatges del transport públic a les vagues de 1933-1935 i la policia va fer registres, detencions i trobar armes i explosius al barri. La Lola Iturbe Arizcuren, en Juan Manuel Molina Mateo i altres periodistes de la Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad van viure-hi i en Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso passaren pel domicili d’en Francisco Ortiz Cárdenas.

A les primeres hores de la Guerra Civil, el veïnat va participar en el setge a la caserna revoltada de Sant Andreu de Palomar i a les columnes milicianes que sortien cap al front. L’església de sant Francesc Xavier, la caserna de la Guardia Civil i la Bodega Munich es convertiren, respectivament, en les seus de la CNT, les JJLL i del Comitè Local de Milícies, i el veïnat excavà el refugi antiaeri del carrer de Cornudella (carrer 19, R0647). La derrota republicana obligà a exiliar-se a molts dels seus habitants, com en Josep Fort, assassinat al camp d’extermini nazi NS-Tötungsanstalt Hartheim del castell d’Hartheim, en Santiago Bilbao, en Raquel Castro, la Lola Iturbe, en Juan Martínez Vita, en Juan Manuel Molina… o patí les represàlies de la dictadura franquista, com en Joan Doménech i en Juan López Saura, y el veïnat fou vigilat des de la caserna de la Guàrdia Civil.

Malgrat tot això, algunes persones van intentar reorganitzar la CNT i donaren suport logístic als grups guerrillers anarquistes. L’antic milicià Juan Brell Piñol va establir-se al carrer de Vila-seca 80 amb una identitat falsa a la fi dels anys quaranta, en Quico Sabaté Llopart i n’Amadeo Ramón Valledor “El Asturiano” s’hi amagaren el 1956 durant un mes, els tres hagueren de fugir i al barri encara es recorda a la Guardia Civil empaitant a algú que s’escapava per les teulades. El grup de maquis d’en Josep Lluís Facerías va passar diverses vegades per Nou Barris, cosa que permet suposar que tenien contactes a la zona. En Luis Agustín Vicente “El Metralla” va refugiar-se a Can Peguera, potser a la casa d’en Juan Brell, i és significatiu que el punt de trobada a on anava en Facerías quan la policia li matà el 1957, estigués tan a prop de l’esmentat barri.

El barri va ampliar-se per a allotjar-hi a les persones afectades per les expropiacions de l’avinguda de les Drassanes o l’enderroc de Can Baró i és possible que una Comisión Obrera de Barrio o una Comisión de Barrio aprofités les escletxes que deixava la dictadura per a fundar el 1973 l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera.

La FAVB, en col·laboració amb l’Assemblea de Catalunya, va convocar les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 exigint l’amnistia pels presos polítics, l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera donà suport a la mobilització des del butlletí informatiu Nuestra Voz, publicà uns escrits de Lluís Maria Xirinacs i Ferran García Faria, que feien una vaga de fam al davant de la presó de La Model, i de Marcelino Camacho empresonat a Carabanchel.

El Plan General Metropolitano de 1976 volia regenerar les zones més degradades de la ciutat i, alhora, fer un altre gran negoci immobiliari amb la desaparició del barri de Can Peguera. Una vintena de persones, entre d’altres la Bernarda Freijo, n’Eugenio Martínez, en Pep Ortiz Sacristán (PCE(i)-PTE), en Bernabé Simón…, va organitzar una comissió a l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera per a oposar-se al pla i mobilitzà el veïnat convocant assemblees, presentant al·legacions, recollint signatures i, sense l’autorització del governador civil, manifestant-se el diumenge 24 d’octubre de 1976. El grup també va crear l’associació Centro Social Ramón Albó el novembre de 1977, des d’on s’exigí al Patronato Municipal de la Vivienda la rehabilitació de les cases, un procés que s’inicià el 1983 i trigà vint anys a millorar l’habitabilitat del 83% de les llars.

Simultàniament, les Vocalies de Dones de les AVV 9 Barrios, El Carmel, El Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera i La Torre Llobeta-Vilapicina van proposar a l’Ajuntament de Barcelona crear un punt d’informació sobre l’anticoncepció i la interrupció voluntària de l’embaràs, el centre de planificació familiar s’instal·là el 1979 al passeig de Maragall 242 i atengué a mil cinc-centes visites durant els cinc primers mesos de funcionament.

L’AVV va substituir al Centro Social Ramón Albó, reobrí el refugi antiaeri del carrer de Cornudella durant les Festes Majors de 1998 i promogué un referèndum per a triar un nom pel barri entre els de Ramón Albó, un personatge vinculat amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco, Les Cases Barates o Can Peguera, l’opció guanyadora i que era el de la masia sobre la qual s’hi havia edificat.

El veïnat de Can Peguera va reclamar uns equipaments pel barri i assolí que la caserna de la Guardia Civil es convertís en el Casal de la Gent Gran i recuperar el Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos: l’Associació Sociocultural la Cosa Nostra gestiona el Casal de Barri, l’edifici del col·legi esdevingué el Centre de Dia Pi i Molist i una residència per a persones amb trastorns mentals, el parvulari acull a l’Esplai Tronada i els antics laboratoris a l’Esplai de Can Ensenya per a les persones amb la síndrome de Down.

El risc de destrucció s’allunya i Can Peguera formarà part del Patrimoni Històric de Barcelona com a testimoniatge dels barris de cases barates.

El barri de Porta. En els seus inicis, el barri era format per uns nuclis de cases, separats pels terrenys agrícoles de diverses masies, a prop del carrer del Doctor Pi i Molist, la rambla de santa Eulàlia / passeig de Fabra i Puig i una part de la barriada Borràs, entre el passeig del Verdum i el cementiri de sant Andreu.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsar el Plan Parcial de Porta de 1957. El promotor Román Sanahuja Bosch i el bisbat de Barcelona van obtenir de l’ajuntament els permisos per a un projecte de “ciutat jardí” d’habitatges socials i la corrupció va arribar a l’extrem de permetre la construcció de més pisos dels previstos, que no s’urbanitzessin els carrers i no es fessin les zones verdes ni les tres escoles a què s’havien compromès.

És possible que una Comisión Obrera de Barrio o una Comisión de Barrio aprofités les escletxes que deixava la dictadura per a fundar el 1972 l’AVV Porta i posà al capdavant a persones que no eren fitxades per activitats polítiques. La primera junta va estar formada per n’Antonio Jiménez García, n’Evaristo Tarancón Elvira, n’Antonio Villalba Hernández, en Juan Monleón Seguí, en Ricardo Serrano Martí i en José Ramírez Artayer i on també col·laboraren n’Alfonso Lafuente Castaño, la Rafaela Serrano Ruiz, la Pepita Ferrer Martínez (PSUC), en Cristóbal Bermúdez Perujo (PSUC-ICV)…

L’excavació dels túnels de la línia 4 de metro va provocar unes esquerdes als edificis dels carrers de Pi i Molist i Ramón Albó el 1972, a la plaça del Virrei Amat el 1973 i l’AVV Porta denuncià l’absència d’estudis previs del terreny i els desperfectes produïts als habitatges.

La immobiliària Prone va construir uns edificis, els pisos tenien moltes deficiències i va fer xantatge als seus residents perquè, a canvi de les reparacions, permetessin instal·lar un aparcament i un taller al pati. El veïnat va protestar i l’Ajuntament de Barcelona aturà aquell projecte el 1974.

L’ajuntament franquista volia cobrar un impost extraordinari per la urbanització dels carrers i l’AVV Porta va incitar al veïnat a no pagar-lo, reclamà que la constructora complís amb les obligacions a què s’havia compromès en adjudicar-se la promoció i fer uns parcs als darrers solars sense urbanitzar.

El primer objectiu era l’esplanada de l’antiga bòbila de maons, va aturar-se la construcció dels nous edificis, plantaren uns arbres i intentaren organitzar a Porta la seva versió de l’Olimpíada Popular, el 1974 o 1975, però va ser prohibida per Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento Nacional. L’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys el 1979, inaugurà la plaça de Sóller, construí el Centre Porta-Sóller el 1991 i l’AVV Porta assumí la seva gestió durant un temps. La plaça de Sóller va ser reformada el 2020 i el Centre Porta-Sóller enderrocat per a construir el nou Ateneu La Bòbila de Porta.

L’Arquebisbat de Barcelona era propietari d’un altre descampat al carrer d’Alcúdia i la ciutadania assolí de l’Ajuntament la permuta per una altra parcel·la al barri i la transformació en una zona verda. La Taula per la Memòria Històrica de Nou Barris proposà el 2020 que, al parc sense nom, se li donés el de plaça dels Maquis i, en l’actualitat, s’espera la decisió de la Ponència de Nomenclàtor de la ciutat.

Els atropellaments eren freqüents al passeig del Verdum, el veïnat demanava els semàfors des del 1973 i, quan un autobús va matar a la Cristobalina Gimeno Guillén el 21 de gener de 1976, es tallà el tràfic fins que la policia va dispersar la concentració. L’AVV Porta va organitzar als grups de dones que aturaren la circulació durant nou dies i els homes s’afegien en tornar de la feina. El veïnat va assolir que l’ajuntament franquista instal·lés els semàfors i l’AVV Porta va celebrar una festa.

L’alcalde franquista José María de Porcioles també va requalificar els terrenys de l’Institut Mental, amb l’excusa de què el Consorci Hospitalari de la Santa Creu i sant Pau tenia problemes econòmics, i impulsà el Plan Parcial de Ca n’Ensenya. En Joaquín Viola Sauret, membre dels consells d’administració de diverses constructores (Urbanización Barcinova, Calpisa-Calinova, Inmobiliarias Renta SA…) i futur alcalde de Barcelona durant la dictadura, va comprar 19.000 m² de l’Institut Mental i obtenir de l’ajuntament, que també pertanyia al patronat de l’hospital, els permisos per a enderrocar-lo i construir-hi els edificis.

El veïnat va ocupar uns baixos comercials per a instal·lar l’Escola Sóller el 1977 i, a la sortida de les classes, es manifestava a l’esplanada de la plaça de Sóller, amb pancartes que deien “Escuela gratuita para todos”, “Por una escuela para el barrio” i “Queremos nuestros maestros”, fins que assoliren l’Escola Palma de Mallorca. La necessitat d’escolaritzar a la infància i el jovent als centres d’ensenyament públics el va mobilitzar per a aconseguir l’Institut Flos i Calcat, l’Institut Valldemossa, l’Escola Splai i l’Institut Meridiana (Escola d’Hostaleria i Turisme de Barcelona).

La RENFE va tancar els tallers ferroviaris després de la cobertura de les vies del tren i l’obertura de la Meridiana, la ciutadania de Sant Andreu i Nou Barris va veure l’oportunitat de resoldre les mancances dels barris, organitzà un concurs d’idees el 1969 i proposà que aquest espai es destinés a un parc, un hospital i una escola, reivindicacions assumides, més endavant, per l’AVV Porta. L’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys el 1978 amb la intenció de construir-hi pisos, un centre esportiu i, malgrat l’oposició de les AVV de Porta i La Prosperitat, enllaçar l’avinguda Meridiana amb la ronda del Mig mitjançant una via urbana per a la circulació intensiva de vehicles. Mentre s’aclaria el seu destí final, el veïnat va fer servir un solar annex com a camp de futbol provisional que, amb el temps, es convertí en el Camp Municipal de Futbol Porta.

A la fi, es van construir uns edificis als terrenys de RENFE-Meridiana per a reallotjar als residents de les barraques de santa Engràcia (plaça d’Ángel Pestaña) i, des dels anys noranta, l’Institut Flos i Calcat, l’Institut Meridiana (Escola d’Hostaleria i Turisme de Barcelona), la pista d’atletisme, el complex esportiu municipal, el camp de futbol i un parc, que redueix l’impacte de l’avinguda Meridiana sobre la zona habitada. El veïnat i el comerç del barri no van poder aturar la venda dels terrenys públics per a fer un centre comercial, uns grans magatzems i un edifici d’oficines.

El primer Casal de la Gent Gran Casa Nostra va ocupar una casa buida, però les instal·lacions no reunien les condicions mínimes i l’Ajuntament de Barcelona construí un edifici nou el 2004. L’AVV Porta va reclamar transformar la masia de Can Verdaguer en un equipament pel barri, l’Ajuntament de Barcelona rehabilità l’espai el 2013 i el convertí en un Centre Cívic Municipal. Uns altres grups netejaren un solar el 1981 per a fer el Club de Petanca Alcúdia o conrearen uns horts urbans a la rambla de la Maladeta, des del 2010 al 2021, exigint la seva requalificació com a zona verda.

El barri de La Prosperitat. L’actual barri està format a partir de la promoció d’habitatges del carrer de la Cooperació, impulsada per n’Eladi Gardó i Ferrer i la Sociedad Cooperativa de la Habitación Barata, una part de la barriada Borràs i els nuclis de cases del Xarlot i Les Roquetes que eren al sud del carrer dels quaranta metres / via Júlia.

La Sociedad Cooperativa de la Habitación Barata va lliurar el 1919 dues cases a La Prosperitat, altres cooperatives (potser la Confiança Andresense) i particulars també hi edificaren i es formà un nucli urbà al voltant del carrer de la Cooperació. N’Eladi Gardó va representar el 1924 als propietaris davant l’Ajuntament de Barcelona per a exigir unes millores i durant la cessió dels terrenys per a l’obertura dels carrers.

En Carmel Tusquellas Forcén “Charlot” va comprar uns terrenys a La Prosperitat-El Verdum i impulsà la construcció d’uns habitatges per a la classe treballadora, entre els carrers de la Font de Canyelles, Almansa, Casals i Santa Engràcia, al barri del Xarlot o Charlot.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, presidida per en Carmel Tusquellas Forcén, va fer les voreres a la zona nord de La Prosperitat, l’empedrat de la calçada, la instal·lació de l’enllumenat públic, unes fonts d’aigua i establir un sistema de neteja dels carrers. Les millores les pagava el veïnat, que contractava les feines o les feia amb voluntariat, com en Ramon Borjas Donat, propietari d’un bar al carrer de les Borges Blanques, que ajudà a la instal·lació dels primers llums el 1927 i esdevindria vocal d’Els Propis el 1929. N’Isidre Carandell i Portell, president des del 1929 al 1936, va proposar la creació de la línia V d’autobús des de La Prosperitat-El Verdum a la plaça d’Espanya, però no entrà en funcionament.

El veïnat va participar en el setge a la caserna revoltada de Sant Andreu de Palomar, on morí en Jaume Oller Prats (CNT, carrer de la Florida 34), la derrota republicana obligà a exiliar-se a molts dels seus habitants, com en Domingo Blázquez Pascual “Minguet” (CNT, nascut al Torrent de Campanyà s/n, una riera entre els carrers de la Flor de Neu i Vesuvi) i en Francisco Puente Benito (relacionat amb Genoveva Gironella, amb domicili al carrer de la Cooperació 25, 1r 1a) que van ser assassinats al camp d’extermini nazi de Gusen-Mauthausen o en José Piedra Vázquez (CNT i FAI), i, els que hi restaren, patiren les represàlies de la dictadura franquista: en Salvador Alloza i Alloza (CNT i ERC) va ser empresonat i despatxat de la feina, en Joan Ribas i Grau (ERC) podria ser un mestre acomiadat per la Comisión Depuradora o n’Eladi Gardó, jutjat i, a la fi, l’indultat.

Les famílies propietàries van vendre els horts i moltes cases unifamiliars per a edificar edificis durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, fins a unificar els sectors del carrer de la Cooperació, Les Roquetes i el Charlot en un barri densament poblat.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes va recuperar el projecte dels autobusos i, des del 1953, els Talleres Aragall y Compañía (TAC, també coneguda com a Pénjamo) iniciaren el servei circular que passava per la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat, el passeig de Fabra i Puig, Gran de Sant Andreu i el pont del Dragó. Els Propis també va reclamar l’obertura del Grup Escolar Tibidabo el 1969, recordant a l’administració que La Prosperitat era un barri de classe treballadora que no podia pagar els preus dels col·legis privats

L’empresa pública RENFE va tenir uns infrahabitatges “provisionals”, a prop del pont del Dragó, per a 41 famílies del personal ferroviari. Els edificis i els barracons de fusta tenien humitats, esquerdes, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, s’inundaven quan plovia i la majoria van desaparèixer quan l’Ajuntament de Barcelona comprà els terrenys de RENFE-Meridiana el 1978.

A l’inici dels anys seixanta, el promotor Antonio Llobet va deixar quaranta pisos a mig fer, es descobrí que els havia venut a dos o tres compradors, les persones estafades s’hi van instal·lar com van poder i n’aixecaren unes xaboles sense cap mena de serveis. El cens del barraquisme de l’ajuntament franquista ni tan sols reconeixia l’existència de l’assentament del pla de santa Engràcia i la parròquia de santa Engràcia i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes li demanaren uns habitatges dignes pels seus tres-cents habitants. La Guàrdia Urbana els va informar el 1969 de què els havien concedit un pis, però devien desmuntar els sostres de les xaboles per a enderrocar-les sense haver de tramitar un expedient administratiu. Els residents van complir les instruccions, els deixaren a un descampat i retornaren de seguida per a reconstruir-hi les seves llars.

El veïnat dels carrers de Badosa i sant Francesc Xavier s’havia queixat pels sorolls, els fums i les olors de la fàbrica Autoaccesorios Harry Walker SA i, del 1970 al 1971, donà suport a la vaga de les seves treballadores i treballadors.

L’Harry Walker va traslladar-se a Sant Andreu de la Barca, la secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios reclamà uns equipaments i una zona verda als terrenys i, després de molts anys de lluita, assolí el Centre d’Atenció Primària, el pavelló poliesportiu municipal Valldaura i, amb les famílies de l’alumnat, l’Institut Nou Barris (l’antic sant Andreu-Valldaura) i l’Escola Santiago Rusiñol. Les famílies de l’alumnat van exigir el 1975 la destitució del director de l’Escola Tibidabo, la secció de La Prosperitat s’implicà en el conflicte, impediren l’inici de les classes, la policia carregà i detingué a la Mercè Abeyà, la Lola Cabeza, en Martín Diarte i n’Albert Recio La necessitat d’escolaritzar a la infància i el jovent als centres d’ensenyament públics va mobilitzar el veïnat per a aconseguir l’Escola Prosperitat, l’Escola Mercè Rodoreda i l’Institut Galileo Galilei.

El veïnat de La Prosperitat i El Verdum van netejar el 1972 la via Júlia, però com l’Ajuntament de Barcelona no s’emportava els munts de deixalles, tallaren amb ells les calçades per a exigir els serveis de recollida de les escombraries i la neteja dels carrers.

L’ajuntament franquista va cobrar un impost extraordinari per la urbanització d’alguns carrers i mai inicià les obres. La ciutadania va exigir el retorn dels diners i la secció de La Prosperitat els incità a no pagar per unes infraestructures de les quals ja haurien de gaudir. Aquesta forma de protesta es recuperà a l’època de la inauguració del metro i la remodelació de via Júlia.

La Prosperitat també va aturar el 14 d’abril de 1975 les activitats perilloses de l’empresa DROQSA, la requalificació dels terrenys de la plaça Verda de la Prosperitat, la construcció d’un edifici al bell mig del carrer d’Enric Casanovas, barrà l’entrada d’un bingo tapiant la porta… i les dones dels treballadors d’Ebro-Motor Ibérica decidiren el 1976 tancar-se a l’església de sant Andreu. L’Ajuntament de Barcelona no responia a les peticions del barri i l’AVV Prosperitat va ocupar el 1980 la seu del Districte de Sant Andreu per a agilitzar la resolució dels problemes pendents.

Les seccions de La Prosperitat i La Trinitat Nova reclamaven uns semàfors i quatre-centes persones tallaren el trànsit fent assegudes, el 15 i el 28 de juny de 1973, a la cruïlla del carrer de Palamós amb la via Favència on detingueren, entre d’altres a en Joan Catafal. Tres atropellaments mortals van convertir la confluència del carrer de la Vinyeda (l’actual carrer del Vinyar) amb d’Argullós-se en un punt molt perillós, una col·lisió el 2 d’abril de 1976 matà al jove Miguel Rodríguez Sánchez, es tallà el tràfic, feren unes pintades reclamant “Semáforos sí. Muertes no” i el veïnat decidí bloquejar indefinidament la circulació. La secció de La Prosperitat va organitzar als grups de dones, que, fent torns, mantingueren la mobilització durant tretze dies i arribaren a concentrar fins a 1.500 persones. Les assemblees es feien a la nit als locals de parròquia de santa Engràcia, però la participació era majoritàriament masculina, malgrat els esforços d’algunes veïnes per a implicar a les dones a la presa de decisions. La protesta va anar a més, l’alcalde franquista Joaquín Viola Sauret i el governador civil Salvador Sánchez-Terán enviaren a la policia a reprimir a les manifestants i la Guardia Civil disparà foc real i detingué a quatre persones a La Trinitat Nova, que també reclamava els semàfors pel seu barri. El veïnat va assolir que l’ajuntament instal·lés els tres semàfors a la cruïlla.

La secció de La Prosperitat va impulsar des del desembre de 1974 les mobilitzacions per a exigir un reallotjament amb el lema “¡Pisos sí, barracas no!“. El veïnat va tallar el maig de 1977 el trànsit de l’avinguda Meridiana, es tancà a l’Ajuntament, segrestà a l’inici de juny dos autobusos, que desviaren de la ruta per a portar-los fins a la casa de l’alcalde franquista i la plaça de sant Jaume, i abordà el 17 del mateix mes un altre vehicle de la línia 12. La policia va detenir a 54 persones que participaven en l’acció i, l’endemà, un centenar es concentrà al jutjat per a demanar la llibertat.

La família Fernández va ocupar un pis a Ciutat Meridiana amb el suport de l’AVV Prosperitat i la policia arrestà a n’Andrés Naya, el president de l’AVV, i al veí Juan Fernández. El moviment veïnal assolí el 1983 el reallotjament als nous edificis de la RENFE-Meridiana, l’enderroc de les barraques, la inauguració de la plaça d’Àngel Pestaña i, després d’emplenar la rasa del transformador de FECSA amb dos cotxes, el Casal de Barri de Prosperitat el 1986.

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura, les mobilitzacions se succeïren i el Ministerio de Obras Públicas acceptà cobrir alguns trams del cinturó al seu pas per Nou Barris. L’oposició veïnal va paralitzar el Segon Cinturó, durant deu anys, fins a assolir la cobertura del 66% de la ronda de Dalt i reclamà que s’hi fessin zones verdes, instal·lacions poliesportives i equipaments municipals.

Les obres del metro s’endarrerien, la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris va convorcar assemblees veïnals al descampat de la plaça de Francesc Layret i, durant diversos diumenges de 1980 i 1981, exigiren que s’acceleressin els treballs perquè el metro arribés el 1982, una línia de circumval·lació per a Nou Barris, un bitllet combinat d’autobús-metro i expresaren la seva angoixa per la possible supressió de la línia 50 d’autobusos i la pujada de les tarifes.

El 19 d’abril de 1982 s’inaugurà oficialment les parades de metro de Llucmajor i Les Roquetes (Via Júlia), sense la presència de les AVV perquè s’obligava el veïnat a pagar un impost extraordinari. La Prosperitat, Les Roquetes, La Trinitat Nova, El Verdum i l’Ateneu Popular 9 Barris van celebrar la seva pròpia festa reivindicativa per a protestar perquè la reurbanització de la via Júlia no s’havia enllestit, contra la pujada dels preus del transport públic i els impostos especials que, a la fi, s’anul·laren.

L’AVV Porta reclamava els tallers de la RENFE-Meridiana per a fer equipaments i zones verdes, però l’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys el 1978 amb la intenció de construir-hi pisos, un centre esportiu i enllaçar l’avinguda Meridiana amb la ronda del Mig mitjançant una via urbana per a la circulació intensiva de vehicles. Les AVV de Porta i La Prosperitat van oposar-se a l’autovia, exigiren una rambla per a vianants amb arbres i tallaren el 7 de juliol de 1982 l’avinguda Meridiana per a jugar “El Mundialito”. L’AVV Prosperitat volia repetir-lo el 23 de juliol, però va rebre una trucada, de part de l’alcalde socialista Narcís Serra, dient-lis que l’Ajuntament impediria l’acció reivindicativa i la policia ocupà la zona de Meridiana, Rio de Janeiro i el carrer de Tissó. Malgrat les amenaces, un miler de persones van manifestar-se, recolliren signatures i es convocà un referèndum popular l’octubre de 1982 per a fer una rambla, que es convertí a una avinguda d’amples voreres per la dificultat d’aplanar el pendent.

Les mobilitzacions van continuar amb l’oposició a la instal·lació d’antenes de telefonia, especialment la de la parròquia de santa Engràcia el 2013, les concentracions perquè s’obrís la residència geriàtrica del carrer del Molí, la conscienciació sobre la problemàtica de l’amiant o la mediació de l’AVV Prosperitat i mossèn Pere Carulla de santa Engràcia entre el veïnat del carrer del Japó i la comunitat de l’oratori musulmà per a impedir la infiltració de la xenofòbia de l’extrema dreta.

La Prosperitat també va reclamar unes instal·lacions esportives i un jove emmascarat amb una torxa va aparèixer el 13 de juny de 1984 en la via Júlia per a iniciar una setmana d’actes festius-reivindicatius. L’AVV Prosperitat va assolir, a la fi dels anys vuitanta, que el Pla Especial de Reforma Interior (PERI) reservés un solar del carrer del Molí – via Favència, però encara no té un Centre Esportiu Municipal, que també beneficiaria al veïnat de Les Roquetes, La Trinitat Nova i El Verdum.

El barri de Les Roquetes. El terratinent Manuel Marín María de Sivatte i Llopart i empresaris com en Romà Fabra i Puig volien construir una ciutat jardí, a l’inici del segle XX, a través de la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas, però el projecte fracassà i només s’hi van fer algunes torres a Les Roquetes i els voltants de l’antiga carretera de Ribes al seu pas per Torre Baró i Vallbona.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, presidida per en Carmel Tusquellas Forcén “Charlot”, va fer les voreres a la zona sud de Les Roquetes, l’empedrat de la calçada, la instal·lació de l’enllumenat públic, unes fonts d’aigua i establir un sistema de neteja dels carrers. Les millores les pagava el veïnat, que contractava les feines o les feia amb voluntariat. N’Isidre Carandell i Portell, president des del 1929 al 1936, va proposar la creació de la línia V d’autobús des de La Prosperitat-El Verdum a la plaça d’Espanya, però no funcionà fins al 1953, quan els Talleres Aragall y Compañía (TAC, també coneguda com a Pénjamo) iniciaren el servei circular que passava per la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat, el passeig de Fabra i Puig, Gran de Sant Andreu i el pont del Dragó.

La família Sivatte i d’altres propietàries van especular amb les seves parcel·les, dividint-les fraudulentament per a vendre-les a les persones migrants que necessitaven un habitatge. La part alta de Les Roquetes va créixer sense la més mínima planificació urbanística ni els serveis bàsics necessaris i esdevingué una “corea d’autoconstrucció. Les famílies no demanaven els permisos d’obres municipals, que tampoc haguessin obtingut legalment, i treballaven a correcuita durant un dia per a aixecar o ampliar l’habitatge i cobrir-lo amb un sostre perquè, després d’enllestit, la Guàrdia Urbana no podia aturar les obres ni enderrocar l’edificat sense tramitar un expedient administratiu.

El jesuïta Santiago Thió i de Pol va visitar Les Roquetes, li impressionà veure les aigües residuals corrent pels pendents i s’implicà amb el veïnat, alguns estudiants i un enginyer en el disseny d’una xarxa de clavegueram. Una comissió va recaptar els diners, casa a casa, per a comprar el material i les famílies treballaren entre el 1964 i el 1966, els dies de descans i fent jornades de fins a 19 hores, pel projecte comunitari d’”Urbanitzar en Diumenge”. Després, el voluntariat va aplegar al 86% del veïnat a l’”Operación agua”, pactaren unes quotes amb Aigües de Barcelona per a pagar les obres i connectaren el barri a la xarxa general de subministrament d’aigua potable.

Les famílies propietàries van vendre els horts i moltes cases unifamiliars de la zona baixa de Les Roquetes per a edificar en les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, l’Obra Sindical del Hogar (OSH) construí una promoció d’habitatge social i es transformà en un barri densament poblat.

L’Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad (la Nova i la Vella), més coneguda com a l’Asociación de Vecinos 9 Barrios, va aprofitar les escletxes que deixava la dictadura per a legalitzar-se l’11 d’abril de 1970 i també tingué seccions a Canyelles, Ciutat Meridiana, La Guineueta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. La primera secció agrupava al veïnat de Les Roquetes i El Verdum fins que, passat un temps, cada barri va crear la seva. Al llarg del temps van col·laborar-hi amb la secció i l’AVV Les Roquetes: la Mercedes Hidalgo, l’Ámparo Iturriaga Martín, en Juanjo Martos Plaza, la Manela Medina, en Jordi Mena (UCL), en Manuel Rodríguez, la Puri Santander, en Francisco Serrano (PSUC), la Maria Lluïsa Serralta González, n’Antonio Silva Pérez (JOC i PCE(m-l))…

L’ajuntament franquista va asfaltar els carrers d’Alcántara, la Cantera, Llobera, Ojeda, Rodrigo Caro… i intentà cobrar el 1970 un impost extraordinari que, segons el carrer i sense justificar els motius de la diferència, era de 1.300 o 4.376 pessetes per cada metre de façana o terreny. La secció del Verdum-Les Roquetes va detectar irregularitats, obtingué un informe que deia que el cost era de 1.200-1.300 pessetes, incità al veïnat a no pagar per unes infraestructures que ja haurien de gaudir i aquesta forma de protesta s’estengué als barris de Porta, La Prosperitat, El Turó de la Peira… La secció de Les Roquetes va exigir que s’urbanitzessin altres carrers el 1976 i encara es manifestava el 1980 per la pavimentació del carrer de Vidal i Guasch. Un descampat a tocar d’un barranc era el lloc habitual de reunió de les assemblees o el punt de partida de les manifestacions i l’AVV Les Roquetes reclamava una plaça i uns aparcaments pel barri. L’Ajuntament de Barcelona va construir el garatge i inaugurar la plaça de Les Roquetes a la dècada dels noranta.

La secció de Les Roquetes va aconseguir, amb les de Canyelles, La Guineueta i El Verdum, l’Institut de Formació Professional Guineueta i inicià la mobilització pel seu ambulatori i un servei de 24 hores per atendre les urgències mèdiques el 1974, però també es manifestaran i tancaren per a oposar-se al trasllat forçós del personal mèdic el 1977.

Els falangistes adjudicaven arbitràriament els habitatges de l’OSH, el contracte combinava el pagament d’un lloguer mensual amb el dret a comprar-los més endavant i la corrupció va arribar al punt de cobrar una quota que mai s’emprà per a la urbanització dels carrers ni el manteniment dels edificis. Els pisos tenien goteres i humitats, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, la potencia elèctrica i la pressió del subministrament de l’aigua eren insuficients, no existia un clavegueram per a escórrer-se la pluja i la secció del Verdum-Les Roquetes va reclamar la construcció dels col·lectors perquè els habitatges dels baixos s’inundaven. L’OSH va decidir vendre els pisos el març de 1972, incomplint els preus i els terminis acordats, o apujar el preu del lloguer un 20% i un 300% el rebut de les despeses per la conservació a qui no se’l volgués comprar.

La secció del Verdum-Les Roquetes mobilitzà el veïnat i s’afegí a la protesta que, des de La Trinitat Nova, s’havia estès a La Guineueta i moltes de les promocions de l’OSH. A més a més de manifestar-se pels barris sense l’autorització del governador civil, es van coordinar per a elaborar una plataforma reivindicativa comuna, dipositar la quota pel manteniment a una notaria, publicar el butlletí informatiu Dos años de lucha contra la O.S.H., el còmic Tocata y fuga de la O.S.H. i preparar una exposició itinerant el 1975, que la policia destrossà a la parròquia de sant Sebastià del Verdum.

Per a justificar les despeses de manteniment, l’OSH va recórrer a EMAUCO, una empresa sense personal qualificat vinculada a membres de la Falange i alts càrrecs de la dictadura. El veïnat del Verdum i Les Roquetes va manifestar-se al crit de “Reparaciones sí, chapuzas no” i “Obra sindical, fraude general” demanant la contractació d’una constructora més solvent i va desmuntar els barracons d’obres d’EMAUCO. L’OSH va insistir en la pretensió d’apujar les quotes i imposar vesses extraordinàries, però la mobilització de les AVV assolí l’inici de les reparacions més urgents als habitatges, la urbanització dels carrers i, després, que la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’ADIGSA, reformés dels blocs i l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de la millora dels entorns.

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i les mobilitzacions se succeïren el 1973: el veïnat de Les Roquetes i El Verdum intentaren evitar l’enderroc de la Guardería Los Enanitos al crit de “¡Guarderías sí, excavadoras no!“ i al carrer dels Seixanta Metres (via Favència) se celebrà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios per a reclamar instal·lacions esportives públiques. El 9 de gener de 1977, dues-centes persones van desbordar al servei de seguretat de la planta asfàltica, desmuntaren els dipòsits de quitrà per a pavimentar el Segon Cinturó, enderrocaren dues xemeneies i assoliren que l’Ajuntament de Barcelona la tanqués. La Indiada de 1984 acampà al tram del Segon Cinturó que passa per Les Roquetes i El Verdum per a exigir la cobertura de la ronda.

L’oposició veïnal va paralitzar el Segon Cinturó, durant deu anys, fins a assolir la cobertura del 66% de la ronda de Dalt i reclamà que s’hi fessin les zones verdes, el Centre d’Atenció Primària Chafarinas, les instal·lacions poliesportives Antoni Gilabert, la Biblioteca Les Roquetes-Rafael Juncadella i Urpinas o l’equipament municipal que acull a la Xarxa 9 Barris Acull i al Centre d’Estudis Populars i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Des dels inicis de la dècada dels setanta, Les Roquetes demanava el transport públic, però Transports Metropolitans de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona els negava el servei dient que els autobusos no podien passar pels seus carrers. El 26 de maig de 1974, la secció de Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios va organitzar a cinc-centes persones per a segrestar un autobús de la línia 11 i fer-lo arribar al carrer de Briquets, malgrat que continua el misteri de si estaven, o no, conxorxats amb el conductor, que també era veí de Les Roquetes. Van repetir l’acció el 23 de juny, el 6 de juliol acompanyats per la premsa i el veïnat, que també aplaudia des dels balcons, i la policia impedí un quart segrest a cops de porra, però aconseguiren prolongar el recorregut de l’11 i el 112 fins al carrer de la Mina de la Ciutat. L’AVV Les Roquetes va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1993 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris i inaugurà el 2008 la seva parada de metro.

El barri de Torre Baró. El terratinent Manuel Marín María de Sivatte i Llopart i empresaris com en Romà Fabra i Puig volien construir una ciutat jardí, a l’inici del segle XX, a través de la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas, però el projecte fracassà i només s’hi van fer algunes torres a Les Roquetes i els voltants de l’antiga carretera de Ribes al seu pas per Torre Baró i Vallbona.

L’Asociación de Pequeños Propietarios de la Urbanización Torre del Baró constituïda el 1941 va fusionar-se amb la Cooperativa Vallbona per a crear la Sociedad Cooperativa de Torre Baró el 1949 i el lliurepensador José Antonio Martínez Davía era el secretari. L’associació agrupava a les persones propietàries de les cases o els terrenys, es reunia al berenador “Los Cazadores”, tenia un servei de guardes privats que vigilaven els barris, va impulsar la construcció del baixador-estació de RENFE, assolí una parada d’autobús, l’enllumenat públic, el servei del telèfon, la urbanització dels carrers, demanà escoles pel barri i intentà legalitzar les autoconstruccions.

La família Sivatte i d’altres propietàries van especular amb les seves parcel·les, dividint-les fraudulentament per a vendre-les a les persones migrants que necessitaven un habitatge. La part alta de Torre del Baró va créixer sense la més mínima planificació urbanística ni els serveis bàsics necessaris i esdevingué una “corea d’autoconstrucció. Les famílies no demanaven els permisos d’obres municipals, que tampoc haguessin obtingut legalment, i treballaven a correcuita durant un dia per a aixecar o ampliar l’habitatge i cobrir-lo amb un sostre perquè, després d’enllestit, la Guàrdia Urbana no podia aturar les obres ni enderrocar l’edificat sense tramitar un expedient administratiu.

La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va posar fi el 1967 a l’activitat de la Sociedad Cooperativa de Torre Baró, enderrocà les cases més properes a l’antiga carretera de Ribes i l’edifici dels Hermanos de Cristo Trabajador, que acollia alguns serveis comunitaris i l’única escola a Torre Baró i Vallbona. Les famílies de l’alumnat es van concentrar el 1967 a les portes de la seu d’Autopistas a la plaça de Gala Placidia, amenaçaren d’immobilitzar la maquinària i assoliren uns barracons provisionals per a escolaritzar a la infància de Torre Baró i Vallbona fins a la inauguració de les Escoles de la Font dels Eucaliptus i Ciutat Comtal.

El buit que deixava la Sociedad Cooperativa s’intentà omplir amb una Asociación de Cabezas de Familia, el falangista Joan Antoni Samaranch Torelló anà el 1967 a Torre Baró per a promoure-la i l’apedregaren. El nou veïnat va organitzar-se al voltant d’en Manuel Corral Martínez (CCOO), n’Antonio Ortiz, en Fernando Quijada Ortega (PSUC), en Claudio Raya (PSUC), en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC)… i portaren al límit les possibilitats legals de l’Asociación de Cabezas de Familia per a reclamar que l’electricitat i l’aigua corrent arribessin a la part alta del barri. La font dels Eucaliptus era el lloc habitual de reunió de les assemblees, on participaven una setantena de persones, les autoritats franquistes enviaven a la policia per a dissoldre-les i, una vegada, un agent de la Guardia Civil va ser desarmat a una topada. Torre Baró va assolir el subministrament de l’energia, catorze fonts públiques, un camió cisterna per a distribuir l’aigua potable i les obres del clavegueram s’iniciaren el 1970.

L’existència d’un grup consolidat i polititzat a Torre Baró va ser cabdal perquè les CCOO, els cristians progressistes de la JOC i l’HOAC, el FOC i el PSUC organitzessin la commemoració del 1r de Maig de 1967 als berenadors de la font dels Eucaliptus que aplegà unes tres-centes persones, finalitzà amb càrregues policials, quaranta-quatre detencions, entre d’altres la Petra Calero Márquez de la Trinitat Nova, en José María Corominas Ruaix del Turó de la Peira, en Manuel Corral, en César Cuerda Reyes de la Trinitat Nova (PSOE i UGT durant la República), n’Alfonso Formariz Poza (OIC i Plataformas Anticapitalistas, capellà de La Trinitat Vella, Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona), n’Edelmiro López López, el menor Juan Martín Vega de Torre Baró, que anava a jugar a futbol i passà quatre mesos a La Model, en Josep Maria Milià Corominas de La Guineueta (Comisiones Obreras Juveniles i JCC), en Francisco Ortega Real de Torre Baró i colpejaren a la Carme Vilà, que aleshores era monja i treballava a un col·legi de Vallbona.

Dos anys després, el dispositiu policial per a reprimir el 1r de Maig va fer servir el pati de l’Escola Elisenda de Montcada per a aquarterar a la companyia de cavalleria, el deixà ple d’excrements i la Comisión de Barrio de Torre Baró, Trinidad y Verdún imprimí uns fulls volants per a protestar. La Guàrdia Civil va detenir l’11 de maig a en Pedro García Ruiz i disparà foc real contra una altra que fugia de la font dels Eucaliptus.

Arran d’aquests fets van arrestar i interrogar a n’Antonio Aguilar Béjar, els germans Juan i José Carrión Ortega, en Desiderio Contreras, en Manuel Corral Martínez de Torre Baró (CCOO), en Juan López Martínez, la Carmen Martínez Moya de Torre Baró (CCOO), n’Antonio Quijada Pérez “Moreno” de Torre Baró i La Prosperitat (CCOO i JCC), en José Rojas, n’Antonio Ruiz, al capellà Santiago Vila Ribas i a en Manuel Ángel Vital Carballo i intentaren esbrinar la identitat d’altres persones implicades a les activitats de la Comisión de Barrio: l’Ana, n’Ismael, una dona de cognom Julio del Verdum, la mestra Teresa de Torre Baró, la Mariona i algú que vivia a prop de la plaça de Sanllehy. N’Antonio Quijada estava en llibertat provisional, per la caiguda el gener de les Comisiones Obreras Juveniles i les JCC, i denuncià als integrants del Servicio de Información de la Guardia Civil per coaccions i lesions. Els germans Carrión i la Mariona van exiliar-se a Francia, el Tribunal de Orden Público jutjà a en Manuel Corral, en Pedro García, n’Antonio Quijada, en Santiago Vila i en Manuel Ángel Vital al sumari 549/69, condemnà a en Pedro García i en Manuel Ángel Vital a sis mesos i un dia de presó pel delicte de propaganda il·legal i absolgué a tothom del d’associació il·lícita.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsar el Plan Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinidad. L’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 1969 unes directrius per a construir nous polígons d’habitatges a través del Plan Parcial i convocà un concurs nacional per a concretar-lo.

El veïnat va desconfiar d’un projecte que expropiava 4.370 habitatges i expulsava a milers de persones de Sant Andreu de Palomar i Nou Barris, desenganyats per les experiències de la prolongació de l’avinguda Meridiana, els problemes a Ciutat Meridiana, la manca d’inversions de les administracions i de resposta a qualsevol petició.

En Cirilo Poblador Gómez (PSUC) i en Manuel Vital van contactar amb n’Ignasi Catalán i Antolín de La Trinitat Vella (HOAC, OC-BR, OIC i PSUC) i els grups veïnals que s’organitzaven a La Trinitat Nova, obriren el debat als barris i es reuniren amb els despatxos d’arquitectura que participaven al concurs. Les Asociaciones de Cabezas de Familia de Torre Baró i de Vallbona, el Centro Social Roquetas, el de La Trinitat Vella i el Centro de Vida Comunitaria para Todos de La Trinitat Nova van convocar el 14 de febrer de 1970 una taula rodona per a parlar del Plan Parcial i altres temes pendents amb el regidor municipal i les representacions del Patronato Municipal de Vivienda, els Col·legis Professionals d’Advocats, Arquitectes i d’Aparelladors. Les demandes veïnals es van lliurar a l’Ajuntament de Barcelona i reclamaren participar en la comissió de seguiment del projecte.

El 13 de juliol de 1972, unes cent persones va anar al Registre General de l’Ajuntament de Barcelona per a lliurar tres mil impugnacions individuals al Pla i els escrits dels Amics de la Ciutat, el Col·legi d’Arquitectes i altres associacions veïnals o culturals. El personal municipal es negà a tramitar-les i el negociat restà bloquejat, durant una hora, fins que ho van fer.

Les autoritats van ignorar les al·legacions i quatre-centes persones, majoritàriament dones convocades per les AVV del Carmel i 9 Barrios, anaren al ple municipal del 10 de maig de 1973 on s’havia d’aprovar el Plan Parcial. L’ajuntament franquista ocupà una part dels seients amb els funcionaris per a impedir la presència del veïnat i, a la fi, ajornà la ratificació del Plan. El públic va expressar el seu desacord, es manifestà fins que la policia els dissolgué i, passat un mes, el veïnat marxà en silenci entre la plaça de sant Jaume i el carrer de Ferran. La dictadura franquista va destituir a en Josep Maria de Porcioles i paralitzà el Plan Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinidad.

Les seccions de Torre Baró i Vallbona de l’AVV 9 Barrios van convocar el diumenge 22 de juliol de 1973 una assemblea conjunta per a demanar “Agua en el barrio“, passaren per les cases trucant a les portes, aplegaren un miler de persones a la font dels Eucaliptus, el veïnat acordà tallar l’autovia i aquell dia només es produí un estira-i-arronsa quan la policia els intentà treure les pancartes. Unes mil cinc-centes persones van interrompre el tràfic el dia 29 amb una gran tela que deia “Disculpen, automovilistas, pero no tenemos otra manera de pedir las cosas“, les dones s’interposaren a la trajectòria de les armes quan la policia va estar a punt de disparar les pilotes de goma i els pots de fum i dissolgué la concentració amb càrregues i cops de porra. El 6 d’agost també va anar-hi gent de fora dels barris, la policia actuà amb contundència, elements extremistes llançaren uns còctels molotov i el veïnat rebutjà aquest tipus d’actes. El subministrament de l’aigua corrent va arribar als habitatges el 1975, el servei de recollida d’escombraries s’assolí amuntegant les bosses de brossa a les calçades i els primers contenidors els va fer en Pocholo, reciclant uns bidons i posant-los unes tapadores.

El 1r de Maig de 1974, una bandera comunista va aparèixer a una torre elèctrica de Torre Baró i el veïnat s’hi concentrà mentre els bombers i el personal de FECSA la retiraven. La Policía Armada va carregar, detingué a en Calixto Díaz Figueroa, en Benito García Pérez i en Manuel Vital (CCOO i PSUC), una cinquantena de persones exigiren l’alliberament, llançaren pedres i la policia disparà foc real. El gener de 1977, n’Ignasi Catalán Llopart, en Juan Manuel González, la Rosa Martín Vega (Plataformas Anticapitalistas i ICV-BeC) i la María Pozas enganxaven cartells de la clandestina OIC a la “cuesta de Pocholo” i van ser detinguts per la policia que els aplicà la legislació antiterrorista i retingué il·legalment una setmana.

La necessitat d’escolaritzar a la infància i el jovent als centres d’ensenyament públics va mobilitzar el veïnat per a exigir la calefacció i solucions a les humitats a l’Escola Font dels Eucaliptus i, amb el de Ciutat Meridiana i Vallbona, aconseguir l’Institut Pablo Ruiz Picasso

L’ampliació de les autovies de sortida de Barcelona va afectar a més cases a Torre Baró i Vallbona, d’altres, no tenien les condicions mínimes d’habitabilitat i les seves AVV, una altra vegada, tallaren el trànsit el 1980 exigint el reallotjament en habitatges socials. L’AVV Torre Baró va plantejar els problemes derivats de l’autoconstrucció i l’accés a les cases edificades a la muntanya, el veïnat s’implicà al Pla Especial de Reforma Interior (PERI), que havia de millorar les seves condicions de vida, però es frustrà i restà, en part, pendent d’execució.

Des dels inicis de la dècada dels setanta, Torre Baró demanava el transport públic, però Transports Metropolitans de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona els negava el servei dient que els autobusos no podien passar pels seus carrers. El PSUC va decidir segrestar l’autobús 47 d’en Manuel Vital, que trucà el 7 de maig de 1978 a casa seva i comunicà aquesta acció improvisada a la Carme Vilà de l’AVV Torre Baró, perquè mobilitzés al veïnat quan recorregués la carretera Alta de les Roquetes, alhora que un vehicle de la línia 2 se sumà a la protesta des de Ciutat Meridiana. La policia va detenir tots dos conductors i les persones que els acompanyaven en el retorn a les cotxeres, però assoliren l’ampliació de les línies d’autobús 47, 31 i nocturna fins a les Canyelles, es creà la 77 per a Torre Baró i inauguraren el 1981 la línia 93 entre Ciutat Meridiana i Torre Baró.

L’AVV de Torre Baró va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris i pintà el 1993 una parada simbòlica a la font dels Eucaliptus. La Generalitat de Catalunya oferí un minimetro o esperar fins al 2010 per un metro convencional i l’AVV Torre Baró signà el 1999 un acord amb la Generalitat per a assolir el “gusanillo” de la línia 11, celebraren el 2001 l’inici de les obres amb una festa a la plaça dels Eucaliptus i inauguraren el 2003 la seva parada de metro.

Les Acampades Urbanes a Collserola de 1983 i 1984 servirien per a denunciar la degradació del Parc Natural de Collserola, promoure la neteja i reforestació de les muntanyes, exigir el desmantellament de les torres d’alta tensió, la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt i la rehabilitació del palauet de Torre Baró.

La casa d’en José Antonio Martínez Davía havia estat abandonada i l’espai es degradà fins que l’AVV Torre Baró i el veïnat dels voltants netejà la zona, recuperaren una estatueta d’estil clàssic i batejaren els jardins amb el nom de Mirador d’Apol·lo. L’AVV Torre Baró va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona comprés els terrenys, però no la rehabilitació de l’edifici com a equipament, l’enderrocaren el 1995 i el Parc d’Apol·lo perdé tots els seus elements originals després de la remodelació del 2002.

El govern de CiU va retallar els pressupostos de la sanitat pública catalana el 2011 i suprimí l’atenció a les urgències nocturnes i durant els caps de setmana al Centre d’Atenció Primària de la Zona Nord de Nou Barris. Les AVV de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona es van manifestar el 30 de juny i aturaren la mesura en fer palès que no existia un altre CAP on enviar a les visites.

Els carrers de la part alta de Torre Baró van patir repetits talls en el subministrament d’electricitat i el veïnat es manifestà, durant els mesos de gener i febrer de 2021, davant les oficines d’Endesa al carrer de l’Artesania i a la rotonda del carrer de Castellví fins que la companyia substituí el vell transformador que causava les incidències.

El barri de La Trinitat Nova. En els seus inicis, el barri era format per la promoció de la Cooperativa dels Carters, dos petits nuclis d’habitatges als carrers de les Chafarinas i Vila-real i el xalet mostra d’un projecte de ciutat jardí, vinculat amb la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas, que també va fracassar. L’Obra Sindical del Hogar (OSH) i el Patronato Municipal de la Vivienda (PMV) van construir diverses promocions d’habitatges socials des del 1952 i l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) aixecà uns edificis-pantalla, més alts i de millor qualitat, per a amagar aquests polígons.

La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va separar a Torre Baró i La Trinitat Nova de Vallbona i La Trinitat Vella, l’incipient associacionisme veïnal organitzà la seva primera acció conjunta el 3 de novembre de 1969, aplegà dues mil persones el dia de la inauguració i feren una seguda per a reclamar els passos de vianants. El veïnat de La Trinitat Nova i la Vella va tallar el trànsit el 1970, malgrat les càrregues policials, per a exigir un pas de vianants i un mur de contenció als laterals de la Meridiana.

En Cirilo Poblador Gómez (PSUC) i en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC) van contactar amb n’Ignasi Catalán i Antolín de La Trinitat Vella (HOAC, OC-BR, OIC i PSUC) i els grups veïnals que s’organitzaven a La Trinitat Nova, obriren el debat als barris i es reuniren amb els despatxos d’arquitectura que participaven al concurs. Les Asociaciones de Cabezas de Familia de Torre Baró i de Vallbona, el Centro Social Roquetas, el de La Trinitat Vella i el Centro de Vida Comunitaria para Todos de La Trinitat Nova van convocar el 14 de febrer de 1970 una taula rodona per a parlar del Plan Parcial i altres temes pendents amb el regidor municipal i les representacions del Patronato Municipal de Vivienda, els Col·legis Professionals d’Advocats, Arquitectes i d’Aparelladors. Les demandes veïnals es van lliurar a l’Ajuntament de Barcelona i reclamaren participar en la comissió de seguiment del projecte.

La secció de La Trinitat Nova de l’AVV 9 Barrios va formar-se amb els grups que s’organitzaren als barracons del Centro de Vida Comunitaria para Todos i del Centro Social Trinidad als que s’afegí, a mitjans dels anys setanta, el Centro Social del Patronato Municipal. N’Antonio Cuadrillero Cuevas, la Beatriz Cuadrillero Franco (OC-BR), n’Antonio Fernánez Torres (OC-BR), en Pep Martínez Barceló (OC-BR), en Diosdado Rebollo Calleja “Dado” (USO), en Fernando Rodríguez Ocaña (CCOO, PCE, OC-BR i PSUC-PCC), Rafel Saladrigues… van col·laborar amb la secció o l’AVV Trinitat Nova.

Els falangistes adjudicaven arbitràriament els habitatges de l’INV, l’OSH i el PMV, el contracte combinava el pagament d’un lloguer mensual amb el dret a comprar-los més endavant i la corrupció va arribar a l’extrem de cobrar una quota que mai s’emprà a la urbanització dels carrers ni el manteniment dels edificis. Els pisos tenien goteres i humitats, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, la potencia elèctrica i la pressió del subministrament de l’aigua eren insuficients o depenia de l’escassa capacitat d’uns dipòsits a les primeres fases dels edificis del PMV, no existia un clavegueram per a escórrer-se la pluja… i el veïnat va haver de recaptar els diners per a construir una passarel·la que creués una riera del carrer de Palamós, treballar per a obrir els carrers o solucionar els problemes dels col·lectors. L’OSH va decidir vendre els pisos el març de 1972, incomplint els preus i els terminis acordats, o apujar el preu del lloguer un 20% i un 300% el rebut de les despeses per la conservació a qui no se’l volgués comprar.

La secció de La Trinitat Nova va reunir el veïnat en assemblea al cinema Trinidad i cinc-centes persones decidiren rebutjar l’oferta de compra dels habitatges. Altres accions massives van ser declarar la vaga de lloguers, manifestar-se al davant de l’OSH, denunciar-la judicialment per malversació el 1972 i concentrar-se a la plaça de sant Jaume el 1973.

La protesta es va estendre als edificis del PMV, perquè l’Ajuntament de Barcelona tampoc en tenien cura, a La Guineueta, Les Roquetes, El Verdum i moltes de les promocions de l’OSH. A més a més de manifestar-se pels barris sense l’autorització del governador civil, es van coordinar per a elaborar una plataforma reivindicativa comuna, dipositar la quota pel manteniment a una notaria, publicar el butlletí informatiu Dos años de lucha contra la O.S.H., el còmic Tocata y fuga de la O.S.H. i preparar una exposició itinerant el 1975, que la policia destrossà a la parròquia de sant Sebastià del Verdum. L’OSH va insistir en la pretensió d’apujar les quotes i imposar vesses extraordinàriess, però la mobilització de les AVV assolí l’inici de les reparacions més urgents als habitatges, la urbanització dels carrers i, després, que la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’ADIGSA, reformés dels blocs i l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de la millora dels entorns.

El barri no tenia cap equipament i la secció de La Trinitat Nova de l’AVV 9 Barrios es mobilitzà per a tenir un mercat municipal, un camp de futbol, el casal de la gent gran, una escola bressol…

Des dels inicis de la dècada dels setanta, La Trinitat Nova demanava el transport públic, l’autobús de la línia 51 no va arribar-hi fins al 1974 i l’AVV Trinitat Nova organitzà el seu propi segrest d’un autobús: 50 persones immobilitzaren un vehicle per a assolir la prolongació de la línia 50 des de via Favència fins al final del barri. La Trinitat Nova va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris, construí el 1992 una estació simbòlica i inaugurà el 1999 la seva parada de metro.

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i a aquests terrenys s’hi celebrà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios per a reclamar instal·lacions esportives públiques. El 9 de gener de 1977, El 9 de gener de 1977, dues-centes persones van desbordar al servei de seguretat de la planta asfàltica, desmuntaren els dipòsits de quitrà per a pavimentar el Segon Cinturó, enderrocaren dues xemeneies i assoliren que l’Ajuntament de Barcelona la tanqués. La Indiada de 1984 acampà al tram del Segon Cinturó que passa per Les Roquetes i El Verdum per a exigir la cobertura de la ronda.

L’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones i trenta van ser desallotjades. El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del PMV a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

El barri del Turó de la Peira. L’actual barri està format per la part de l’antic nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina que es trobava al nord del carrer del Doctor Pi i Molist y a l’est de la rambla de santa Eulàlia / passeig de Fabra i Puig.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsar el Plan Parcial del Turó de la Peira. El promotor Román Sanahuja Bosch de la Inmobiliaria de Transacciones Urbanas va obtenir de l’ajuntament els permisos per a un projecte d’habitatges socials fetes amb materials de mala qualitat i la corrupció va arribar a l’extrem de permetre la construcció de més pisos dels previstos o que els edificis no tinguessin els fonaments.

És possible que una Comisión Obrera de Barrio o una Comisión de Barrio aprofités les escletxes que deixava la dictadura per a fundar el 1973 l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera i posà al capdavant a persones que no eren fitxades per activitats polítiques. La primera junta va estar formada per en Juan Bueno Hernández (PSUC), la Francisca Corts Llort, la Maria Doménech Doménech, n’Antonio Kaiser Herrera, n’Agustín Muñoz Sierra i la Maria Rosa Vernet, i col·laboraren al llarg del temps la Maria Rosa Benet, la Pilar Espuña Domènech (HOAC, Coordinadora de Banca, UCL, MCC, Revolta i Subleva), en Vicenç Faus Abad (CCOO i PSUC), la Joaquina Gómez Pastrana, en Rafael Lora Lora (CCOO i PSUC-PCC), en José Molina Ayala (CCOO, PSUC i FAVB), en Luis Moscoso Moscoso (CCOO i PSUC), en Juan Navarro García (CCOO i PSUC-PCC-EUiA-BeC), en Pep Ortiz Sacristán (PCE(i)-PTE), la Rosor Poveda o n’Antonio Silva Pérez (JOC i PCE(m-l)) després de passar per l’AVV Les Roquetes. Les primeres assemblees es van fer a les instal·lacions de la Secció Esportiva Santa Eulàlia (SESE), amb el permís de la parròquia de Santa Eulàlia, fins que llogaren un local al carrer d’Alloza.

Les obres de la línia 4 van provocar esquerdes als edificis del carrer de Pi i Molist i a la plaça del Virrei Amat el 1973, i l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera hagué de fer front, durant la fase de prova, a les vibracions i la reaparició de noves escletxes.

El Turó de la Peira va netejar la “plaza sin nombre” en els jardins del Petit Príncep, reclamà els semàfors, entre altres carrers, pel passeig d’Urrutia i els equipaments pel barri a Can Basté i Les Basses, assolint que l’Ajuntament de Barcelona fes un Centre Cívic municipal i l’Espai Jove Les Basses.

L’ajuntament franquista volia cobrar un impost extraordinari per la urbanització dels carrers i l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va incitar al veïnat a no pagar per unes infraestructures que ja haurien de gaudir. Aquesta forma de protesta va recuperar-se el 1989, quan s’apujà la Contribució Territorial.

L’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va demanar la transformació de l’Institut Mental en un hospital públic i donà suport a les vagues i tancades del seu personal, però no pogué evitar la demolició dels pavellons laterals. Les AVV de 9 Barrios, Porta i El Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera van organitzar la seva primera acció conjunta contra la perllongació del carrer del Doctor Pi i Molist i el projecte d’edificar-hi més blocs als terrenys de l’Institut Mental. Van convocar el 5 de novembre de 1976 una assemblea multitudinària al Virrey Cinema, el veïnat es manifestà i immobilitzà les excavadores un mes, durant el que les dones feien els torns de dia i els homes s’afegien en tornar de la feina. La constructora va intentar reiniciar les obres el 29 de novembre presentant unes llicències irregulars, el veïnat les aturà, envià una comissió a l’Ajuntament de Barcelona i salvà les hortes i el cos central del psiquiàtric.

L’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera no era aliena a la situació política i donà suport a mobilitzacions laborals o contra la dictadura franquista. En Vicenç Faus, en José Molina, en Juan Navarro… van representar a l’AVV o d’altres organitzacions a l’Assemblea de Catalunya i el veïnat participà en les seves convocatòries. La FAVB, en col·laboració amb l’Assemblea de Catalunya, va convocar les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 exigint l’amnistia pels presos polítics, l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera donà suport a la mobilització des del butlletí informatiu Nuestra Voz, publicà uns escrits de Lluís Maria Xirinacs i Ferran García Faria, que feien una vaga de fam al davant de la presó de La Model, i de Marcelino Camacho empresonat a Carabanchel.

La riuada del setembre de 1978 va inundar els habitatges i els comerços del carrer de Cartellà i l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera mobilitzà el veïnat perquè el barri es declarés zona catastròfica i la construcció d’un col·lector en la riera d’Horta.

L’AVV Turó de la Peira denunciava, des dels anys setanta, les deficiències a les construccions del promotor Román Sanahuja Bosch i l’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones i trenta van ser desallotjades. El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del Patronato Municipal de la Vivienda a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

Les AVV de Nou Barris van mobilitzar el veïnat per a exigir-ne responsabilitats i la reforma integral de les zones més damnificades.Van convocar a les manifestacions, les concentracions a la plaça de sant Jaume i al davant de la casa del president de la Generalitat Jordi Pujol i tallaren l’avinguda Meridiana, tot això vivint entre apuntalaments. L’AVV Turó de la Peira, la FAVB i l’Ajuntament de Barcelona denunciaren a la família Sanahuja, a les empreses Inmobiliaria Sanahuja SA, Edificios y Construcciones Sociales SA i Construcciones Sociales Sanahuja SA i, com a responsable civil subsidiari, a l’Estat, però el jutge arxivà la causa en 1993. Després d’anys de lluites, l’Insitut Català del Sòl de la Generalitat de Catalunya va construir habitatges nous a La Trinitat Nova, El Turó de la Peira, El Verdum i rehabilità la resta dels immobles afectats.

L’AVV Turó de la Peira, cinquanta anys després de les primeres queixes, ha tornat a protestar el 2022 perquè el metro ha provocat esquerdes als edificis del barri.

El barri de Vallbona. El terratinent Manuel Marín María de Sivatte i Llopart i empresaris com en Romà Fabra i Puig volien construir una ciutat jardí, a l’inici del segle XX, a través de la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas, però el projecte fracassà i només s’hi van fer algunes torres a Les Roquetes i els voltants de l’antiga carretera de Ribes al seu pas per Torre Baró i Vallbona.

La Cooperativa Vallbona es fusionà amb L’Asociación de Pequeños Propietarios de la Urbanización Torre del Baró per a crear la Sociedad Cooperativa de Torre Baró el 1949 i el lliurepensador José Antonio Martínez Davía era el secretari. L’associació agrupava a les persones propietàries de les cases o els terrenys, es reunia al berenador “Los Cazadores”, tenia un servei de guardes privats que vigilaven els barris, va impulsar la construcció del baixador-estació de RENFE, assolí una parada d’autobús, l’enllumenat públic, el servei del telèfon, la urbanització dels carrers, demanà escoles pel barri i intentà legalitzar les autoconstruccions.

La família Sivatte i d’altres propietàries van especular amb les seves parcel·les, dividint-les fraudulentament per a vendre-les a les persones migrants que necessitaven un habitatge. Vallbona va créixer sense la més mínima planificació urbanística ni els serveis bàsics necessaris i esdevingué una “corea d’autoconstrucció. Les famílies no demanaven els permisos d’obres municipals, que tampoc haguessin obtingut legalment, i treballaven a correcuita durant un dia per a aixecar o ampliar l’habitatge i cobrir-lo amb un sostre perquè, després d’enllestit, la Guàrdia Urbana no podia aturar les obres ni enderrocar l’edificat sense tramitar un expedient administratiu.

Alhora, l’ajuntament franquista reprimia el barraquisme, va identificar totes les xaboles amb una xapa el 1957 i, si detectava alguna sense ella, ordenava l’enderroc, la Guàrdia Urbana traslladava als seus habitants als afores de Barcelona i va aparèixer un precari assentament d’unes tres-centes persones a Vallbona que, a la fi, es transformà en un camp de futbol el 1965.

La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va posar fi el 1967 a l’activitat de la Sociedad Cooperativa de Torre Baró, enderrocà les cases més properes a l’antiga carretera de Ribes i l’edifici dels Hermanos de Cristo Trabajador, que acollia alguns serveis comunitaris i l’única escola a Torre Baró i Vallbona. Les famílies de l’alumnat es van concentrar el 1967 a les portes de la seu d’Autopistas a la plaça de Gala Placidia, amenaçaren d’immobilitzar la maquinària i assoliren uns barracons provisionals per a escolaritzar a la infància de Vallbona i els “escuelones” del Grupo Escolar san Juan a Torre Baró fins a la inauguració de les Escoles Ciutat Comtal i Font dels Eucaliptus.

El nou veïnat va organitzar-se al voltant d’en Feliciano Ramón Estaire Lopesino, Luis Peria, Cirilo Poblador Gómez (PSUC), José Ramírez Córdoba, Carmen Riaño…, portaren al límit les possibilitats legals de l’Asociación de Cabezas de Familia per a reclamar que l’electricitat i l’aigua corrent arribessin a tot el barri, assoliren el subministrament de l’energia, unes fonts públiques, tres safareigs, un camió cisterna per a distribuir l’aigua potable i les obres del clavegueram s’iniciaren el 1970.

Quan les autovies van separar definitivament a Torre Baró i La Trinitat Nova de Vallbona i La Trinitat Vella, l’incipient associacionisme veïnal organitzà la seva primera acció conjunta el 3 de novembre de 1969, aplegà dues mil persones el dia de la inauguració i feren una seguda per a reclamar els passos de vianants. El veïnat de Vallbona va protestar el 1971 perquè “el Tubo“, uns col·lectors que es feien servir de passos subterranis entre Vallbona i Torre Baró, sempre eren inundats i es produïen atropellaments en intentar travessar les autovies.

En Cirilo Poblador i en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC) van contactar amb n’Ignasi Catalán i Antolín de La Trinitat Vella (HOAC, OC-BR, OIC i PSUC) i els grups veïnals que s’organitzaven a La Trinitat Nova, obriren el debat als barris i es reuniren amb els despatxos d’arquitectura que participaven al concurs. Les Asociaciones de Cabezas de Familia de Torre Baró i de Vallbona, el Centro Social Roquetas, el de La Trinitat Vella i el Centro de Vida Comunitaria para Todos de La Trinitat Nova van convocar el 14 de febrer de 1970 una taula rodona per a parlar del Plan Parcial i altres temes pendents amb el regidor municipal i les representacions del Patronato Municipal de Vivienda, els Col·legis Professionals d’Advocats, Arquitectes i d’Aparelladors. Les demandes veïnals es van lliurar a l’Ajuntament de Barcelona i reclamaren participar en la comissió de seguiment del projecte.

L’Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad (la Nova i la Vella), més coneguda com a l’Asociación de Vecinos 9 Barrios, va aprofitar les escletxes que deixava la dictadura per a legalitzar-se l’11 d’abril de 1970 i també tingué seccions a Canyelles, Ciutat Meridiana, La Guineueta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. Les seccions van convocar unes reunions als barris i una assemblea general per a explicar les conseqüències del Plan Parcial, aprovar la impugnació i recollir les necessitats del veïnat. A la secció de Vallbona hi col·laboraren en Feliciano Ramón Estaire, en Luis Peria, en Cirilo Poblador, en José Ramírez, la Carmen Riaño, en Manuel Siles (OIC i MCC)…

Les seccions de Torre Baró i Vallbona de l’AVV 9 Barrios van convocar el diumenge 22 de juliol de 1973 una assemblea conjunta per a demanar “Agua en el barrio“, passaren per les cases trucant a les portes, aplegaren un miler de persones a la font dels Eucaliptus, el veïnat acordà tallar l’autovia i aquell dia només es produí un estira-i-arronsa quan la policia els intentà treure les pancartes. Unes mil cinc-centes persones van interrompre el tràfic el dia 29 amb una gran tela que deia “Disculpen, automovilistas, pero no tenemos otra manera de pedir las cosas“, les dones s’interposaren a la trajectòria de les armes quan la policia va estar a punt de disparar les pilotes de goma i els pots de fum i dissolgué la concentració amb càrregues i cops de porra. El 6 d’agost també va anar-hi gent de fora dels barris, la policia actuà amb contundència, elements extremistes llançaren uns còctels molotov i el veïnat rebutjà aquest tipus d’actes. El subministrament de l’aigua corrent va arribar als habitatges el 1975 i el servei de recollida d’escombraries s’assolí amuntegant les bosses de brossa a les calçades.

La necessitat d’escolaritzar al jovent als centres d’ensenyament públics va mobilitzar el veïnat de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona per a aconseguir l’Institut Pablo Ruiz Picasso. El primer institut va funcionar com a una extensió o centre satèl·lit de l’Institut sant Andreu-Valldaura i s’instal·là provisionalment a uns locals cedits per l’Ajuntament de Barcelona al passeig de l’Alzinar de Vallbona.

L’ampliació de les autovies de sortida de Barcelona va afectar a més cases de Torre Baró i Vallbona, d’altres, no tenien les condicions mínimes d’habitabilitat i les seves AVV, una altra vegada, tallaren el trànsit el 1980 exigint el reallotjament en habitatges socials i el Pla Especial de Reforma Interior (PERI) de Vallbona.

Des dels inicis de la dècada dels setanta, Vallbona demanava el transport públic i l’autobús no va arribar-hi fins al 1973. L’AVV Vallbona va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris i construí el 1992 la seva estació simbòlica, a prop del desaparegut camp de futbol del Mora, però no va poder assolir el metro pel barri.

L’AVV Vallbona va adherir-se a la Plataforma de l’AVE a la Sagrera i Sant Andreu i assolí que el seu recorregut pel barri fos subterrani. Darrerament, l’Associació Eco Veïnal Vallbona Viu i la Plataforma Tracte Just Soterrament Total de Montcada i Reixac han obtingut un compromís per a cobrir les vies de tren de la línia R2.

El govern de CiU va retallar els pressupostos de la sanitat pública catalana el 2011 i suprimí l’atenció a les urgències nocturnes i durant els caps de setmana al Centre d’Atenció Primària de la Zona Nord de Nou Barris. Les AVV de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona es van manifestar el 30 de juny i aturaren la mesura en fer palès que no existia un altre CAP on enviar a les visites.

El barri del Verdum. L’actual barri està format a partir dels nuclis de cases del Xarlot i una part del de Les Roquetes que eren al nord del carrer dels quaranta metres / via Júlia.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, presidida per en Carmel Tusquellas Forcén, va fer les voreres, l’empedrat de la calçada, la instal·lació de l’enllumenat públic, unes fonts d’aigua i establir un sistema de neteja dels carrers. Les millores les pagava el veïnat, que contractava les feines o les feia amb voluntariat. N’Isidre Carandell i Portell, president des del 1929 al 1936, va proposar la creació de la línia V d’autobús des de La Prosperitat-El Verdum a la plaça d’Espanya, però no funcionà fins al 1953, quan els Talleres Aragall y Compañía (TAC, també coneguda com a Pénjamo) iniciaren el servei circular que passava per la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat, el passeig de Fabra i Puig, Gran de Sant Andreu i el pont del Dragó.

La dictadura franquista va construir les Viviendas del Gobernador al Verdum per a acollir, provisionalment i en règim de lloguer social, als habitants d’algunes xaboles i amagar aquesta realitat durant el Congrés Eucarístic de 1952. El disseny dels edificis s’inspirava en el de les presons i un servei de vigilància, dirigit pel despòtic guàrdia civil Cañete, aplicava les estrictes normes i comprovava, a qualsevol hora del dia o de la nit, que tothom que s’allotjava estigués empadronat. Els guardes privats contactats per les persones propietàries de les cases o els terrenys al Verdum també controlaven els seus moviments i, excepte per anar a comprar o a la feina, van viure-hi confinats durant els primers anys.

Les “casitas de papel” esdevingueren el paradigma del barraquisme vertical perquè es van fer uns “pisos”, de 19 i 23 m², amb materials de mala qualitat i el ciment aluminós, tenien goteres i humitats, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, la potencia elèctrica i el subministrament de l’aigua eren insuficients, amb unes dutxes i uns safareigs comunitaris, no existia un clavegueram per a escórrer-se la pluja… El govern traspassà els edificis a l’Ajuntament de Barcelona que se’n va desfer del problema, des del 1966, venent els pisos als seus llogaters o, si no volien comprar-los, els amenaçava amb el desnonament.

Les famílies propietàries van vendre els horts i moltes cases unifamiliars per a edificar edificis durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, fins que l’Obra Sindical del Hogar (OSH) construí una promoció d’habitatge social i unificà els sectors del Xarlot, les Viviendas del Gobernador i una part de Les Roquetes en un barri densament poblat.

L’Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad (la Nova i la Vella), més coneguda com a l’Asociación de Vecinos 9 Barrios, va aprofitar les escletxes que deixava la dictadura per a legalitzar-se l’11 d’abril de 1970 i també tingué seccions a Canyelles, Ciutat Meridiana, La Guineueta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. La primera secció agrupava al veïnat del Verdum i Les Roquetes fins que, passat un temps, cada barri va crear la seva. En Francisco Alarcón, en Jesús Carrasco Martínez, n’Antonio Forés, n’Antoni Gilabert i Bonet (PSUC), en Francisco Martínez “Chapo” (OC-BR i PSC), en Fernando Pindado Sánchez “Tati” (OC-BR), en Miguel Rojo, en Víctor Salcedo, la Teresa Salvador, en León Sánchez, la Maria Lluïsa Serralta González, en Joan Torrent (PSUC)… van col·laborar amb la secció o l’AVV Verdum i les primeres assemblees es feien als locals de la parròquia de sant Sebastià.

Els falangistes adjudicaven arbitràriament els habitatges de l’OSH, el contracte combinava el pagament d’un lloguer mensual amb el dret a comprar-los més endavant i la corrupció va arribar al punt de cobrar una quota que mai s’emprà per a la urbanització dels carrers ni el manteniment dels edificis. Els pisos tenien goteres i humitats, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, la potencia elèctrica i la pressió del subministrament de l’aigua eren insuficients, no existia un clavegueram per a escórrer-se la pluja i la secció del Verdum-Les Roquetes va reclamar la construcció dels col·lectors perquè els habitatges dels baixos s’inundaven. L’OSH va decidir vendre els pisos el març de 1972, incomplint els preus i els terminis acordats, o apujar el preu del lloguer un 20% i un 300% el rebut de les despeses per la conservació a qui no se’l volgués comprar.

La secció del Verdum-Les Roquetes mobilitzà el veïnat i s’afegí a la protesta que, des de La Trinitat Nova, s’havia estès a La Guineueta i moltes de les promocions de l’OSH. A més a més de manifestar-se pels barris sense l’autorització del governador civil, es van coordinar per a elaborar una plataforma reivindicativa comuna, dipositar la quota pel manteniment a una notaria, publicar el butlletí informatiu Dos años de lucha contra la O.S.H., el còmic Tocata y fuga de la O.S.H. i preparar una exposició itinerant el 1975, que s’havia d’inaugurar a la parròquia de sant Sebastià del Verdum i la policia destrossà per ordre de Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento Nacional.

Quatre dones del barri van envair el 1974 el despatx del delegat de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, assolint una escola bressol als baixos d’un edifici del Patronato Municipal de la Vivienda (PMV). La secció del Verdum va aconseguir, amb les de Canyelles, La Guineueta i Les Roquetes, l’Institut de Formació Professional Guineueta i tallà el trànsit el 1979 per a exigir la urbanització del carrer de l’Artesania.

Des dels inicis de la dècada dels setanta, El Verdum demanava el metro i una línia d’autobús que pugés pel carrer de l’Artesania fins a la via Favència. La Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris va convorcar assemblees veïnals al descampat de la plaça de Francesc Layret i, durant diversos diumenges de 1980 i 1981, exigiren que s’acceleressin els treballs perquè el metro arribés el 1982, una línia de circumval·lació per a Nou Barris, un bitllet combinat d’autobús-metro i expresaren la seva angoixa per la possible supressió de la línia 50 d’autobusos i la pujada de les tarifes. L’AVV Verdum construí un autobús de fusta i cartó en 1980 i es manifestà, durant cinc dies, pel carrer d’Almansa, la via Júlia i la plaça de la República i, un altre, van arribar-hi fins a Virrei Amat per a exigir més rutes pel barri.

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i les mobilitzacions se succeïren el 1973: el veïnat de Les Roquetes i El Verdum intentaren evitar l’enderroc de la Guardería Los Enanitos al crit de “¡Guarderías sí, excavadoras no!” al carrer dels Seixanta Metres (via Favència) se celebrà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios per a reclamar instal·lacions esportives públiques. El 9 de gener de 1977, dues-centes persones van desbordar al servei de seguretat de la planta asfàltica, desmuntaren els dipòsits de quitrà per a pavimentar el Segon Cinturó, enderrocaren dues xemeneies i assoliren que l’Ajuntament de Barcelona la tanqués. La Indiada de 1984 acampà al tram del Segon Cinturó que passa per Les Roquetes i El Verdum per a exigir la cobertura de la ronda.

L’ajuntament franquista havia estat tolerant amb les operacions il·legals d’especulació urbanística i permeté, el 1964, la construcció del “Bloque fantasma” a uns terrenys destinats a fer un parc públic pel Verdum. L’edifici s’enfonsà parcialment, el veïnat convocà una manifestació per a l’11 d’octubre de 1988 i la policia carregà ferint a quatre persones i detenint a altres quatre. Les AVV i les entitats van aplegar a tres mil persones el 20 d’octubre per a exigir uns habitatges dignes i el Bloc fantasma fou dinamitat el 1989.

La problemàtica de les Viviendas del Gobernador necessitava solucions, però el Plan Comarcal de 1976 només volia fer una reforma superficial i el veïnat exigia substituir els pisos i facilitats per a comprar-los. L’AVV Verdum va organitzar una comissió de deu o dotze persones i assolí que l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Estat, signessin un acord, el 1990, on es comprometien a reedificar el polígon. L’espai disponible no permetia reemplaçar els 900 habitatges afectats i es construiren 650 per a les famílies propietàries que realment hi vivien i indemnitzar a les que els havien llogat i a les persones arrendatàries.

El pacte arribà just a temps perquè, l’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones i trenta van ser desallotjades. El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del PMV a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

Les AVV de Nou Barris van mobilitzar el veïnat per a exigir-ne responsabilitats i la reforma integral de les zones més damnificades. Van convocar a les manifestacions, les concentracions a la plaça de sant Jaume i al davant de la casa del president de la Generalitat Jordi Pujol i tallaren l’avinguda Meridiana, tot això vivint entre apuntalaments. Després d’anys de lluites, l’Insitut Català del Sòl de la Generalitat de Catalunya va construir habitatges nous a La Trinitat Nova, El Turó de la Peira, reallotjà a les famílies de les Viviendas del Gobernador entre el 1994 i el 2007 i rehabilità la resta dels immobles afectats.

El barri de Vilapicina i La Torre Llobeta. L’actual barri està format per les promocions de la Cooperativa d’Empleats de Tramvies de Barcelona, la Societat Cooperativa de Cases Barates de Carregadors i Descarregadors de Cotó, una part dels Quinze i de l’antic nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina que era a l’oest de la rambla de santa Eulàlia / passeig de Fabra i Puig.

N’Isidre Carandell i Portell, president de l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes des del 1929 al 1936, segurament va coordinar-se amb l’Associació de Propietaris de Santa Eulàlia de Vilapicina per a proposar la creació de la línia VII d’Horta a Sant Andreu amb una parada a Santa Eulàlia de Vilapicina.

El Patronato Municipal de la Vivienda va construir una promoció de 796 habitatges de lloguer social el 1950 i, des d’aquest moment, les famílies propietàries vengueren les hortes i moltes cases unifamiliars per a edificar edificis fins a unificar els diferents sectors en un barri densament poblat.

La riuada del 1962 va inundar el barri, se’l declarà zona catastròfica i l’Asociación de Cabezas de Familia aprofità les escletxes que deixava la dictadura per a transformar-se el 1965 en l’AVV Torre Llobeta-Vilapicina, el que la converteix en l’associació veïnal més antiga de Nou Barris.

L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina va reclamar la cobertura de la riera d’Horta i un equipament pel barri a la masia de La Torre Llobeta, assolint que l’Ajuntament de Barcelona fes els treballs de consolidació el 1978, però existien discrepàncies sobre el seu ús en el futur. L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina va ocupar l’edifici el 26 d’abril de 1981, els antidisturbis de la Guàrdia Urbana desallotjaren violentament al veïnat i detingueren a algunes persones el 16 de març de 1983. L’Ajuntament de Barcelona va restaurar l’edifici i fer un Centre Cívic municipal a La Torre Llobeta.

El fum i els sorolls de les cotxeres d’autobusos municipals molestaven al veïnat i, des del 1982, l’AVV Torre Llobeta-Vilapicina va exigir-ne el tancament, reclamà nous equipaments i zones verdes, convocà manifestacions amb el lema “Les cotxeres pel barri!” el 1987 i portà la protesta a la plaça de sant Jaume. L’Ajuntament de Barcelona va incomplir les seves promeses, ajornant el trasllat del garatge, i les mobilitzacions continuarien fins al tancament definitiu el desembre de 2003.

La ciutadania va implicar-se en la planificació dels projectes pels terrenys de les cotxeres i, des del 2010, se succeeixen les inauguracions del Centre Integral de Salut Cotxeres, el Centre Esportiu Municipal, la Biblioteca Vilapicina i Torre Llobeta, el Casal de Gent Gran, la plaça de Carmen Laforet i, adoptant el nom d’una masia desapareguda, els jardins de Can Xiringoi.

El Centre Integral de Salut Cotxeres hauria d’haver estat un complex sociosanitari públic amb un Centre d’Atenció Primària, uns serveis complementaris i una àrea d’hospitalització per a persones amb malalties cròniques, però la Generalitat de Catalunya va privatitzar la gestió i concedir-se-la al Consorci Hospitalari de Catalunya. L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina, la Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya i les persones usuàries han protestat contra el Consorci perquè no contracta la plantilla necessària pels consultoris, les urgències, la pediatria, les plantes d’interns… i l’atenció sanitària es degradà.

El preu del bitllet, quinze cèntims fins a la parada de La Torre Llobeta, esdevingué el nom popular dels voltants del passeig del mariscal Joffre, que la dictadura franquista va canviar pel de l’avenida de Borbón. L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina i la Taula Unitària de Nou Barris per la República inicià una campanya perquè a l’avinguda de Borbó se li posés el nom d’avinguda dels Quinze i l’Ajuntament de Barcelona col·locà les plaques el 9 de març de 2019.

La Biblioteca Les Roquetes-Rafael Juncadella i Urpinas “Rafa”. Professor i activista del moviment veïnal de Nou Barris (Sant Vicenç dels Horts 1931 – Barcelona 2019). Es va comprometre amb els grups antifranquistes clandestins durant la seva etapa com a religiós salesià i impulsà diferents iniciatives culturals, esportives i solidàries a Mataró i Cerdanyola del Vallès. Va establir-se el 1977 a Nou Barris després de deixar l’ordre, on impartí classes per a adults al Centre de Cultura Popular Freire, participà en les Acampades Urbanes i la Indiada per a exigir la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt, La Cultura va de Festa, la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements, el Festival de Sopes del Món Mundial, l’Agermanament Boris Vega amb Estelí (Nicaragua), el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua… i totes aquelles activitats que promoguessin l’alfabetització, la cultura, el coneixement del català i la solidaritat amb les persones immigrades, més pobres i vulnerables.

Una vintena d’entitats van demanar el 2021 que la biblioteca pública Les Roquetes canviés el nom pel de Biblioteca Les Roquetes-Rafa Juncadella.

El Bloque fantasma. L’ajuntament franquista havia estat tolerant amb les operacions il·legals d’especulació urbanística i permeté, el 1964, la construcció del “Bloque fantasma” a uns terrenys destinats a fer un parc públic pel Verdum. L’edifici s’enfonsà parcialment, elveïnat convocà una manifestació per a l’11 d’octubre de 1988 i la policia carregà ferint a quatre persones i detenint a altres quatre. Les AVV i les entitats van aplegar a tres mil persones el 20 d’octubre per a exigir uns habitatges dignes i el Bloc fantasma fou dinamitat el 1989.

La Bodega las Tres – El carrer d’Eduard Tubau 19. N’Andrés Aranda Ortiz havia estat jutjat per la mort de Miguel Bartolomé, el dependent d’una sastreria, durant un atracament de les JJLL, sentenciat-li a morir per garrot vil i executat pel botxí de l’Audiència de Barcelona, en Federico Muñoz Contreras, veï de les Cases Barates d’Horta (Can Peguera). El 9 de febrer de 1935 dos homes van assassinar a en Federico a la Bodega las Tres (temps després s’anomenà Montferry) i en Genís Urrea Piñol, un militant de la FAI que havia fugit a França, va ser condemnat per l’atemptat.

Les bombes del passeig del mariscal Joffre i el Mercat de Montserrat. Els bombardejos indiscriminats dels vaixells de guerra revoltats i l’Aviazione Legionària aliada de Franco causaren milers de víctimes. Les úniques bombes de què tenim constància a Nou Barris van caure a prop de l’actual Mercat de Montserrat i una altra el 17 de març de 1938 al passeig del mariscal Joffre (avinguda dels Quinze), entre el carrer de Cartellà i la riera d’Horta. Nou Barris era una zona rural, amb una població dispersa i sense cap indústria o instal·lació estratègica al seu territori, per la qual cosa no era un objectiu prioritari, però l’atemorida població civil construí i demanà permisos per a un gran nombre de refugis antiaeris.

El camp de futbol del RCD Espanyol – El parc de l’Aqüeducte. El RCD Espanyol va tenir una instal·lació esportiva a Ciutat Meridiana, l’AVV Ciutat Meridiana reclamava convertir-lo en una zona esportiva pel barri i l’Ajuntament de Barcelona comprà el terreny el 1983.

Durant uns anys va ser el camp de futbol del Club Esportiu Unificat Ciutat Meridiana i tingué tres piscines a l’aire lliure sota l’aqüeducte, però el complex va tancar-se perquè era a un lloc perillós i el club de futbol va ser traslladat al seu actual emplaçament a l’avinguda dels Rasos de Peguera. L’ajuntament no va tenir cura de la zona, s’utilitzà com a aparcament i, malgrat les queixes de l’AVV Ciutat Meridiana durant més d’una dècada, els diversos projectes municipals que es proposaren recuperar aquest espai mai arribaren a realitzar-se. A la fi, l’Ajuntament de Barcelona ha fet una reforma completa el 2021, inaugurada com a parc de l’Aqüeducte.

El Camp Municipal de Futbol Porta. L’AVV Porta reclamava els tallers de la RENFE-Meridiana per a fer equipaments i zones verdes, però l’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys el 1978 amb la intenció de construir-hi pisos, un centre esportiu i, malgrat l’oposició de les AVV de Porta i La Prosperitat, enllaçar l’avinguda Meridiana amb la ronda del Mig mitjançant una via urbana per a la circulació intensiva de vehicles. Mentre s’aclaria el seu destí final, el veïnat va fer servir un solar annex com a camp de futbol provisional que, amb el temps, es convertí en el Camp Municipal de Futbol Porta on juga l’Alzamora CF.

El Canasto Volador. El bar El Canasto Volador era, a la dècada dels vuitanta, a la plaça de l’Ángel Pestaña i es convertí en un lloc de trobada juvenil que impulsà mobilitzacions, concerts de música alternativa, propostes contraculturals, el fanzine La Oruga… com a alternatives a les drogues dures, tal com posava un cartell al seu interior : “Por tu libertad, que no te enganche”.

El 17 de gener de 1989, un artefacte va explotar a El Canasto Volador i un grup escindit de Terra Lliure reivindicà l’atemptat, acusant-los de tràfic de drogues. Va convorcar-se un “Trago solidario” de suport al local el 16 de febrer i persones del barri exigiren a l’organització terrorista que vingués a disculpar-se.

Els prejudicis i la violència de la policia, contra el jovent dels barris de classe treballadora, va ser una constant a la dictadura franquista i durant la transició: els seus trets assassinaren a un jove i un menor de Nou Barris, el 1981 i el 1985, i en feriren d’altres.

La policia es passava, habitualment, per El Canasto Volador de la plaça d’Angel Pestaña a fer identificacions o arrestos indiscriminats i, en una ocasió, la clientela destrossà tres cotxes patrulla i obrí les furgonetes per a alliberar a la gent que s’emportaven. Després de les detencions al Max Bar del carrer del Mas Duran i la comissaria de Sant Andreu del 27 de febrer de 1987, la indignació desfermà la campanya Ser Jove no és cap delicte.

L’estigmatització del jovent continuà fins a dates més recents, perquè l’Ajuntament de Barcelona ordenà a la Guàrdia Urbana desallotjar a Los Pesaos, durant les Festes de La Prosperitat de 1998, del descampat on feien els concerts de punk-rock.

Can Basté. Aquesta casa senyorial del segle XVII va tenir diferents noms, la propietat passà per diverses famílies, que vengueren els terrenys per a construir el Mercat Municipal de la Mercé, serví de magatzem i allotjà inquilins. L’edifici patí un procés de degradació i va estar a punt de ser enderrocat per a fer una benzinera. L’AVV Turó de la Peira reclamava un equipament per al barri a la masia, assolint que l’Ajuntament de Barcelona comprés, restaurés i fes un Centre Cívic Municipal a Can Basté el 1995 gestionat per l’associació Turó Acció Soci Cultural (TASC).

Can Masdeu. El Patronat de l’Hospital de la Santa Creu i sant Pau va construir l’Hospital de sant Llàtzer a Collserola i transformà la masia de Can Masdeu en un sanatori per a les persones amb lepra. L’edifici i els seus terrenys van abandonar-se als anys seixanta i, des d’aleshores, la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris s’oposà als projectes de traslladar-hi el Zoo de Barcelona o construir-hi una presó.

L’espai s’ocupà el desembre de 2001 amb l’objectiu de recuperar-lo per a ús agrícola autogestionat i sostenible. El Patronat de l’Hospital, format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Bisbat, denuncià penalment els fets i, el maig de 2002, s’ordenà el desallotjament. El jovent adoptà mètodes de resistència passiva i no violenta, penjant-se de la façana de l’edifici i restant-s’hi tres dies, malgrat que s’impedí donar-los aigua, menjar o roba. La situació desfermà la solidaritat dels moviments ecologista, okupa i veïnals fins a assolir la suspensió del desallotjament, amb els arguments que el dret a la vida està per sobre de la propietat i la via penal no era la resposta adequada a la situació.

El Patronat de l’Hospital va exigir el desallotjament «con los efectivos y medios que sean necesarios» i presentà més demandes. Els jutjats reconegueren el 2005 que el Patronat té el dret a recuperar l’edifici, però ha d’arribar a un acord amb el projecte que es desenvolupa a Can Masdeu.

L’ocupació destapà un escàndol d’urbanisme especulatiu que pretenia construir un luxós barri dins del Parc Natural de Collserola. Les immobiliàries van denunciar el Patronat de l’Hospital per incomplir dels acords signats i els diners de la sanitat pública es van fer servir per a pagar les indemnitzacions milionàries.

Can Masdeu continua impulsant activitats, obertes al veïnat, de sensibilització mediambiental, el cultiu dels horts comunitaris i la presa de consciència del patrimoni natural que Nou Barris ha de conservar.

Can Sangenís. Aquesta casa senyorial del segle XVIII va tenir diferents noms i la propietat passà per diverses famílies, fins a ser cedida a les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu i sant Pau. La Generalitat de Catalunya va confiscar les instal·lacions durant la Guerra Civil per a l’Hospital General de Catalunya i es convertí en caserna militar el 1938, mentre els terrenys agrícoles es coneixien com la Granja del Poble.

La congregació va recuperar Can Sangenís, en feu ús per a l’assistència sanitària de la infància (Clínica Infantil Stauros, en l’actualitat una residència per a la gent gran) i com a escola-internat oberta als menors de La Guineueta Vella.

Can Verdaguer. Aquesta masia del segle XVI va ser l’última amb activitat agrícola a la ciutat de Barcelona i tancà el 1987. L’AVV Porta reclamava transformar la masia en un equipament per al barri, l’Ajuntament de Barcelona va comprar Can Verdaguer el 2006, rehabilità l’espai el 2013 i el convertí en un Centre Cívic Municipal.

La capella de Martí Rius – El cementiri de sant Andreu. El panteó és la sepultura de Pere Rius i Calvet, un industrial tèxtil acusat de simpatitzar amb la sublevació militar, va estar detingut a la via Laietana el febrer de 1937 i, sense judici ni sentència, ser assassinat a Cerdanyola.

El carrer de Salvador Alloza i Alloza. Carter i republicà (Barcelona 1897-1976). Va viure al carrer Casanovas (en l’actualitat Enric Casanovas), es comprometé amb el catalanisme i la classe treballadora afiliant-se al Sindicato Autónomo de Carteros Urbanos de la CNT, essent el secretari del Casal Català Republicà de les Roquetes de l’ERC, li nomenaren alcalde del barri durant la Guerra Civil i salvà a un company de Correus de la violència extremista. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana, li internaren al camp de concentració de Braur (Argelès-sur-Mer i Bram, segons altres fonts), la dictadura franquista li detingué en regressar i acomiadà de la seva feina, acusant-lo, sense cap prova, d’haver donat suport a la proclamació de l’Estat Català l’octubre de 1934 i per la seva vinculació amb la CNT i ERC. Va sol·licitar, en diverses ocasions, la rehabilitació com a empleat de Correus, però no li perdonaren la sanció fins després de la seva mort.

Un dels carrers que repartia es coneixia pel seu cognom (carrer d’Alloza) i les autoritats franquistes no van canviar-li el nom perquè es pensaren que feia referència al municipi aragonès d’Alloza.

L’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va tenir la seu a un local que llogà al carrer d’Alloza.

El carrer de Concepción Arenal Ponte. Jurista, pensadora, periodista, poeta i dramaturga (Ferrol 1820 – Vigo 1893). No podia estudiar a la Universitat perquè era dona i es disfressà d’home per a fer-ho. Es va comprometre amb el feminisme i la millora de la situació de les dones denunciant les condicions de vida a les presons o les cases de salut, proposant reformes al sistema penitenciari i impulsant les obres de beneficència, entre d’altres, la construcció d’habitatges econòmics.

El carrer del Cadí 33 – L’aluminosi al Turó de la Peira. L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsar el Plan Parcial del Turó de la Peira. El promotor Román Sanahuja Bosch de la Inmobiliaria de Transacciones Urbanas va obtenir de l’ajuntament els permisos per a un projecte d’habitatges socials fetes amb materials de mala qualitat i la corrupció va arribar a l’extrem de permetre la construcció de més pisos dels previstos o que els edificis no tinguessin els fonaments.

L’AVV Turó de la Peira i el Col·legi d’Arquitectes denunciaren les deficiències a les construccions de Sanahuja i l’Ajuntament de Barcelona elaborà un informe el 1989 on advertia que quatre-cents pisos estaven deteriorats i les reparacions costaven mil milions de pessetes (més de sis milions d’euros).

L’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones, trenta van ser desallotjades i, aquella nit, dues mil persones es reuniren per a protestar.

El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del Patronato Municipal de la Vivienda a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

Les AVV de Nou Barris van mobilitzar el veïnat per a exigir-ne responsabilitats i la reforma integral de les zones més damnificades. Van convocar a les manifestacions, les concentracions a la plaça de sant Jaume i al davant de la casa del president de la Generalitat Jordi Pujol i tallaren l’avinguda Meridiana, tot això vivint entre apuntalaments. L’AVV Turó de la Peira, la FAVB i l’Ajuntament de Barcelona denunciaren a la família Sanahuja, a les empreses Inmobiliaria Sanahuja SA, Edificios y Construcciones Sociales SA i Construcciones Sociales Sanahuja SA i, com a responsable civil subsidiari, a l’Estat, però el jutge arxivà la causa en 1993. Després d’anys de lluites, l’Insitut Català del Sòl de la Generalitat de Catalunya va construir habitatges nous a La Trinitat Nova, El Turó de la Peira, El Verdum i rehabilità la resta dels immobles afectats.

El carrer de la Cooperació i el naixement del barri de La Prosperitat. N’Eladi Gardó i Ferrer va impulsar el 1916 la Sociedad Cooperativa de la Habitación Barata amb l’objectiu d’aplegar els cooperativistes de la Cámara Regional de Cooperativas de Cataluña y Baleares per a construir habitatges de qualitat, amb els preus de lloguer baixos i a diferents barris, la qual cosa permetria la mobilitat del domicili si es canviava de lloc de treball.

La Sociedad Cooperativa de la Habitación Barata va lliurar el 1919 dues cases a La Prosperitat, altres cooperatives (potser la Confiança Andresense) i particulars també hi edificaren i es formà un nucli urbà al voltant del carrer de la Cooperació, enderrocat per a obrir l’avinguda Meridiana i del que encara es pot intuir el traçat entre el carrer d’en Tissó fins al del Vesuvi.

N’Eladi Gardó va continuar vinculat al barri, representà el 1924 als propietaris davant l’Ajuntament de Barcelona per a exigir unes millores, durant la cessió dels terrenys per a l’obertura dels carrers, la dictadura franquista li jutjà i, a la fi, fou induttat.

El carrer de Marie Curie – Maria Salomea Skłodowska. Científica y, dues vegades, Premi Nobel (Varsòvia 1867 – Passy 1934). No podia estudiar a la Universitat perquè era dona, ingressà a la clandestina Uniwersytet Latający i treballà per a anar a estudiar a París. El seu marit Pierre va negar-se a acceptar el Premi Nobel si no es reconeixia l’aportació de Marie i l’Académie des Sciences de França no l’admeté a la institució, fent servir els habituals arguments masclistes i, potser, també per la xenofòbia.

El carrer d’Albert Einstein. Científic i Premi Nobel (Ulm 1879 – Princeton 1955). Es va comprometre amb l’internacionalisme, el socialisme democràtic, el pacifisme, la coexistència entre els jueus i els musulmans a Palestina i defensà la llibertat individual i d’expressió. Durant l’ascens del nazisme, va exiliar-se d’Alemanya per les seves idees i origen jueu.

El carrer de Federico García Lorca. Poeta i dramaturg (Fuente Vaqueros 1898 – Granada 1936). Es va comprometre amb la classe treballadora col·laborant amb el grup La Barraca, que promogué l’accés al teatre durant la Segona República, amb el Socors Roig Internacional i signant els manifestos antifeixistes. Els militars revoltats van detenir-li i, sense judici ni sentència, afusellar per ser homosexual, les seves idees i l’amistat amb personatges progressistes.

La calle del obispo Irurita va canviar el nom pel de Federico García Lorca durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de l’obispo Irurita. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Federico García Lorca a un carrer de Canyelles.

El carrer d’Antoni Gilabert i Bonet. Activista del moviment veïnal de Nou Barris (Cartagena 1920 – Barcelona 1985). Des de l’associacionisme cristià (MCO) es va comprometre amb l’AVV Verdum i militant en el PSUC.

El carrer de Miguel Hernández Gilabert. Pastor, poeta i dramaturg (Oriola 1910 – Alacant 1942). Es va comprometre amb la classe treballadora col·laborant amb les Misiones Pedagógicas, que promogueren l’accés a la cultura durant la Segona República, militant en el PCE i allistant-se a l’Exèrcit Popular. La dictadura franquista va detenir-li, condemnar a mort i traspassà a la presó.

El carrer de Pablo Iglesias Posse. Tipògraf, sindicalista i polític (Ferrol 1850 – Madrid 1925). Es va comprometre amb la classe treballadora militant al PSOE i la UGT, participant en la Primera Internacional (AIT), la primera manifestació del 1r de Maig, convocant una vaga general durant la Setmana Tràgica, essent detingut al regnat d’Alfonso XIII i elegit diputat del Congrés, el primer d’ideologia socialista.

El carrer de la Princesa va canviar el nom pel de Pablo Iglesias durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de Princesa. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Pablo Iglesias a un carrer de La Prosperitat.

El carrer de Víctor Jara Martínez. Treballador, cantautor, director de teatre, escriptor i professor (1932 – Santiago de Xile 1973). Es va comprometre amb la classe treballadora oposant-se a les injustícies i a l’imperialisme, militant en el PCCh i recolzant a les candidatures de la Unidad Popular. Els militars revoltats contra el govern de Salvador Allende van detenir-li, torturar i, sense judici ni sentència, assassinar.

El carrer de Juan Ramón Jiménez Mantecón. Poeta i Premi Nobel (Moguer 1881 – San Juan de Puerto Rico 1958). Es va comprometre amb la Segona República, li nomenà agregat cultural a Washington i morí a l’exili durant la dictadura franquista.

El carrer d’Antonio Machado Ruiz. Poeta, dramaturg i mestre (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939). Es va comprometre col·laborant amb les Misiones Pedagógicas, que promogueren l’accés a la cultura durant durant la Segona República, l’Asociación de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura i l’Asociación de Amigos de la Unión Soviética. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana i hi morí uns dies després.

El carrer de Jaume Martí i Miquel. Escriptor, periodista i polític (La Vila Joiosa 1840 – Madrid 1910). Es va comprometre amb el republicanisme federal participant en les conspiracions contra la monarquia, patí atemptats i van empresonar-li als regnats d’Alfonso XII i Alfonso XIII.

El carrer del Mas Duran – Max Bar – Ser Jove no és cap delicte. Els prejudicis i la violència de la policia, contra el jovent dels barris de classe treballadora, va ser una constant a la dictadura franquista i durant la transició: els seus trets assassinaren a un jove i un menor de Nou Barris, el 1981 i el 1985, i en feriren d’altres.

La policia es passava, habitualment, per El Canasto Volador de la plaça d’Angel Pestaña a fer identificacions o arrestos indiscriminats. El 27 de febrer de 1987, durant la celebració del Carnestoltes, la policia va detenir a sis joves al Max Bar del carrer del Mas Duran, per no portar a sobre el document d’identitat, i se’ls emportaren a la comissaria de Sant Andreu. La gent jove de La Prosperitat baixà fins allí per a solidaritzar-se, 28 persones van anar a parar als calabossos, la indignació desfermà la campanya Ser Jove no és cap delicte i assolí la seva absolució.

El carrer d’Andreu Nin Pérez. Mestre, periodista, traductor, polític i sindicalista (El Vendrell 1892 – Alcalá de Henares 1937). Es va comprometre amb la classe treballadora, evolucionant del republicanisme federal a l’anarquisme de la CNT i, a la fi, al marxisme d’Esquerra Comunista, el POUM i el sindicat FOUS. Van nomenar-li el conseller de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya a l’inici de la Guerra Civil. Els serveis secrets soviètics van detenir-li, torturar i assassinar, sense el coneixement del govern republicà, per les seves crítiques a l’estalinisme.

El carrer d’Emili Pi i Molist. Doctor en psiquiatria i escriptor (Barcelona 1824-1892). La seva dedicació a les persones afectades pels trastorns mentals li va portar a viatjar a l’estranger per a documentar-se i, al seu retorn, renovà els mètodes clínics del departament de psiquiatria i impulsà l’Institut Mental de la Santa Creu a Nou Barris. Va posar fi a l’atenció diferenciada que es donava als pacients que entraven per la beneficència o pagaven i els que tenien cura o es consideraven incurables, en considerar que, totes elles, eren persones malaltes que necessitaven teràpies que els beneficiessin.

L’actual carrer del Doctor Pi i Molist s’havia dit la carretera del Manicomi i va canviar el nom a l’inici del segle XX.

El carrer de Joaquim Puig i Pidemunt. Cambrer, sindicalista i antifeixista comunista (Osor 1907 – Barcelona 1949). Es va comprometre amb la classe treballadora militant en la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica (FOSIG-UGT) i el PSUC. Va exiliar-se després de la derrota republicana, fugí d’un camp de concentració nazi i col·laborà amb la Resistència francesa a la lluita contra l’ocupació nazi. Va regressar clandestinament per a dirigir la revista Treball, la dictadura franquista li detingué, condemnà a mort i afusellà amb tres membres de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya: n’Ángel Carrero Sancho, en Pedro Valverde Fuentes i en Numen Mestre Ferrando.

El carrer de Robert Robert i Casacuberta. Escriptor, periodista i polític (Barcelona 1828 – Madrid 1873). Es va comprometre amb el republicanisme i detingut al regnat d’Isabel II. Va participar en la Revolució de 1868, La Gloriosa, que enderrocà la monarquia, li elegiren regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat del Congrés i nomenaren ambaixador a la Suïssa durant la Primera República.

En Robert Roberti Casacuberta va tenir un carrer dedicat a Barcelona durant la Segona República i la dictadura franquista li canvià el nom pel de Ramiro de Maeztu. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Robert Robert a un carrer del Verdum.

El carrer de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tipògraf, poeta, traductor i soldat republicà (Palma 1913 – Brull 1938). Es va comprometre amb la legalitat republicana combatent amb l’Exèrcit Popular, emmalaltí de la tuberculosi i morí.

El carrer de Pau Sabater Llirós “el Tero”. Obrer i anarcosindicalista (Algerri 1884 – Barcelona 1919). Es va comprometre amb la classe treballadora militant en el Sindicato de Tintoreros del Ramo Textil de la CNT i és la primera persona del moviment obrer assassinada pels pistolers del Sindicato Libre. El seu cos va aparèixer en la carretera de Montcada, a prop de Torre Baró, i al seu enterrament assistiren més de 8.000 persones. El presumpte autor va ser absolt, en un judici amb moltes irregularitats, i s’especulà que actuava sota les ordres del comissari Manuel Bravo Portillo i d’importants industrials.

Un tram del carrer de Rialb va canviar el nom pel de Pau Sabater durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de Rialb. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Pau Sabater a un carrer de Torre Baró.

El carrer de Manuel Sanchis Guarner. Filòleg, historiador, escriptor i soldat republicà (València 1911-1981). Es va comprometre amb la democràcia i la cultura valenciana participant en l’organització estudiantil FUE, impulsant l’Acció Cultural Valenciana i combatent amb l’Exèrcit Popular. La dictadura franquista va condemnar-li a presó i desterrà a Mallorca. Com a filòleg defensà la unitat lingüística del balear, el català i el valencià i patí un atemptat de la ultradreta en 1978.

Del carrer dels Quaranta Metres a la via Júlia. A l’inici del segle XX, un carrer separava els barris de Les Roquetes de La Prosperitat i dividia el del Charlot. L’ample era d’uns quaranta metres i una part es coneixia com a carrer de Portallada i l’altre pel de passeig de la Muntanya, d’on prendria el nom el Club de Futbol Muntanyesa, o el carrer dels Quaranta Metres. Les principals entitats hi tenien la seu i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, presidida per en Carmel Tusquellas Forcén “Charlot” va fer les voreres, l’empedrat de la calçada, la instal·lació de l’enllumenat públic, unes fonts d’aigua i establir un sistema de neteja dels carrers. Durant la Segona República va canviar el nom pel de carrer de Karl Marx i la dictadura franquista li retornà el de Quaranta Metres, que substituí pel de via Júlia el 1942, per a recordar la denominació romana de la ciutat de Barcelona: Colònia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes va recuperar el projecte dels autobusos i, des del 1953, els Talleres Aragall y Compañía (TAC, també coneguda com a Pénjamo) iniciaren el servei circular que passava per la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat, el passeig de Fabra i Puig, Gran de Sant Andreu i el pont del Dragó. El 1960, la línia reduí el recorregut a la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat i el passeig de Fabra i Puig. El tramvia va arribar a la via Júlia el 1965, circulant entre algunes hortes que ocupaven la part central, i ser substituït per les línies d’autobusos 50 i 51 el 1970.

La secció del Verdum-Les Roquetes reclamava el metro des del 1972, però les obres s’endarrerien, la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris va convorcar assemblees veïnals al descampat de la plaça de Francesc Layret i, durant diversos diumenges de 1980 i 1981, exigiren que s’acceleressin els treballs perquè el metro arribés el 1982, una línia de circumval·lació per a Nou Barris, un bitllet combinat d’autobús-metro i expresaren la seva angoixa per la possible supressió de la línia 50 d’autobusos i la pujada de les tarifes.

La via Júlia havia estat una gran rasa durant les obres del metro, les AVV de La Prosperitat i El Verdum volien que fos una rambla i es convertiria en una avinguda d’amples voreres per la dificultat d’aplanar el pendent. Una comissió de seguiment va vigilar l’execució del projecte, exigí reduir l’alçada del mur central i l’empresa constructora va fer fallida el 1985, la qual cosa endarrerí els treballs. La via Júlia s’inaugurà el 1986 sense la presència de les AVV perquè, una altra vegada, s’obligava el veïnat a pagar un impost extraordinari.

El tram central té a un costat la plaça de Francesc Layret, sobre la rambla està l’escultura Als nous catalans de Sergi Aguilar i els versos de Salvador Espriu i, als jardins del Conflent, el monument de la Societat l’Ideal d’en Clavé a Josep Anselm Clavé.

Del carrer dels Seixanta Metres a la via Favència i la ronda de Dalt. El Plan de Enlaces de 1905 i el Plan General de Urbanización de Barcelona de 1917 van dissenyar un passeig de circumval·lació pels carros amb mercaderies i els carruatges de passatgers. Era conegut com el carrer dels Seixanta Metres, perquè l’ample de la zona afectada per la reserva era de seixanta metres, va canviar el nom pel del compositor de sardanes Juli Garreta durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de Seixanta Metres.

El Plan General de Ordenación de la Comarca de Barcelona y Área de Influencia de 1953 i els Planes Especiales de 1961 i 1963 van avantposar la circulació intensiva dels vehicles i transformaren la idea inicial en una autovia urbana. Els barris de Pedralbes i Sarrià presentaren al·legacions, però la gent d’Horta o el futur Nou Barris no podien pagar els informes dels enginyers o els arquitectes necessaris per a tramitar les impugnacions. El Ministerio de Obras Públicas va aprovar el traçat Segon Cinturó el 1969 i les obres del Tram II que afectava Nou Barris el 1970.

El Ministerio de Obras Públicas i l’Ajuntament de Barcelona havien acordat que el primer es faria càrrec de les obres del Segon Cinturó i el segon de l’adquisició dels terrenys a preus ridículs, perquè “Para mayor gloria de la ciudad, todos los vecinos deben abandonar tan insalubre barrio”. La secció de La Guineueta Vella-Canyelles, organitzada al voltant de la Maria Àngels Rivas Ureña (PSUC), va convèncer a la major part de les persones propietàries perquè s’oposessin a les expropiacions, el seguici municipal intentà notificar el 8 de febrer de 1972, casa a casa, les primeres trenta-quatre i les famílies afectades es negaren a signar el document, mentre unes dues-centes-cinquanta persones aplaudien.

La secció de La Guineueta Vella va rebutjar el trasllat a Ciutat Meridiana, exigí el reallotjament al nou barri de les Canyelles, facilitats per a comprar o llogar els pisos, la cobertura del Segon Cinturó i, el que no tenia precedents, participar en una comissió d’inspecció que vetllés per l’execució de les obres. Les dones de La Guineueta Vella van immobilitzar les excavadores durant dos dies, cridant “¡Pisos sí, excavadoras no!”, i paralitzaren la construcció d’aquell tram del Segon Cinturó. L’Ajuntament de Barcelona va cedir i el Patronato Municipal de la Vivienda edificà, des del 1973, 2.900 habitatges socials a Canyelles pel veïnat de La Guineueta Vella, El Carmel i l’afectat per l’enfonsament dels edificis de DARSA a La Guineueta.

L’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i les mobilitzacions se succeïren el 1973: el veïnat de Les Roquetes i El Verdum intentaren evitar l’enderroc de la Guardería Los Enanitos al crit de “¡Guarderías sí, excavadoras no!”; les dones de Canyelles van fer creuar a l’alcalde franquista Enric Masó Vázquez per una passarel·la de fusta, que era l’únic accés al barri, i aconseguiren dos ponts estables; quatre-centes persones de La Prosperitat i La Trinitat Nova exigiren uns semàfors fent assegudes a la cruïlla del carrer de Palamós amb la via Favència durant les que detingueren, entre d’altres, a en Joan Catafal Roca de l’AVV 9 Barrios i a aquests terrenys s’hi celebrà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios per a reclamar instal·lacions esportives públiques. Canyelles i La Guineueta van aturar les obres el 1975 i el Ministerio de Obras Públicas acceptà cobrir alguns trams del cinturó al seu pas per Nou Barris.

Els projectes de l’ajuntament franquista s’havien vist alterats o paralitzats, revisà el Plan Comarcal de 1953, obrí un període d’exposició pública i es trobà amb el rebuig de les AVV, la FAVB, els col·legis professionals… que presentaren més de 8.000 al·legacions. El Plan General Metropolitano de 1976 insistí en la construcció del Segon Cinturó i el nou Plan Comarcar desatenia les demandes veïnals. L’AVV 9 Barrios elaborà una proposta alternativa: el Plan Popular de los Nueve Barrios que serví de plataforma reivindicativa enfront del Plan Comarcal i el Plan General Metropolitano.

La planta asfàltica es construí el 1976 per a pavimentar el Segon Cinturó / la ronda de Dalt, modificant els límits del Parc Natural de Collserola i incomplint les recomanacions de ser, com a mínim, a dos quilòmetres La Trinitat Nova i Les Roquetes. Les seccions de l’AVV 9 Barrios i les entitats dels barris afectats van presentar queixes, manifestar-se i tallar el pas dels camions perquè la toxicitat dels processos i productes emprats amenaçava la salut de la població, però l’alcalde de la Transisió es negà a traslladar la planta asfáltica. El moviment veïnal va blocar l’entrada dels camions fins que la policia els dispersà i una assemblea aprovà desmuntar la instal·lació. El 9 de gener de 1977, després d’una altra reunió multitudinària, dues-centes persones van desbordar al servei de seguretat de la planta asfàltica i dotze joves començaren a destruir els dipòsits de quitrà, inutilitzar les cintes transportadores i enderrocar dues xemeneies. L’endemà, una comissió veïnal va reunir-se amb l’Ajuntament de Barcelona i assolí el seu tancament. Una altra mobilització aturà les obres el juliol de 1978 per a exigir el reallotjament dels ocupants de les barraques Can Quintana.

L’oposició veïnal va paralitzar el Segon Cinturó durant deu anys i el seu traçat era una successió de barrancs, fangars i abocadors, esquitxat per les grans torres de la línia elèctrica. Les Canyelles, Les Roquetes i La Trinitat Nova quedaren aïllades de La Guineueta, El Verdum i La Prosperitat, hi havia algunes precàries passarel·les per als vianants i una va ser incendiada.

El Pla de Vies de 1984 replanteja el Segon Cinturó que, sense deixar de ser una via urbana ràpida per a la circulació intensiva dels vehicles, incorpora el propòsit de reduir els seus impactes més negatius, integrar la infraestructura als barris que creua i intentar que fos acceptada pel veïnat. Cent associacions i entitats van exigir la cobertura total de la ronda a diverses Audiències Públiques del Districte de Nou Barris i l’Ajuntament de Barcelona accepta la participació de la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris en una comissió mixta de seguiment. La Coordinadora va oposar-se a soterrar només el 33%, el veïnat es manifestà el 1987, protestà a dos plenaris de l’Ajuntament i assolí la cobertura del 66% de la ronda de Dalt.

Les obres es reiniciaren el 1989, els laterals es convertiren en la via Favència i els trams coberts i descoberts s’alternen a la ronda de Dalt. El 22 de desembre de 1990, el dia de la inauguració, les pantalles acústiques encara no hi eren, les AVV de Nou Barris es manifestaren alentint el pas del seguici oficial per la ronda i continuaren pressionant perquè la superfície guanyada tingués les zones verdes, el Centre d’Atenció Primària Chafarinas, les instal·lacions poliesportives Antoni Gilabert, la Biblioteca Les Roquetes-Rafael Juncadella i Urpinas o l’equipament municipal que acull a la Xarxa 9 Barris Acull i al Centre d’Estudis Populars i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

El carrer de Josep Solé i Barberà. Advocat, polític i soldat republicà (Llívia 1913 – Barcelona 1988). Es va comprometre amb la classe treballadora participant en l’organització estudiantil FUE, donant classes a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, militant en el BOC i el PSUC, formant part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, salvant a persones de la violència extremista i combatent amb l’Exèrcit Popular. Van condemnar-li a mort la República (per endarrerir-se en tornar d’un permís) i la dictadura franquista que, també, li torturà, condemnà a presó i desterrà a Castella La Mancha. Va continuar col·laborant amb el PSUC clandestí, li detingueren i, com advocat defensà als presos polítics i als acusats del Procés de Burgos. A la nova etapa democràtica, van elegir-li diputat del Congrés pel PSUC i participà en l’elaboració de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

El carrer dels Tallers 77 (Ciutat Vella) – L’assassinat d’en Juan Peñalver per l’extrema dreta. El Papus era una revista d’humor satíric censurada, suspesa i condemnada judicialment, moltes vegades, per la dictadura franquista, durant la transició i els primers anys de la democràcia.

Un paquet bomba dirigit a la redacció d’El Papus va assassinar el 20 de setembre de 1977 al conserge Juan Peñalver Sandoval del Turó de la Peira i ferí a disset persones, una d’elles la seva dona Rosa García Lanciana.

La Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) va reivindicar l’atemptat i era un dels grups terroristes d’extrema dreta que, aprofitant la tolerància i complicitat dels sectors més reaccionaris de la dictadura franquista, assassinaren a 66 persones durant aquells anys. Es produïren 12 detencions entre els integrants de Juventud Española en Pie per la bomba d’El Papus, la investigació dels fets no portà enlloc, perquè va ser obstaculitzada, i el crim restà impune.

El Sindicato de Trabajadores de la Prensa, les CCOO, la CNT, la UGT i la USO van aturar les redaccions dels diaris, el col·lectiu de periodistes es manifestà i l’AVV del Turó de la Peira convocà a una concentració de rebuig que caminà fins a la plaça del Virrei Amat.

El carrer d’Anselm Turmeda o أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي.. Escriptor (Palma 1352 – Tunísia 1430). Va fer-se frare, es convertí a l’islam i se n’anà a la Tunísia. Va escriure la Disputa de l’ase i no es conserva cap exemplar en català perquè la Inquisició el prohibí. El llibre explica, fent servir una rondalla, un sistema democràtic per a triar al rei dels animals i moltes anècdotes anticlericals.

El carrer d’Emili Roca va canviar el nom pel d’Anselm Turmeda durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de l’Emili Roca. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Anselm Turmeda a un carrer de Porta.

El carrer de María Zambrano Alarcón. Escriptora, intel·lectual, periodista i professora (Vélez-Màlaga 1904 – Madrid 1991). Es va comprometre amb la democràcia participant en l’organització estudiantil FUE, la Liga de Educación Social, fent costat a la coalició republicana-socialista, col·laborant amb les Misiones Pedagógicas, que promogueren l’accés a la cultura durant durant la Segona República, i essent nomenada Consejera de Propaganda i de la Infancia Evacuada. Va exiliar-se després de la derrota republicana i no hi regressà fins als anys vuitanta.

El Casal de la Gent Gran Casa Nostra. La AVV Porta reclamava un centre per a la gent gran i ocupare una casa buida per a crear el Casal de la Gent Gran Casa Nostra, però les instal·lacions no reunien les condicions mínimes i l’Ajuntament de Barcelona construí un edifici nou el 2004.

La caserna de la Guardia Civil de Can Peguera – Els assessinats d’en Justiniano Fernández Pesado i en Francisco Montenegro Giménez pels GRAPO – El Casal de la Gent Gran de Gran Peguera. El veïnat d’aquest barri anarquista va estar sotmès a l’estreta vigilància de la caserna de la Guardia Civil després de la derrota republicana i s’hi cometeren tortures.

Els agents Justiniano Fernández Pesado i Francisco Montenegro Giménez van ser assassinats el 4 de maig de 1981 al Bar La Parra, molt a prop de la caserna de la Guardia Civil, i els GRAPO del PCE(r) reivindicaren l’atemptat. La investigació policial va identificar a n’Enrique Cerdán Calixto i en Roberto Lineira Oliveira com a presumptes autors i moriren en enfrontaments amb les forces i cossos de seguretat.

L’AVV Can Peguera reclamava un centre per a la gent gran i l’Ajuntament de Barcelona rehabilità la caserna com a Casal de la Gent Gran el 2011.

La caserna de la Guardia Civil de La Trinitat Nova. El barri no tenien ni els equipaments ni els serveis bàsics mínims, però sí una caserna de la Guardia Civil que vigilava a la població i a l’incipient associacionisme veïnal. Els informes de la meitat dels anys seixanta detectaren un creixent descontentament i advertien de la possibilitat de mobilitzacions, més o menys, espontànies.La Guardia Civil va disparar foc real el 1969 contra dues persones de la Comisión de Barrio de Torre Baró, Trinidad y Verdún a prop de la font dels Eucaliptus i durant les manifestacions del 1976 en què es reclamaven els semàfors per a La Trinitat Nova.

Les cases dels carters. La Cooperativa dels Carters va construir, a la dècada dels anys vint, cinc cases unifamiliars a La Trinitat Nova que encara hi són al carrer de Palamós.

Les cases de la Ley de Paro – El passeig de Fabra i Puig 160-164. El final de les obres de l’Exposició Universal de 1929 i l’inici de la crisi mundial després del crac del 1929 provocaren un augment de l’atur a les grans ciutats i, especialment, al sector de la construcció. La Ley de la Previsión contra el Paro de 26 de junio de 1935 va aprovar uns beneficis fiscals per a les empreses que construïssin nous habitatges i la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona va aixecar una promoció de lloguer al passeig de Fabra i Puig durant la Segona República.

Les casetes de paper – Les Viviendas del Gobernador. La dictadura franquista va construir les Viviendas del Gobernador al Verdum per a acollir, provisionalment i en règim de lloguer social, als habitants d’algunes xaboles i amagar aquesta realitat durant el Congrés Eucarístic de 1952. El disseny dels edificis s’inspirava en el de les presons i un servei de vigilància, dirigit pel despòtic guàrdia civil Cañete, aplicava les estrictes normes i comprovava, a qualsevol hora del dia o de la nit, que tothom que s’allotjava estigués empadronat. Els guardes privats contactats per les persones propietàries de les cases o els terrenys al Verdum també controlaven els seus moviments i, excepte per anar a comprar o a la feina, van viure-hi confinats durant els primers anys.

El pacte arribà just a temps perquè, l’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones i trenta van ser desallotjades. El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del Patronato Municipal de la Vivienda a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

Les AVV de Nou Barris van mobilitzar el veïnat per a exigir-ne responsabilitats i la reforma integral de les zones més damnificades. Van convocar a les manifestacions, les concentracions a la plaça de sant Jaume i al davant de la casa del president de la Generalitat Jordi Pujol i tallaren l’avinguda Meridiana, tot això vivint entre apuntalaments. Després d’anys de lluites, l’Insitut Català del Sòl de la Generalitat de Catalunya va construir habitatges nous a La Trinitat Nova, El Turó de la Peira, reallotjà a les famílies de les Viviendas del Gobernador entre el 1994 i el 2007 i rehabilità la resta dels immobles afectats.

El Centre de Cultura Popular Freire – El Centre de Formació de Persones Adultes Freire. En Paulo Freire, renovador pedagògic i filòsof (Recife 1921 – São Paulo 1997). Es va comprometre amb la classe treballadora i les seves conviccions cristianes no li van impedir promoure els valors socialistes, impulsant l’alfabetització de les famílies de jornalers i els cercles culturals. La dictadura brasilera va detenir-li i s’exilià uns anys. Els seus treballs inspiraren a molts projectes on la formació de les persones adultes esdevenia una eina de transformació social.

El Centre de Cultura Popular Freire té el seu origen a un context d’escolarització precària i alts índexs d’analfabetisme entre la classe treballadora. Un grup de dones, amb María Rosa Martínez Bereda i Maria Lluïsa Serralta González al capdavant, impulsà una aula per a persones adultes als locals parroquials de sant Sebastià el 1972 i, poc temps després, la secció del Verdum-Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios inicià un curs de Graduat Escolar a l’Escola Luz Casanova.

Les dues iniciatives s’unificaren el 1977, van exigir un espai adient per a atendre la demanda creixent i convocar assemblees amb l’objectiu de què el mètode de l’avaluació contínua substituís a l’examen final del Graduat Escolar per a persones adultes. Les autoritats d’ensenyament no van respectar els acords i l’alumnat es concentrà davant la Inspecció el dia abans de l’examen. Després d’una reunió sense cap resultat, van acordar respondre l’examen explicant els avantatges d’un sistema pedagògic que valorava els progressos que es feien a classe, posar la mateixa nota a tot l’alumnat i solidaritzar-se amb el professorat si patia represàlies. La Inspecció educativa els va obligar a repetir l’examen, però el col·lectiu es negà a fer una segona prova, exigí la dimissió del responsable i es pactà un sistema més flexible que combinava la nota de l’examen i l’avaluació contínua.

La primera escola d’adults de la província de Barcelona s’inaugurà el curs 1979-80 al Verdum i, per a celebrar-lo i assolir la matriculació de més alumnat, els tallers van sortir al carrer i s’inicià la Cultura va de Festa. El Centre de Cultura Popular Freire es finançava amb les aportacions de l’alumnat, les administracions i La Caixa, es gestionava democràticament, promovia la cultura catalana, s’implicava a les problemàtiques dels barris i inspirà a projectes semblants a les Canyelles i La Prosperitat. El Centre de Cultura Popular va incorporar-se al sistema d’ensenyament públic de la Generalitat de Catalunya i, en l’actualitat, rep el nom de Centre de Formació de Persones Adultes Freire.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. La Policía Nacional s’obrí pas a garrotades per a entrar al Centre de Formació de Persones Adultes Freire, a les 9 del matí passades, ferí a diverses persones i una ambulància s’emportà una dona gran sagnant per una lesió al cap. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

El Centre Cultural Els Propis. L’entitat més antiga de Nou Barris va fundar-se el 1925 amb el nom de Defensa de la Propiedad Urbana de las Afueras de Sant Andrés de Palomar, que canvià pel d’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, i era coneguda popularment com Els Propis.

L’associació va ser un precedent de les associacions veïnals i agrupava als propietaris de cases o terrenys a Les Roquetes, El Verdum i La Prosperitat. Presidida per en Carmel Tusquellas Forcén “Charlot” des del 1925 al 1927, va fer les voreres, l’empedrat de la calçada, la instal·lació de l’enllumenat públic, unes fonts d’aigua i establir un sistema de neteja dels carrers. Les millores les pagava el veïnat, que contractava les feines o les feia amb voluntariat, com en Ramon Borjas Donat, propietari d’un bar al carrer de les Borges Blanques, que ajudà a la instal·lació dels primers llums el 1927 i esdevindria vocal d’Els Propis el 1929.

N’Isidre Carandell i Portell, president des del 1929 al 1936, va proposar la creació de la línia V d’autobús de La Prosperitat-El Verdum fins a la plaça d’Espanya i la ruta VII d’Horta a Sant Andreu amb una parada a Santa Eulàlia de Vilapicina. Va participar en assemblees a barriades obreres que demanaven el mateix i amb el suport, entre d’altres, de Carmel Tusquellas reuní 50.000 signatures a favor del Pla d’Autobusos. Les delegacions dels barris van aprovar el 1933, per unanimitat, dos documents pel president de la Generalitat de Catalunya i organitzaren una manifestació. Malgrat haver estat prohibida pel governador general, la plaça de la República (en l’actualitat plaça de sant Jaume) va omplir-se i una delegació es reuní amb el president de la Generalitat, en Francesc Macià i Llussà, i l’alcalde de Barcelona, en Jaume Aiguadé Miró. Les línies d’autobusos no van entrar en funcionament perquè el projecte es complicà per les maniobres de la Compañía General de Tranvías i la Compañía General de Autobuses per a mantenir el seu monopoli, les acusacions de presumptes suborns, la incapacitat de l’empresa concessionària per a complir els seus compromisos i la impossibilitat de circular per alguns carrers, als que caldria afegir la complicada situació social i política que es visqué el 1934.

L’estreta vinculació d’Els Propis amb l’Ateneu Familiar Artístic i Cultural els va permetre gaudir dels beneficis d’aquest punt de trobada i dinamització cultural. La Guerra Civil ho capgiraria tot i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes no reprendria la seva activitat fins al 1942 i molt vigilada per la dictadura franquista.

A l’inici dels anys seixanta, el promotor Antonio Llobet va deixar quaranta pisos a mig fer, es descobrí que els havia venut a dos o tres compradors, les persones estafades s’hi van instal·lar com van poder i n’aixecaren unes xaboles sense cap mena de serveis. L’ajuntament franquista no reconeixia l’existència de l’assentament de santa Engràcia, la parròquia de santa Engràcia i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes li demaren uns habitatges dignes i les mobilitzacions de la secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios assoliren el 1983 el reallotjament als nous edificis de la RENFE-Meridiana, l’enderroc de les barraques i la inauguració de la plaça d’Àngel Pestaña.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes també va reclamar el 1969 l’obertura del Grup Escolar Tibidabo al carrer de Joaquim Valls, queixant-se del fet que no tenien informació sobre la matriculació ni del dia de l’obertura, i recordant a l’administració que La Prosperitat era un barri de classe treballadora que no podia pagar els preus dels col·legis privats.

Des del 1996 pren el nom de Fundació Procat, impulsa la difussió de la cultura catalana, és la seu de la Societat Coral l’Ideal d’en Clavé, l’Agrupació Sardanista de l’Ideal d’en Clavé, la Banda Simfònica de Nou Barris… i participa activament a la vida associativa i lúdica de Nou Barris.

El Centre Esportiu Municipal Artesania. L’Opus Dei va comprar a l’ajuntament franquista uns terrenys, entre els barris de Canyelles i Les Roquetes, perquè la Fundació BRAFA fes un complex esportiu privat, que prohibia l’entrada a les dones i el veïnat no podia gaudir.

El Centro Social Roquetas va reclamar uns equipaments esportius a Les Roquetes, La Trinitat Nova i El Verdum i impulsà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios, amb el suport de les associacions veïnals, però no de la BRAFA, que es negà a deixar les pistes.

Un club del barri va gestionar les piscines alguns uns anys, fins que passaren a mans de l’empresa privada Eurofitness-UBAE, que incomplí el seu compromís d’ampliar el centre esportiu durant el període de la concessió.

El Centre de Planificació Cap embaràs no desitjat – El passeig de Maragall 242. L’avortament va estar prohibit fins al 1985 i els embarassos no desitjats suposaven un greu problema, especialment als barris de la classe treballadora, perquè les dones no tenien accés a la informació sobre sexualitat ni a “la pili” (píndola anticonceptiva), receptada des de finals dels seixanta pel “repòs dels ovaris”.

Les Vocalies de Dones de les AVV van estendre el feminisme als barris desenvolupant activitats divulgatives sobre la sexualitat femenina, els mètodes anticonceptius, la igualtat de drets de la dona, acompanyant-les als seus processos de separació o les denúncies per violència masclista i promovent les protestes a favor dels drets al divorci, la interrupció voluntària de l’embaràs o contra el delicte d’adulteri. També van coordinar els trasllats a les clíniques de França, Holanda i el Regne Unit per a evitar els greus riscos que s’hi patien i les carnisseries que s’hi feien als avortaments clandestins.

La Vocalia de Dones de l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va desenvolupar una intensa activitat i estigué formada per la Maria Rosa Benet, la Clara, la Pilar Espuña Domènech (HOAC, Coordinadora de Banca, UCL, MCC, Revolta i Subleva), la Joaquina Gómez Pastrana, la Rosor Poveda…

El Centro Social Ramón Albó. El Plan General Metropolitano de 1976 volia regenerar les zones més degradades de la ciutat i, alhora, fer un altre gran negoci immobiliari amb la desaparició del barri de Can Peguera. Una vintena de persones, entre d’altres la Bernarda Freijo, n’Eugenio Martínez, en Pep Ortiz Sacristán (PCE(i)-PTE), en Bernabé Simón…, va organitzar una comissió a l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera per a oposar-se al pla i mobilitzà el veïnat convocant assemblees, presentant al·legacions, recollint signatures i, sense l’autorització del governador civil, manifestant-se el diumenge 24 d’octubre de 1976. El grup també va crear l’associació Centro Social Ramón Albó el novembre de 1977, des d’on s’exigí al Patronato Municipal de la Vivienda la rehabilitació de les cases, un procés que s’inicià el 1983 i trigà vint anys a millorar l’habitabilitat del 83% de les llars. L’AVV Can Peguera va formar-se a partir del Centro Social Ramón Albó.

El Centro Social Roquetas. Un grup de joves de la JOC i l’Esplai Verdum de la parròquia de sant Sebastià va crear l’associaciós el 1968 i impulsà les activitats de lleure per a la infància i el jovent, l’Olimpíada Popular de 9 Barrios per a reclamar instal·lacions esportives públiques, organitzà xerrades sobre sexualitat el 1974, actuà com una mena de vocalia del jovent de l’AVV 9 Barrios i va deixar de funcionar l’any 1975. L’organització terrorista d’extrema dreta Grupos de Acción Sindicalista assaltà i destrossà el Centro Social Roquetas el 1973.

El Centro Social santa Engràcia. Un grup de joves va crear l’associació als locals de la parròquia de santa Engràcia i impulsà les activitats de lleure per a la infància i el jovent del barri, entre d’altres, les audicions musicals i les projeccions de pel·lícules prohibides per la dictadura franquista.

El Centro Social Trinidad, el Centro de Vida Comunitaria para Todos, el Centro Social del Patronato Municipal i les esglésies de la Trinitat Nova. El Centro Social Trinidad va establir-se el 1959 a un barracó del carrer de Vila-real i un dels seus presidents, n’Antonio Cuadrillero Cuevas, impulsà amb la secció de la Trinitat Nova de l’AVV 9 Barrios les protestes dels anys setanta perquè l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda reformessin els edificis.

El Centro de Vida Comunitaria para Todos, també conegut com La Ponderosa, va sorgir a un altre magatzem el 1968 i va ser presidit per l’Elena Matheu, que també col·laborà en l’autoorganització de les dones del barri. A més a més de desenvolupar activitats culturals, s’hi celebraven assemblees, es reunien els diferents grups i partits polítics clandestins, s’hi fundà l’Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad i acollí a la secció de La Trinitat Nova. El barracó patí l’atac de l’organització terrorista d’extrema dreta Grupos de Acción Sindicalista el 18 de juliol de 1974, que destrossaren l’interior i van fer pintades amb simbologia nazi. Les protestes de les AVV i altres associacions van pressionar al regidor de Sant Andreu de l’ajuntament franquista perquè condemnés l’atemptat i donés una subvenció per a arreglar el local. El veïnat celebrà una revetlla popular el 24 de juliol en solidaritat amb l’entitat.

El Centro Social del Patronato Municipal era al carrer de la Llosa, depenia econòmicament de l’Ajuntament de Barcelona i les dones van impulsar un programa de cursets i els casals d’estiu per a la infància. L’assistenta social Matilde Climent Gómez promogué l’empoderament de les dones per a reclamar el servei de recollida d’escombraries, un mercat municipal i s’incorporaren a les protestes per a millorar el barri, ocupant les oficines del Patronato Municipal de la Vivienda el 10 de juny de 1976.

La col·laboració habitual entre aquestes entitats va facilitar la fusió del Centro de Vida Comunitaria Para Todos amb el Centro Social Trinidad el 1977, després de l’enderroc de la seu del primer per a construir el mercat de la Trinitat, i integració a la nova AVV Trinitat Nova.

Com altres parròquies de l’època, sant Josep Obrer i sant Tarsici intentaren cobrir les necessitats desateses per les administracions i els cristians progressistes de l’HOAC i la JOC s’incorporaren a l’incipient associacionisme veïnal i les mobilitzacions de La Trinitat Nova.

El veïnat va edificar l’església de sant Josep Obrer el 1960, treballant a les seves vacances i reaprofitant materials de construcció. La parròquia va recolzar la iniciativa de l’escola bressol Hogar Infantil san José Obrero el 1961, instal·lada als barracons de les obres de construcció de La Trinitat Nova que, el 1967, s’amplià i canvià el nom pel d’Escola Benjamí. Els Grupos de Acción Sindicalista assaltaren el centre el 1976, un incendi el destruí el 1977 i la ciutadania es mobilitzà perquè l’Ajuntament de Barcelona pagués la seva reconstrucció.

L’església de sant Tarsici era un barracó traslladat el 1965 pel veïnat des de Torre Baró al carrer de Vila-real, que va tenir com a mossèn a n’Abelard Sayrach i Fatjó dels Xiprers. Aquest capellà va impulsar l’activitat dels centres socials i la inauguració el 1970 de la Biblioteca Popular Juan Grabulosa.

El Centro Social Vallbona. Un grup de joves va crear l’associació el 1968 i impulsà les activitats de lleure per a la infància i el jovent del barri.

El Cine Favéncia. El Cine Favéncia era a la via Favència 446-450 del barri de La Prosperitat i la CNT-FAI va fer-hi algunes de les activitats d’homenatge als milicians anarquistes durant la Semana Confederal Durruti de 1977.

El Cine Palace – El Centre Cívic Zona Nord. El Palace era l’única sala de cinema a Ciutat Meridiana, tancà a la fi dels anys setanta, va fer d’aules provisionals per a l’Escola Ferrer i Guàrdia i una cooperativa intentà obrir allí un supermercat. Les AVV de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona reclamaven equipaments per als barris, l’Ajuntament de Barcelona va comprar els locals del cinema el 1985, rehabilità l’espai i el 1987 el convertí en el Centre Cívic Municipal.

El Cine Trinidad. El cinema Trinidad era a la via Favència 404 del barri de La Prosperitat, l’AVV 9 Barrios va fer-hi assemblees i va ser enderrocat en 1985.

El clavegueram de les Roquetes – Urbanitzar en Diumenge. El terratinent Manuel Marín María de Sivatte i Llopart i empresaris com en Romà Fabra i Puig volien construir una ciutat jardí, a l’inici del segle XX, a través de la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas, però el projecte fracassà i només s’hi van fer algunes torres a Les Roquetes i els voltants de l’antiga carretera de Ribes al seu pas per Torre Baró i Vallbona.

El Club de Petanca Alcúdia. Un grup del barri de Porta va netejar un solar buit el 1981 per a convertir-ho en el Club de Petanca Alcúdia.

La Comissió Obrera de Barcelona, les Comissions Obreres Juvenils i les Comissions Obreres de Barri. La dictadura franquista va prohibir tots els sindicats existents durant el període republicà i els substituí per l’Organización Sindical Española, més coneguda com el Sindicato Vertical, una estructura formada pels empresaris i els falangistes per a controlar a la classe treballadora. Els sindicats clandestins CNT i UGT van intentar reorganitzar el moviment obrer i convocaren vagues generals, però la persecució a què eren sotmesos feia impossible desenvolupar una activitat sindical normal i la ciutadania expressà la seva angoixa seguint de la Vaga dels Tramvies de 1951, un boicot contra la pujada del preu del transport públic promogut per la CNT, el FNC, el PSUC i la UGT. El Tribunal Militar Territorial 3º de Barcelona va condemnar el veí de Porta Joan Pagés Moret (PSUC) per promoure aquesta mobilització al Consell de Guerra ordinari 000555/IV/51.

El PCE i el PSUC van aprofitar-se de les eleccions a enllaços d’empresa per a infiltrar a la seva militància al Sindicato Vertical durant la dècada dels cinquanta. La Brigada Político Social va detenir, entre el 1957 i el 1958, a un centenar de militants del PSUC i el Tribunal Militar Territorial 3º de Barcelona condemnà per la seva activitat sindical clandestina a dos veïns del Turó de la Peira, en Vicenç Faus Abad (CCOO i PSUC) i en Rafael Lora Lora (CCOO i PSUC-PCC), al Consell de Guerra ordinari 000144/IV/58. A en Vicenç Faus van jutjar-li també al Consell de Guerra sumaríssim 000089/IV/60 i a n’Ángel Rozas Serrano “García”, “Máximo” i “Ancar” (JOC, HOAC, CNT, CCOO i PSUC-ICV), que aleshores vivia a Sants-Montjuïc, també li encausaren a aquests dos Consells de Guerra. La policia també va arrestar el 1958 a en Salvador Clop i Urpí de La Guineueta (UGT, BOC, POUM, JCI, MSC, PSC-C i PSC) per col·laborar en la reconstrucció de la UGT i la Sala 4ª de la Audiencia de Madrid li absolgué.

Altres cent activistes del PSUC del Barcelonès van ser apressats el setembre de 1961, entre els quals trobem a en Rafael Iglesias Sánchez de Torre Baró, en Pedro Antonio Martínez Sánchez de La Trinitat Nova, n’Antonio Nieto Nieto de La Trinitat Nova i en Fernando Quijada Ortega de Torre Baró, mentre que en Jordi Borja Sebastià (PSUC, OC-BR i PSUC-ICV), que assessorà l’AVV 9 Barris sobre urbanisme a la dècada dels setanta, s’exilià a França. El Tribunal Militar Territorial 3º de Barcelona va condemnar als veïns de Nou Barris al Consell de Guerra sumaríssim 000107/IV/61.

En José Ignacio Urenda Bariego del Turó de la Peira (NEU, ADPC, FLP, FOC, CSC, PSC-C i PSC) va ser detingut durant les mobilitzacions de suport a la vaga de la mineria asturiana, li jutjaren a un Consell de Guerra i condemnaren.

De vegades, les persones que havien estat organitzades amb la CNT i tenien experiència sindical van transmetre els seus coneixements a una nova generació, com és el cas de la Georgina Villanueva Sánchez (CCOO i PSUC-ICV), que va ser escollida el 1962 per les seves companyes de la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats per a representar-les durant un conflicte laboral, aconseguiren participar en la negociació del conveni d’aquesta empresa i l’equiparació salarial amb els homes el 1972.

Els treballadors d’Asturias, Euskadi i León començaren a escollir uns delegats en assemblees per a negociar els salaris o les millores i aquests formaven unes comissions obreres que desapareixien després de cada conflicte. Els comunistes, cristians progressistes i socialistes van intentar coordinar l’activitat de les comissions obreres d’empresa i es reuniren a la parròquia de sant Miquel de Cornellà per a preparar l’assemblea de la Comisión Obrera de Barcelona (COB) del 20 de novembre de 1964 a l’església de sant Medir. Tres-centes persones van aprovar unes reivindicacions comunes (el salari mínim de dues-centes pessetes diàries, l’escala mòbil, el dret de vaga i la llibertat sindical) i iniciaren una recollida de signatures als centres de feina.

A l’assemblea del 10 de febrer de 1965 a sant Medir es parlà d’exigir la igualtat de drets per a les dones, decidiren lliurar les signatures el 23 de febrer al Sindicato Vertical i convocaren una manifestació, que rebé el suport de l’ASO-UGT, el FOC, el MSC i el PSUC. La COB va promoure una segona manifestació pel 16 de març, però la policia havia detingut a la majoria dels seus responsables i el Tribunal de Orden Público jutjà al sumari 31/1965 a alguns veïns de Nou Barris per propaganda il·legal i organitzar les manifestacions: n’Ángel Alcázar Aznar del Turó de la Peira (HOAC i CCOO), en Luis Moscoso Moscoso del Turó de la Peira (CCOO i PSUC), en Juan Navarro García (CNT, CCOO i PSUC-PCC-EUiA-BeC), que molt aviat viuria al Turó de la Peira, en Josep Pujol Bardolet de La Guineueta (JOC, ASO-UGT, MSC i ICV) i n’Ángel Rozas, que en sortir de la presó s’establí a La Prosperitat, mentre que en Josep Maria Folch i Torres de La Guineueta (JOC, CCOO i PSUC-ICV-BeC) s’amagà durant quatre mesos a un lloc no identificat del passeig de Valldaura i exilià a França amb la Rosa María Rísquez Gómez (PSUC-ICV-BeC) i els seus fills. En Juan Rueda Cano de La Trinitat Nova també fou arrestat a les mateixes dates per formar part del sindicat, però no s’ha esbrinat si sortí lliure de càrrecs o jutjat per la via ordinària.

L’estratègia de les CCOO els havia permès estendre’s a les grans empreses i guanyar al Sindicato Vertical a les eleccions sindicals del 1966. El Tribunal Supremo franquista va declarar subversives i il·lícites a les CCOO el novembre de 1967 i la sentència provocà centenars de detencions i condemnes a presó entre les persones que desenvolupaven activitats sindicals clandestines en defensa dels drets de la classe treballadora.

L’existència de grups consolidats i polititzats a Nou Barris va ser cabdal perquè les CCOO, els cristians progressistes de la JOC i l’HOAC, el FOC el PCE(i)-PTE i el PSUC organitzessin la commemoració del 1r de Maig de 1967 als berenadors de la font dels Eucaliptus de Torre Baró i el 1968 al parc del Turó de la Peira.

La coordinadora sindical del sector de la construcció va reunir-se el 20 de maig de 1972 a un solar de La Guineueta, la policia detingué a en José Núñez Hernández (CCOO) i Torcuato Pérez García (CCOO i PSUC), els torturarem a la Jefatura de la via Laietana, el Tribunal de Orden Público condemnà a en Torcuato Pérez a dos anys de presó al sumari 855/1972 i absolgué a en José Núñez.

Ni la repressió ni la vigilància van impedir que Nou Barris es convertís en un dels nuclis més actius de l’autoorganització obrera dels sectors de la construcció (la vaga pel conveni de 1976 i la de 1977), el metall (Montesa, Ebro-Motor Ibérica, ENASA-Pegaso…) i, fins i tot, jugar un paper en el naixement del moviment veïnal, traspassant l’experiència acumulada als barris. Els noms de n’Antonio Castán Sanclemente, en Gabriel Márquez Tena “Tito”, en Justiniano Martínez Medina, en Fernando Medialdea Cruz “Nando”, en Paco Puerto Otero, n’Antonio Quijada Pérez “Moreno”, en Fernando Rodríguez Ocaña, la Maruja Ruiz Martos, en Pablo Santos Martínez, en Manuel Vital Velo, en Roque Yuste Giménez i d’altres, se sumarien als anteriors per haver-hi col·laborat, en un moment o en un altre, o ser detinguts quan participaven en les mobilitzacions de les CCOO clandestines.

Altres veïns i sindicalistes d’organitzacions clandestines també van patir la repressió de la dictadura o a la transició, com en Ramón Estaire (CSUT i PTE) o en José Cuevas Casado (CNT i FAI). La vaga de la fàbrica Autoaccesorios Harry Walker SA va durar del 17 de desembre de 1970 al 15 de febrer de 1971 i estigué molt influenciada per una metodologia sindical alternativa promoguda per en Manuel Murcia Ros (ACO, FOC, CCOO, CNT, OIC i PSC), un veí de Nou Barris que havia impulsat amb en José Antonio Díaz Valcárcel (JOC, HOAC, CCOO, FOC i CNT) les Plataformas de Comisiones Obreras, els Círculos de Formación de Cuadros i els Grupos Obreros Autónomos.

Les Comisiones Obreras Juveniles (COJ) van aparèixer el 1967 i a Catalunya, a diferència d’altres llocs, fou una organització autònoma de les CCOO formada pel jovent del FOC, la JOC, l’HOAC, el PCE(i)-PTE i el PSUC. En Miguel Núñez González (PSUC) va posar en contacte a la Roser i la Victoria Escrich Vidal de La Trinitat Nova amb la Lola Hurtado Prat (JCC) i n’Antonio Quijada Pérez “Moreno” de Torre Baró i La Prosperitat (CCOO i JCC). Les germanes Escrich, l’Encarna Martínez García i n’Antonio Quijada van aplegar un grup de les COJ molt actiu a Nou Barris, d’entre trenta i quaranta persones, que es reunia al Centro de Vida Comunitaria para Todos, la muntanya de Torre Baró, els locals parroquials de santa Engràcia, sant Josep, sant Sebastià, la Santíssima Trinitat… El sector de les COJ vinculat al FOC va crear-se al voltant de la Escola Professional del Clot i un jove de Torre Baró o Vallbona, en Manuel Gracia Luño (FOC i PCE(i)-PTE), en formà. Les activitats més visibles de les COJ eren fer pintades i distribuir les fulles informatives de suport als conflictes laborals o contra la dictadura franquista.

Una part dels integrants de les COJ de Nou Barris també militava a la JCC, que va crear el Comité de Barrio de la Trinidad y Verdún amb Francisco Santos Sanzo “François” de La Prosperitat com a responsable polític, en Josep Maria Milià Corominas de La Guineueta s’encarregava de l’organització i la propaganda, n’Ángel Capilla González “León” de Les Roquetes també de propaganda, en José Ros Ponce “Andrés” de La Trinitat Nova, la Victoria Escrich “Sonia”, n’Antonio Pérez de la Rica “Ricardo” del Verdum i en Francisco Rueda Medina “Pablo” de La Trinitat Nova. La JCC comptava amb dos grups consolidats a La Trinitat Nova, el “Círculo Codorniz” i l'”Estrella Roja”, i estava organitzant el “Círculo Obrero” per a La Guineueta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. En Francisco Rueda era el responsable polític del “Círculo Codorniz” format per en José Ros, la Roser Escrich “Carmen” i en Juan Rueda Medina “Toribio” de La Trinitat Nova; la Victoria Escrich es feia càrrec de la cèl·lula “Estrella Roja” a la qual pertanyia l’Encarna Martínez García “Ruth” i altres dues persones sense identificar, “Alberto” i “Estrellita, mentre que n’Ángel Capilla dirigia el “Círculo Obrero”, amb Antonio Pérez de la Rica i una altra persona sobrenomenada “Roberto”. Aquesta informació prové dels interrogatoris policials i algunes dades poden ser errònies o induïdes en haver-se obtingut sota tortura.

Les COJ i la JCC de Nou Barris van assistir el 1967 i el 1968 a les petites concentracions a la plaça d’Urquinaona/ronda de sant Pere per a commemorar la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, esdevenint un primerenc exemple de la incorporació de les persones immigrants d’esquerres en les reivindicacions per a recuperar les institucions de l’autogovern i la llengua catalana. La policia va arrestar a en Josep Maria Milià durant la manifestació de l’11 de setembre de 1968.

L’Assemblea Nacional de les COJ de Catalunya va aplegar el 15 d’abril de 1968 a dos cents-cinquanta activistes a Manresa, acordaren una plataforma reivindicativa del jovent de la classe treballadora i mobilitzar-se durant les jornades prèvies al 1r de Maig, que se celebraria al parc del Turó de la Peira. Les COJ van concentrar al març tres-centes persones a Virrei Amat, repartí propaganda a la plaça de la Catedral i el 30 d’abril participà en les dues manifestacions llampec, a les 7.30 i a les 19 hores, a Virrei Amat. La convocatòria de les 19 h va aplegar unes dues-centes persones amb pancartes i la policia detingué a en Rafael García Martínez (PSUC), l’Encarna García Martínez (PSUC) i la seva filla Encarna Martínez García (COJ i JCC) de la Trinitat Nova. L’Encarna i en Ramón García van ingressar a les presons de La Trinitat Vella i La Model, el Tribunal de Orden Público els jutjà al sumari 327/1968 i condemnà a en Ramón a tres mesos d’arrest major.

El 1r de Maig, la Policía Armada va carregar a cavall quan el jovent entrava al parc del Turó de la Peira i desallotjà les dues-centes cinquanta persones que participaven en la commemoració. Unes cent es van reagrupar a la plaça d’Eivissa, desplegaren una pancarta de les COJ que deia “La juventud obrera por sus derechos” i segueren al passeig de Maragall. La policia va detenir a cinc persones, una d’elles el periodista francès Pierre-Étienne Maincent i, sembla, que ferí de bala a un veí del Turó de la Peira. El 19 de gener de 1969 van concentrar a unes quaranta persones a la plaça de la República amb unes pancartes de “Represión y dictadura no, Democracia sí” i “Libertad para los presos políticos“.

La dictadura franquista va declarar l’Estat d’Excepció el 25 de gener de 1969 i la policia va detenir el 4 de febrer a n’Antonio Pérez de la Rica al carrer de l’Isard per fer unes pintades signades amb les sigles del PSUC que deien “Viva el proletariado internacional“, “CNS no”, “Excepción no”, “Dictadura no”, “Comisiones Obreras, “Sindicato obrero”, “Solis no”, “Excepción no”, “Franco, no”, “Franco, asesino” i “Viva el PC”.

Els arrestos es van succeir entre la JCC de Nou Barris, en patiren les tortures i una intentà suïcidar-se. La fiscalia va demanar unes condemnes d’entre tres mesos d’arrest i disset anys de presó per a n’Ángel Capilla, la Roser Escrich, la Victoria Escrich, l’Encarna Martínez García, en Josep Maria Milià, n’Antonio Pérez de la Rica, en José Ros, en Francisco Rueda, en Juan Rueda i en Francisco Santos i el Tribunal de Orden Público els jutjà al sumari 427/69, excepte a la Mari Carmen Rueda García, que aconseguí fugir abans de ser detinguda, i a en Francisco Santos, exiliat quan sortí en llibertat provisional. N’Antonio Quijada va ser detingut dues vegades, arran de les caigudes de la JCC i la Comisión de Barrio de Torre Baró, Trinidad y Verdún, i li inclogueren en el judici 549/69 contra la darrera. El cop va ser dur per a les COJ i la JCC de Nou Barris, perquè la majoria militava simultàniament en ambdues organitzacions. El jovent del FOC també va patir la repressió i, per exemple, en Manuel Gracia anà als piquets de FAESA i La Maquinista, li arrestaren mentre feia unes pintades a una fàbrica de L’Hospitalet de Llobregat durant l’Estat d’Excepció i s’amagà un temps.

Les CCOO van impulsar les Comisiones Obreras de Barrio (COB) per a implicar a la seva militància en la millora les condicions de vida als seus llocs de residència. La COB d’Horta va fundar-se el 1967 i esperava comptar amb la participació de persones dels barris propers, entre altres El Turó de la Peira, i la COB Trinidad-Verdum reuní a cent persones el 1968 i convocà la concentració del 2 de març de 1969 per a donar suport a les detingudes a la presó de La Trinitat Vella, però sembla que tingueren un curt recorregut i s’integraren a l’incipient associacionisme veïnal..

El Tribunal de Orden Público va processar en rebel·lia a en Francisco Sampedro Munuera i la Julia Torrego Navarro al sumari 864/70 per la seva pertinença a la COB de Verdún i la policia detingué el setembre de 1970 a la Carmen Barón Palomera mentre embustiava propaganda.

És possible que una COB o una Comisión de Barrio impulsés el 1972 la fundació de la l’AVV Porta i posà al capdavant a persones que no eren fitxades per activitats polítiques. La primera junta va estar formada per n’Antonio Jiménez García, n’Evaristo Tarancón Elvira, n’Antonio Villalba Hernández, en Juan Monleón Seguí, en Ricardo Serrano Martí i en José Ramírez Artayer i on també col·laboraren n’Alfonso Lafuente Castaño, la Rafaela Serrano Ruiz, la Pepita Ferrer Martínez (PSUC), en Cristóbal Bermúdez Perujo (PSUC–ICV)…

Aquest també pot ser l’origen el 1973 de l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera amb una junta formada per en Juan Bueno Hernández (PSUC), la Francisca Corts Llort, la Maria Doménech Doménech, n’Antonio Kaiser Herrera, n’Agustín Muñoz Sierra i la Maria Rosa Vernet, i col·laboraren al llarg del temps la Maria Rosa Benet, la Pilar Espuña Domènech (HOAC, Coordinadora de Banca, UCL, MCC, Revolta i Subleva), en Vicenç Faus Abad (CCOO i PSUC), la Joaquina Gómez Pastrana, en Rafael Lora Lora (CCOO i PSUC-PCC), en José Molina Ayala (CCOO, PSUC i FAVB), en Luis Moscoso Moscoso (CCOO i PSUC), en Juan Navarro García (CCOO i PSUC-PCC-EUiA-BeC), en Pep Ortiz Sacristán (PCE(i)-PTE), la Rosor Poveda o n’Antonio Silva Pérez (JOC i PCE(m-l)) després de passar per l’AVV Les Roquetes.

La Comissió per la Pau de Nou Barris – El Comité Anti-OTAN de 9 Barris. Els partits de dretes del Congreso de los Diputados van aprovar el 1981 l’entrada d’Espanya a l’aliança militar OTAN, ingressà el maig de 1982 i el PSOE prometé convocar un referèndum durant la campanya electoral d’aquell any. El president Felipe González modificà la posició del PSOE, contrària a la permanència a l’OTAN, i convocà la consulta pel 12 de març de 1986.

El moviment pacifista, diverses entitats i els partits polítics a l’esquerra del PSOE impulsaren la Plataforma Cívica para la Salida de la OTAN i la Coordinadora Estatal de Organizaciones Pacifistas, mentre que al districte es creà la Comissió per la Pau de Nou Barris- Comité Anti-OTAN de 9 Barris, formada per la majoria de les AVV i organitzacions d’esquerres. La Comissió per la Pau va participar en la cadena humana que rodejà Barcelona el 16 de febrer, fer xerrades, celebrà una festa el 9 de març i el no a l’OTAN guanyà a Nou Barris.

Les Comissions de Barri. Tots els grups i partits clandestins tenien com a objectiu estendre la lluita antifranquista als barris de classe treballadora, però la seva naturalesa il·legal els impedia desenvolupar obertament qualsevol activitat política o reivindicació veïnal. Curiosament, les persones fitxades per la policia per la seva militància s’havien de fer a un costat per a no comprometre la seguretat de la seva organització i promogueren mobilitzacions més efectives col·laborant amb les poques entitats legals que existien (Asociaciones de Cabezas de Familia, AVV, Centres Socials…) per a no comprometre la seguretat de la seva organització i, des d’allí, jugaren un paper més decisiu i promogueren mobilitzacions més efectives.

L’OC-BR impulsà la creació de Comisiones de Barrio (CB) amb l’objetiu de millorar les condicions de vida del veïnat i estendre l’acció política del partit als barris mitjançant una organització transversal on poguessin participar personàs independents. Inspirant-se en aquest model, la resta de partits polítics clandestins d’esquerres també crearen les seves CB que, de vegades, són difícils de diferenciar de les Comisiones Obreras de Barrio i tingueren un esperit unitari, major o menor, segons cada cas.

El dispositiu policial per a reprimir el 1r de Maig de 1969 va fer servir el pati de l’Escola Elisenda de Montcada per a aquarterar a la companyia de cavalleria i el deixà ple d’excrements. La Comisión de Barrio de Torre Baró, Trinidad y Verdún va imprimir uns fulls volants queixant-se i dues persones es trobaren la matinada de l’11 de maig a la font dels Eucaliptus per a llançar-les pels carrers de Torre Baró. La Guàrdia Civil de la caserna de La Trinitat Nova els va sorprendre, detingué a en Pedro García Ruiz i disparà foc real contra una altra que fugia.

La Comissió de Barri més desenvolupada a Nou Barris, i segurament a tota Barcelona, va ser la CB de Trinidad, Torre Baró y Verdún vinculada a l’OC-BR i, inicialment, sense cap relació amb l’AVV 9 Barrios. N’Ignasi Catalán i Antolín (HOAC, OC-BR, OIC i PSUC), en Cirilo Poblador Gómez (PSUC) i en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC) es van reunir amb els despatxos d’arquitectura del concurs del Plan Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinidad i trobaren a un grup de joves arquitectes i urbanistes vinculats a l’OC-BR, que assessorà tècnicament a l’AVV 9 Barrios, aportà el discurs ideològic a les reivindicacions i els posà en contacte amb la Comisión de Barrio de Trinidad, Torre Baró y Verdún.

Les Comissions de Solidaritat de Nou Barris. La dictadura va iniciar el 1967 un nou embat contra l’oposició antifranquista, reprimí qualsevol mobilització per motius laborals, polítics o socials, omplí les presons, causà centenars d’acomiadaments i desbordà la capacitat dels partits i els sindicats clandestins per a ajudar a les persones de la seva organització. Fins aleshores, per exemple, la Francisca Pérez Castillo va rebre un xec amb els diners recaptats a Llatinoamèrica per l’exili del PSUC quan en Fernando Quijada Ortega havia estat empresonat, la Rosa Rísquez Gómez havia repartit els fons de solidaritat del PSUC entre les esposes dels militants detinguts per la seva participació en la Comisión Obrera de Barcelona i la María Rosa Martínez Bereda rebé el suport de l’ASO-UGT i el MSC després de l’arrest d’en Josep Pujol Bardolet.

L’arquebisbat de Barcelona va iniciar el 1969 una campanya per a atendre les necessitats de les famílies de les persones empresonades o acomiadades de la seva feina, posà al capdavant de la Comissió de Solidaritat a en Joan Carrera Planas (ACO, CDC, Grupo Cristiano de Defensa de los Derechos Humanos i JOC) i existeix constància de què ajudà als germans Francisco i Juan Rueda Medina (Comisiones Obreras Juveniles i JCC), detinguts durant l’Estat d’Excepció de 1969. El col·lectiu cristià inicial va ampliar-se amb la incorporació de professionals progressistes, d’organitzacions clandestines (CCOO, CDC, CSC, MCC, PSUC, PCE(i)-PTE, UDC, USO…) i s’estengué pels barris de la classe treballadora i les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i el Vallès. L’oficina central coordinava els projectes comuns, la defensa jurídica, el pagament de les fiances o les multes, la distribució de les ajudes, al voluntariat… i va gestionar des de les colònies per a la infància fins a intervencions quirúrgiques.

El 1973 hi havia una Comisión de Solidaridad de Nueve Barrios, que publicava el Boletín de solidaridad 9 Barrios on apareix l’ajuda als presos del nostre districte en Miguel Jiménez Hinojosa (PCE(i)-PTE), en Paco Puerto Otero (CCOO i PSUC) i d’altres persones. Can Peguera, La Torre Llobeta, El Turó de la Peira i Vilapicina formaven part de la Comisión de Solidaridad de Horta, Carmelo, San Genís y Vilapicina, que editava un butlletí propi.

Les comissions de solidaritat dels barris funcionaven clandestinament, posaven a les famílies en contacte amb despatxos d’advocats compromesos, informaven sobres els articles que es necessitaven a la presó, recollien les donacions, organitzaven actes i rifes per a recaptar fons i conscienciaren a la població sobre les violacions dels drets fonamentals. El seu alt grau d’efectivitat va enfortir la lluita antifranquista i assolí que nou de cada deu persones que passaven per la presó es reincorporessin als moviments d’oposició contra la dictadura.

La Cooperativa Obrera de Consumo de la Esperanza. El veïnat dels habitatges de la Societat Cooperativa de Cases Barates de Carregadors i Descarregadors de Cotó va crear la cooperativa el 1929. Tenia una botiga d’alimentació, un bar i un local de reunions per a les persones associades i, més endavant, impulsà un centre cultural.

De vegades va actuar com a associació veïnal perquè, per exemple, reclamà el 1930 a l’Ajuntament de Barcelona el millores en l’enllumenat públic i la urbanització dels carrers, juntament amb el Centre Moral Eulalienc de Santa Eulàlia de Vilapicina, la Cooperativa Catalana de Casas Baratas, la Cooperativa Obrera El Bon Avenir, l’Associació de Propietaris de Santa Eulàlia de Vilapicina i la Constructora Obrera.

La Coordinadora de Asociaciones de Padres, Maestros, Psicólogos y Asistentes Sociales de la Zona Verdún, Roquetas, Prosperidad, Trinidad Nueva. Va ser un equip interdisciplinari creat per a coordinar, planificar i reclamar la millora de l’ensenyament a Nou Barris.

Els centres d’ensenyament que seguien els mètodes pedagògics de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, o formaven pari del CEPEPC, van promoure la implicació de les famílies de l’alumnat en el funcionament dels centres, però a les escoles públiques s’hagueren d’esperar a la desaparició de la dictadura franquista. Les mobilitzacions demanant els centres d’ensenyament públic i la recuperació de la democràcia van impulsar la participació de la ciutadania a la comunitat educativa mitjançant les Associacions de Pares d’Alumnes.

El paper dels homes es limitava, generalment, a l’entrenament dels equips de futbol masculí, mentre que les dones s’encarregaven de la resta d’activitats extraescolars, administraven els menjadors o obrien les biblioteques a la infància després d’horari lectiu. L’evolució dels temps les va portar a adoptar el nom d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes i, a la fi, el d’Associacions de Famílies de l’Alumnat per a reflectir la diversitat existent a la societat actual.

La Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris. Les AVV i entitats de Nou Barris crearen la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris per a fer front conjuntament els conflictes que superaven l’àmbit d’un barri. L’acte organitzat per les vocalies de dones de les AVV sobre el divorci el 1980 o les mobilitzacions pels terrenys de l’Institut Mental, per a ampliar la xarxa de metro i la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt són alguns exemples de les lluites que ha impulsat al llarg del temps.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració, requalificà els terrenys de l’Institut Mental, amb l’excusa de què el Consorci Hospitalari de la Santa Creu i sant Pau tenia problemes econòmics, i impulsà el Plan Parcial de Ca n’Ensenya. En Joaquín Viola Sauret, membre dels consells d’administració de diverses constructores (Urbanización Barcinova, Calpisa-Calinova, Inmobiliarias Renta SA…) i futur alcalde de Barcelona durant la dictadura, va comprar 19.000 m² de l’Institut Mental i obtenir de l’ajuntament, que també pertanyia al patronat de l’hospital, els permisos per a enderrocar-lo i construir-hi els edificis.

El personal de l’Institut Mental va oposar-se des del 1971 al 1974 a la degradació del servei i el desmantellament del centre amb vagues, tancades i manifestacions. L’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va demanar transformar-lo en un hospital públic i donà suport a la seva plantilla, però no pogueren impedir la demolició dels pavellons laterals.

La Coordinadora Pro-metro a Nou Barris. La línia 3 de metro havia arribat a Montbau i la 4 a Les Roquetes (Via Júlia) i les AVV de Canyelles, La Trinitat Nova, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona van aplegar-se el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris amb l’objectiu de portar el metro als seus barris i el suport de la FAVB. Després de reunir-se amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, la Coordinadora va mobilitzar-se per a pressionar: el 10 novembre de 1991 Ciutat Meridiana inaugurà una boca de metro simbòlica al carrer de Vallcibera, el 9 febrer de 1992 ho va fer La Trinitat Nova amb festa popular inclosa, al novembre Vallbona obrí la seva estació a prop del desaparegut camp de futbol del Mora, Torre Baró organitzà el 1993 un concurs infantil de dibuix i pintaren una parada a la font dels Eucaliptus, Canyelles construí el seu accés al metro simbòlic a la plaça de Karl Marx i Les Roquetes se sumà el 1993 a la reivindicació del metro i s’integrà en la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris.

El Pla Intermodal de Transport i les reunions amb les administracions només asseguraven l’ampliació fins a Canyelles i Ciutat Meridiana, però no a Les Roquetes, Vallbona ni Can Cuiàs. L’11 de març de 1994 dues-centes persones van ocupar l’estació de metro de Les Roquetes (Via Júlia) a les 20 h, s’aturà el servei i la manifestació va anar a la plaça de la República. La FAVB va convocar el 21 de juny de 1996 una manifestació a la plaça de sant Jaume, exigí ampliar la xarxa del metro, millores a la d’autobusos, els bitllets integrats… i la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris portà el seu vagó de metro de fusta.

Les AVV i l’Ajuntament de Barcelona defensaven l’arribada del metro als barris, però la Generalitat va oferir fer un minimetro o esperar fins al 2010 per un metro convencional i, a la fi, les AVV de Torre Baró, Ciutat Meridiana i Can Cuiàs signaren el 1999 un acord amb la Generalitat per a assolir el “gusanillo” de la línia 11. Aquest mateix any s’inaugurà la parada de La Trinitat Nova, sense la presència de l’AVV ni del veïnat que se sentia dolgut perquè no s’hagués fet a un lloc més cèntric del barri, i les obres avancen cap a Canyelles, a on el metro arribà el 2001.

Els treballs a la línia 11 també van iniciar-se el 2001 i l’AVV Torre Baró celebrà una festa a la plaça dels Eucaliptus. El “gusanillo” s’inaugurà el 2003 amb la participació de les AVV i la Coordinadora Pro-Metro i, després de consensuar el lloc on situar la parada a Les Roquetes, començaren les obres del tram entre Canyelles i La Trinitat Nova. L’enfonsament del túnel del Carmel i les tràgiques morts que s’hi van produir obligaren a revisar els procediments i la seguretat de l’excavació, retardant la seva posada en funcionament fins al 2008.

La cuesta de Pocholo – El carrer de sant Feliu de Codines. El veïnat de Torre Baró anomena “cuesta de Pocholo” al carrer de sant Feliu de Codines perquè en Pocholo hi té un bar.

La Transició va ser un periode violent i, especialment, el mes de gener de 1977 quan els joves José Vicente Casabany, Juan Manuel Iglesias Sánchez i Mari Luz Nájera moriren durant les càrregues policials, els terroristes d’extrema dreta assassinaren a l’estudiant Arturo Ruiz García i els GRAPO segrestaren a n’Antonio María d’Oriol Urquijo i n’Emilio Villaescusa Quilis i la policia detenia, indiscriminadament, a la militància dels partits d’esquerres i els sindicats clandestins.

Un grup de l’extrema va cometre un atemptat el 24 de gener a un despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha que assessorava les CCOO i el PCE, assassinà a en Luis Javier Benavides Orgaz, en Serafín Holgado de Antonio, n’Ángel Rodríguez Leal, en Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco i n’Enrique Valdelvira Ibáñez, i ferí a la Lola González Ruiz, en Luis Ramos Pardo, n’Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell i en Miguel Sarabia Gil. La Coordinadora de Organizaciones Sindicales (CCOO i USO) va convocar una jornada d’aturades contra el terrorisme ultra i centenars de milers de persones anaren a les concentracions convocades el dia del funeral de les víctimes de la Matança d’Atocha.

N’Ignasi Catalán Llopart, en Juan Manuel González, la Rosa Martín Vega (Plataformas Anticapitalistas i ICV-BeC) i la María Pozas van anar a la manifestació de Barcelona i després a enganxar cartells de la clandestina OIC a la “cuesta de Pocholo”. La policia els va detenir i traslladà a la petita caserna de sant Andreu de Palomar, on aprofitaren que no els separaren per a acordar donar la mateixa versió dels fets: un home els havia convençut i li descrigueren com el falangista José Antonio Primo de Rivera, al que recordaven bé perquè el seu retrat era a totes les aules de les escoles.

El procediment habitual hauria estat prendre’ls declaració i posar-los a disposició del jutjat, en un termini màxim de 72 hores per propaganda il·legal, però els aplicaren arbitràriament un Decret que suspenia aquest dret per a “aquellas personas sobre las que recaiga la sospecha fundada de colaborar a la realización o preparación de actos terroristas” i els retingueren il·legalment durant una setmana a la Jefatura Superior de la via Laietana. També hi era en José Cuevas Casado (CNT i FAI), un veí de Nou Barris detingut durant la Conferencia Peninsular de la Federación Anarquista Ibérica. Els primers interrogatoris havien estat força civilitzats, però els GRAPO assassinaren el 27 de gener a dos agents de la Policía Armada, a un Guardia Civil i feriren a un altre, i s’iniciaren les amenaces, empentes i cops. Els van traslladar als jutjats del passeig de Lluís Companys, on s’havien concentrat els companys de militància com la Lourdes Jiménez “Pitu”, n’Andrés Naya Cabrero (tots dos de l’OIC i el MCC) i persones de l’AVV 9 Barrios, i hi sortiren en llibertat.

Les cuines de la clandestinitat a Nou Barris. La dictadura franquista va limitar els drets d’associació, vaga, llibertat d’expressió, manifestació, reunió… i les escasses escletxes que permetien el seu exercici eren estretament vigilades per les autoritats, la censura i la policia. Les AVV i d’altres entitats legals havien de demanar autorització per a fer assemblees o xerrades, els concerts comunicaven el repertori de cançons que s’interpretarien i era habitual la presència de representants de l’administració o policies que vigilaven el seu desenvolupament i, fins i tot, tenien l’autoritat per a suspendre l’acte.

Les organitzacions i els partits clandestins, per la seva naturalesa il·legal, no podien desenvolupar obertament cap activitat, les reunions se celebraven en secret i els diferents grups van fer servir el Centro de Vida Comunitaria para Todos, la muntanya de Torre Baró, els locals parroquials de sant Josep Obrer, santa Engràcia, sant Rafael, sant Sebastià…

Alguns habitatges particulars de Nou Barris van acollir a les persones perseguides o reunions clandestines: la casa del carrer de Vila-seca 80 a Can Peguera, on en Juan Brell Piñol (CNT) amagà el 1956 als guerrillers anarquistes Quico Sabaté Llopart, Amadeo “El Asturiano” i, potser, a maquis del grup d’en Josep Lluís Facerías; en Manolo López i la Paquita feien servir el seu domicili al carrer de Cartellà com a pis de seguretat pels dirigents del PSUC (Gregorio López Raimundo, Miguel Núñez González, Josep Serradell i Pérez…); a en Pere Ardiaca Martí (PSUC-PCC), n’Antonio Gutiérrez Díaz “Guti” (PSUC-ICV), en Galileo Luengo Serrano (PSUC?), en José Ramírez Moreno (PSUC), en Domingo Rivas Rosales (PSUC) i en Joan Tena Folch (PSUC) els detingueren després d’una trobada de la direcció del PSUC feta el 16 de desembre de 1962 als baixos del número 13 de la plaça de santa Eulàlia de Vilapicina; a l’habitatge d’en Josep Maria Folch i Torres (CCOO i PSUC-ICV-BeC) i la Rosa María Rísquez Gómez (PSUC-ICV-BeC) a La Guineueta es veieren alguns dels impulsors de l’assemblea de la Comisión Obrera de Barcelona del 1964; en Josep Maria Folch també s’amagà el 1965 a un lloc no identificat del passeig de Valldaura; quinze o vint expressos polítics del PSUC, un d’ells n’Antonio Gutiérrez, es reuniren el 1965 a la casa d’en Fernando Quijada Ortega (PSUC) i la Francisca Pérez Castillo de Torre Baró per a reorganitzar-se; al domicili d’en Rafael García Martínez (PSUC) a La Trinitat Nova es fa una trobada d’urgència d’activistes de les CCOO i el PSUC a l’inici de l’Estat d’Excepció de 1969; n’Ángel Rozas Serrano “García”, “Máximo” i “Ancar” (HOAC, CNT, CCOO i PSUC-ICV) s’amagà durant l’Estat d’Excepció de 1969 a un pis del carrer del Pou de La Prosperitat, propietat de la família Martínez; el de n’Antonio Castán Sanclemente (CCOO i OC-BR) i Isabel serví per a diferents activitats, a l’habitatge d’en Miguel Bonilla Ruiz (CCOO i PSUC) del carrer d’Argullós hi hagué algunes reunions i la direcció clandestina de les CCOO a Catalunya va fer servir la d’en Gabriel Márquez Tena “Tito” i la Georgina Villanueva Sánchez (ambdós de CCOO i PSUC-ICV) a La Prosperitat.

Un altre aspecte important era la preparació o distribució de publicacions i va existir una impremta o ciclostil de CCOO a l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau i una altra del PCE(m-l) a un túnel de la Mina de la Ciutat de Les Roquetes; n’Antonio Castán i l’Isabel, en Fernando Medialdea Cruz “Nando” i la Maruja Ruiz Martos (ambdós de CCOO i PSUC-ICV-PSUCviu-EUiA), n’Antonio Quijada Pérez “Moreno” (CCOO i JCC), el veí de La Guineueta n’Aurelio Molinos… imprimiren clandestinament; en Josep Maria Folch i la Rosa María Rísquez col·laboraren des de Catalunya amb l’aparell de propaganda del PCE d’Andalucía; Cañadas era el responsable de propaganda del PSUC a Barcelona i amb la Mercedes Gascón distribuïen la revista Treball des d’una botiga de papers pintats, a la cantonada del carrer de Joaquim Valls amb Pablo Iglesias, i una merceria al carrer del Pou; en Gabriel Márquez utilitzà la fusteria del seu amic Juan al carrer de Formentera com a magatzem de la propaganda de CCOO o un veí d’aquest mateix carrer, en Miguel Núñez (PSUC), venia llibres prohibits de temàtica política.

La Brigada Político Social intentava, per tots els mitjans al seu abast i emprant les tortures, identificar a la militància i acabar amb les organitzacions clandestines. Van localitzar l’abril de 1971 un pis on el PCE(i) emmagatzemava la seva propaganda, van detenir al Comitè Regional i a persones de Nou Barris: la Dolores Canal Viladrich, la Maribel i en Pepus Ferrándiz Blas, tots dos menors d’edat, en Miguel Jiménez Hinojosa i en José María Palomas Santamaría. Els policies n’Atilano de la Vall Oter i en Francisco Rodríguez Álvarez van disparar a boca de canó a en Miguel Jiménez i el llençaren per la finestra, sofrí una commoció cerebral amb possible fractura de la base del crani, fractura de la pelvis, trencament hepàtic, contusions i ferides vàries de pronòstic molt greu. El Tribunal Militar Territorial 3º de Barcelona va jutjar a en Miguel Jiménez i en José María Palomas al Consell de Guerra sumaríssim 000018/IV/71 y les condemnà, respectivament, a setze i divuit anys de presó, d’on no sortiren fins al 1976. La Dolores Canal també va estar tancada i pagà una multa, mentre que el procés contra la Maribel i en Pepus Ferrándiz es derivà al Tribunal de Orden Público i s’estigueren un any esperant el judici a les presons de La Trinitat Vella i La Model.

N’Antonio Silva Pérez “Pepe” (JOC i PCE(m-l)) s’havia escapolit emmanillat en una altra ocasió, però la Brigada Político Social va detenir-li el 1973 per llogar un local per a instal·lar una impremta clandestina del PCE(m-l), li torturaren durant tres dies i el Tribunal de Orden Público li condemnà a sis mesos de presó. La seva família va pagar una fiança perquè sortís en llibertat, el que aprofità per a fugir a Euskadi, exiliar-se a França, Alemanya i regressà després de la mort del dictador Francisco Franco.

Els edificis de l’Instituto Nacional de la Vivienda, l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda. La dictadura franquista va construir diversos polígons d’habitatges socials a Nou Barris mitjançant l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV), l’Obra Sindical del Hogar (OSH) i el Patronato Municipal de la Vivienda (PMV). Els falangistes administraven aquests organismes i, teòricament, havien d’adjudicar els pisos a les famílies que s’havien inscrit a una llarga llista d’espera, però els repartien arbitràriament entre qui obtenia una recomanació dels càrrecs del règim, els empresaris, l’església catòlica, el personal de les administracions públiques… i la corrupció va arribar a l’extrem d’haver de pagar un suborn per a aconseguir-los.

La promoció del PMV a la Torre Llobeta era raonablement adequada pels estàndards de l’època, però les primeres fases a La Trinitat Nova i dos blocs a Ciutat Meridiana incomplien la normativa, la qual cosa també es pot afirmar dels de l’OSH. L’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) va aixecar uns edificis-pantalla, més alts i de millor qualitat, per a amagar els polígons de la Trinitat Nova.

El contracte amb l’OSH i el PMV combinava el pagament d’un lloguer mensual amb el dret a comprar els habitatges més endavant i cobraven una quota que mai s’emprà per a la urbanització dels carrers ni el manteniment dels edificis. Els pisos tenien goteres i humitats, mancances a l’aïllament tèrmic o acústic, la potencia elèctrica i la pressió del subministrament de l’aigua eren insuficients o depenia de l’escassa capacitat d’uns dipòsits a les primeres fases dels edificis del PMV, no existia un clavegueram per a escórrer-se la pluja… L’AVV La Guineueta va demanar la reparació dels fonaments d’un edifici, la secció del Verdum-Les Roquetes reclamà la construcció dels col·lectors perquè els habitatges dels baixos s’inundaven i el veïnat recaptà els diners per a construir una passarel·la que creués una riera del carrer de Palamós, treballà per a obrir els carrers o va haver de solucionar els problemes dels col·lectors. L’OSH va decidir vendre els pisos el març de 1972, incomplint els preus i els terminis acordats, o apujar el preu del lloguer un 20% i un 300% el rebut de les despeses per la conservació a qui no se’l volgués comprar.

La protesta es va estendre als edificis del PMV, perquè l’Ajuntament de Barcelona tampoc en tenien cura, a La Guineueta, Les Roquetes, El Verdum i moltes de les promocions de l’OSH. A més a més de manifestar-se pels barris sense l’autorització del governador civil, les seccions de l’AVV 9 Barrios es van coordinar per a elaborar una plataforma reivindicativa comuna, dipositar la quota pel manteniment a una notaria, publicar el butlletí informatiu Dos años de lucha contra la O.S.H., el còmic Tocata y fuga de la O.S.H. i preparar una exposició itinerant el 1975, que s’havia d’inaugurar a la parròquia de sant Sebastià del Verdum i la policia destrossà per ordre de Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento Nacional.

L’OSH va insistir en la pretensió d’apujar les quotes i imposar vesses extraordinàries, però la mobilització de les AVV assolí l’inici de les reparacions més urgents als habitatges, el canvi dels dipòsits d’aigua per la connexió a la xarxa general de subministrament, la retirada dels parallamps radioactius, la urbanització dels carrers i, després, que la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’ADIGSA, reformés dels blocs i l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de la millora dels entorns.

L’absència de control dels organismes responsables de la seva administració va permetre l’existència dels relloguers fraudulents i pisos buits. Les AVV van demanar que es facilités l’accés als qui veritablement els necessitaven i, en alguns casos, va haver-hi ocupacions a iniciativa individual o organitzades per l’associacionisme veïnal. Tot aquest parc públic d’habitatges socials va desaparèixer quan les persones exerciren el seu dret de compra i n’adquiriren la propietat dels pisos.

L’enfonsament d’un edifici al carrer del Cadí 33 va matar l’Ana Rubio el diumenge 11 de novembre de 1990, ferí a dues persones i trenta van ser desallotjades. El sinistre tenia el seu origen en un material de construcció de Cementos Molins, prohibit a alguns països europeus des dels anys quaranta, i en Joaquim Molins i Amat, el conseller del Govern de la Generalitat de CiU, pertanyia a la família propietària. L’escàndol de l’aluminosi i la carbonatosi va afectar a 5.000 pisos i locals comercials al Turó de la Peira, dels que uns 950 tenien danys molt greus, les 900 Viviendas del Gobernador, 900 del PMV a La Trinitat Nova i, en menor mesura, aparegué a altres edificis de Nou Barris i algunes de les bigues dels blocs de l’OSH.

L’Escola Àgora. Una àgora era la plaça pública de les antigues ciutats gregues o un lloc on se fan assemblees, reunions o discussions.

La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’AVV La Guineueta i les famílies del futur alumnat van reclamar un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància i, durant unes festes del barri, organitzaren unes activitats infantils a una esplanada i hi posaren uns cartells demanant una escola. El Colegio Nacional Felipe II s’inaugurà el 1972 al passeig de Valldaura i canvià el nom pel d’Escola Àgora el 1990.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. A les 11 del matí, la Policía Nacional s’obrí pas a garrotades a l’Escola Àgora que era plena de gent, i ho tornà a fer en sortir. Segons els autes del jutjat, l’ús de la força va ser desproporcionat, els cops anaven contra els caps, causaren ferides que necessitaren punts de sutura i es veié acarnissament contra persones caigudes a terra. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

L’Escola Benjamí – L’Hogar Infantil san José Obrero. La parròquia de sant Josep Obrer impulsà una escola bressol privada que tingués cura de la infància a uns barris on moltes dones treballaven. L’Hogar Infantil san José Obrero s’instal·là el 1961 als barracons de les obres de construcció de La Trinitat Nova, a la cruïlla dels carrers de Palamós i la Fosca.

Les famílies i veïnat es comprometeren en tot allò que calia fer per tirar endavant el projecte i, per exemple, cada mare netejava les instal·lacions dues vegades al mes, ocuparen un terreny proper el 1964, els pares construïren les noves aules i canviaren el nom pel d’Escola Benjamí el 1967. L’organització terrorista d’extrema dreta Grupos de Acción Sindicalista assaltà el centre el 1976, un incendi el destruí el 1977 i la ciutadania es mobilitzà perquè l’Ajuntament de Barcelona pagués la seva reconstrucció.

Els seus mètodes pedagògics s’inspiraven a les propostes del moviment per a la renovació pedagògica de l’Escola de Mestres Rosa Sensat i promogué l’ensenyament del català. L’Escola Benjamí es transformà en una cooperativa, formà part del CEPEPC, demanà integrar-se a la xarxa pública i s’unificà amb les aules provisionals dels Muebles Narciso el 1983 per a constituir el nou Col·legi Públic Vesuvi-Cooperació, que canvià el nom pel d’Escola Mercè Rodoreda.

L’Escola Bressol Colometa. La Colometa és el sobrenom de Natàlia, el personatge central de la novel·la La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. El llibre descriu la situació de la dona a la societat de la Guerra Civil i la postguerra, una vida de pobresa i submissió als convencionalismes conservadors-patriarcals, i commemora totes les penalitats que van patir-hi.

L’Escola Víctor Català – Caterina Albert i Paradís. Escriptora i poetessa (L’Escala 1869-1966). Es va comprometre amb la cultura catalana i publicà amb el pseudònim de Víctor Català i Montseny perquè ser dona li exposava a les crítiques masclistes i dificultava la publicació de les seves obres. Algunes de les seves novel·les i contes descriuen la situació de la dona en el món rural i les penalitats que patien.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. La Policia Nacional intentà fer fora a les persones assegudes a l’interior de l’Escola Víctor Català, encanyant-los i estirant-los de les orelles, i s’emportà les urnes entre els crits de la multitud. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

L’Escola Ciutat Comtal. La construcció de les autovies C-33, C-58 i C-17 va enderrocar l’edifici dels Hermanos de Cristo Trabajador, que acollia alguns serveis comunitaris i l’única escola a Torre Baró i Vallbona. Les famílies de l’alumnat es van concentrar el 1967 a les portes de la seu d’Autopistas a la plaça de Gala Placidia, amenaçaren d’immobilitzar la maquinària i assoliren uns barracons provisionals per a escolaritzar a la infància de Vallbona i els “escuelones” del Grupo Escolar san Juan a Torre Baró fins a la inauguració de les Escoles Ciutat Comtal i Font dels Eucaliptus.

L’Escola Especial Roquetes. Algunes famílies impulsaren un centre d’ensenyament per a la infància amb necessitats especials i que tenien moltes dificultats per a ser escolaritzats. L’escola s’instal·là el 1974 als locals de la parròquia de sant Sebastià i, per la demanda creixent, va haver de llogar dues aules a la parròquia de santa Engràcia el 1978.

L’Escola Francesc Ferrer i Guàrdia. Renovador pedagògic i lliurepensador (Alella 1859 – Barcelona 1909). Es va comprometre amb el republicanisme i evolucionaria cap a l’anarquisme. La seva Escola Moderna va promoure els valors llibertaris i la coeducació, però els sectors ultraconservadors aconseguiren tancar-la diverses vegades. Va participar en les conspiracions contra la monarquia, li detingueren després d’un atemptat contra n’Alfonso XIII i s’exilià. La Setmana Tràgica de 1909 va coincidir amb el seu retorn a Barcelona, li empresonaren, condemnaren a mort, en un judici amb moltes irregularitats, i afusellaren malgrat les crítiques nacionals i internacionals.

L’Escola Ferrer i Guàrdia de Ciutat Meridiana té el seu origen al conflicte de l’acadèmia san Francisco Javier, un centre privat on es maltractava a l’alumnat i es vulneraven els drets laborals. El personal docent, les famílies i el veïnat es van reunir en assemblea el 1977, per a definir el model d’ensenyament que volien. i concloure que el barri necessitava una escola pública. De seguida, van iniciar una tancada de disset dies, reforçada amb les manifestacions, els talls de trànsit ferroviari i de l’autopista.

El 18 de juliol la policia va prendre la Ciutat Meridiana i dissolgué la manifestació, amb contundència, emprant les pilotes de goma, els pots de fum i una tanqueta d’aigua. Les càrregues violentes es van succeir fins a la matinada i la Ciutat Meridiana s’aixecà amb barricades, mentre el veïnat segrestava un autobús per a anar als jutjats i exigir l’alliberament d’una menor detinguda.

La repressió de la policia va repetir-se a les següents jornades i s’estigueren al barri tot l’estiu, però s’assolí un compromís de la Delegación de Educación per a obrir una escola al barri i, a una assemblea en la plaça Roja es proposà i aprovà el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Els barracons provisionals no es van enllestir a l’inici del curs i les classes es feien a la plaça, l’església, els locals de l’AVV Ciutat Meridiana i ocupant el cinema Palace. Els sous del professorat es pagaven amb els diners que guanyaven fent unes rifes o demanant algunes subvencions i, per a regularitzar una situació tan precària, es van coordinar amb les Escoles en Lluita: l’Escola Pegaso (Sant Andreu de Palomar i la Sagrera), el Patronat Ribas (Horta-Guinardó), l’Escola Gregal (Sant Martí) i l’Escola Sóller (Porta).

El moviment de les Escoles en Lluita ocupà la Inspección de Enseñanza, tallà el trànsit, segrestà uns autobusos, es concentrà a la delegació del Ministerio de Educación, es manifestà a les Festes de la Mercè, entrà a l’edifici de l’Ajuntament, es reuní amb el governador civil i el ministre i va envair el Parlament de Catalunya a la sessió inaugural de l’Assemblea de Parlamentaris… tot això, acompanyat de les acostumades càrregues policials i detencions.

L’Escola Font dels Eucaliptus. La construcció de les autovies C-33, C-58 i C-17 va enderrocar l’edifici dels Hermanos de Cristo Trabajador, que acollia alguns serveis comunitaris i l’única escola a Torre Baró i Vallbona. Les famílies de l’alumnat es van concentrar el 1967 a les portes de la seu d’Autopistas a la plaça de Gala Placidia, amenaçaren d’immobilitzar la maquinària i assoliren uns barracons provisionals per a escolaritzar a la infància de Vallbona i els “escuelones” del Grupo Escolar san Juan a Torre Baró fins a la inauguració de les Escoles Ciutat Comtal i Font dels Eucaliptus.

L’Escola Font dels Eucaliptus s’inaugurà el 1970 i tres anys després, el professorat i les famílies de l’alumnat van fer vaga per la manca de calefacció, les humitats…, es mobilitzaren per a fer les obres més urgents, es tancaren el 1976 per la calefacció i el centre s’enderrocà durant les obres del metro.

L’Escola Ginesta. Mossén Cormena impulsà un centre d’ensenyament privat i vinculat amb la parròquia de sant Mateu per a escolaritzar a la infància de La Guineueta. L’escola s’inaugurà a la via Favència el 1965 i Maria Dolors Giralt va ser la directora. Els seus mètodes pedagògics s’inspiraven a les propostes del moviment per a la renovació pedagògica de l’Escola de Mestres Rosa Sensat i promogué l’ensenyament del català. L’Escola Ginesta va formar part del CEPEPC, però no va poder integrar-se a la xarxa pública perquè els terrenys on es volia fer l’ampliació també els reclamava el veïnat per a una plaça i va deixar de funcionar l’any 1996.

L’Escola Marta Mata i Garriga. Renovadora pedagògica (Barcelona 1926-2006). Es va comprometre amb la defensa de l’escola pública i el seu laïcisme, col·laborant amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat. A la nova etapa democràtica, s’implicà en política amb la CSC i el PSC-C, essent elegida diputada i senadora pel PSC, ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística del català, regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona i nomenada responsable de l’àrea d’ensenyament de la Diputació de Barcelona.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. La Policía Nacional va enfonsar la porta de l’Escola Aiguamarina (actual Escola Marta Mata) a les 10.15 del matí, carregà, va fer fora a les persones assegudes a terra i s’emportà les urnes mentre les persones aplegades a les portes cridaven “Solo queremos votar” i “No tengo miedo”. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

L’Escola Mestre Morera. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. La secció de Ciutat Meridiana de l’AVV 9 Barrios i les famílies del futur alumnat reclamaven un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància del barri. La pressió assolí la inauguració de l’Escola Mestre Morera.

L’Escola Elisenda de Montcada. El promotor Enrique Banús va comprar uns terrenys que havien estat rebutjats per fer-hi un cementiri municipal, l’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer afavorí l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsà el Plan Parcial de Font Mangués en Ciutat Meridiana.

Els pisos es van lliurar abans de construir els equipaments complementaris i s’instal·laren uns barracons de fusta a l’aqüeducte de santa Elvira mentre s’edificava un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar la infància del barri. L’Escola Elisenda de Montcada s’inaugurà el 1968, sense enllestir les obres, i la secció de Ciutat Meridiana de l’AVV 9 Barrios, les famílies de l’alumnat i el professorat reclamaren la millora de les seves instal·lacions i serveis.

L’Escola Tomàs Moro – Thomas More. Escriptor, humanista pensador, polític i teòleg (Londres 1478-1535). El llibre Utopia descriu una societat pacifista, on els béns són una propietat comuna dels seus habitants i s’organitzen mitjançant un sistema d’eleccions protodemocrátic. No va voler reconèixer a Enric VIII com a líder suprem de l’Església d’Anglaterra, li condemnaren a mort per alta traïció i decapitaren.

L’Escola Tomàs Moro té el seu origen a l’època de la construcció de les Canyelles, les lluites de l’AVV perquè la gent de La Guineueta Vella fos reallotjada al barri i es construïssin els equipaments acordats, entre ells, el centre d’ensenyament públic.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. La Policía Nacional va enfonsar la porta de l’Escola Tomàs Moro a les 13 hores, trobà l’interior pel de persones assegudes en silenci mentre a l’exterior es cridava “Democràcia” i s’emportà unes urnes, però no les que es feien servir per a votar, perquè havien estat substituïdes. Una gentada seguí a la Policía Nacional cantant “¡Esto con Franco, sí pasaba!”, que es retirà, de mica en mica, sense donar l’esquena. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

L’Escola Pla de Fornells. El mossèn Josep Maria Juncà i Ramon, de la parròquia de sant Sebastià, va impulsar un centre d’ensenyament i una escola bressol privats vinculats amb la parròquia de santa Magdalena per a escolaritzar a la infància de Les Roquetes. El projecte va formar part de la promoció d’habitatges de l’Obra Social de la Montaña de l’Entidad Benéfico Constructora san Sebastián i l’escola s’inaugurà al passatge Flammarion el 1966.

Els seus mètodes pedagògics s’inspiraven a les propostes del moviment per a la renovació pedagògica de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, donà una atenció més personalitzada a la infància de la comunitat gitana, mitjançant classes paral·leles a les tardes, i era molt obert al barri, organitzant conferències, activitats… L’Escola Pla de Fornells va formar part del CEPEPC, assoliren amb manifestacions i tancades que l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de l’escola bressol el 1976, però els problemes econòmics els impossibilitava tirar endavant el projecte. Es mobilitzaran, per exemple sopant al davant de la seu d’Ensenyament de l’avinguda Diagonal, el centre s’integrà a la xarxa pública el 1980, inaugurà un nou edifici a l’avinguda de Nou Barris i s’unificà el 1994 amb l’Escola Ton i Guida per a constituir el nou Institut Escola Antaviana.

L’Escola Prosperitat – L’Institut Escola El Molí. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. Les seccions de l’AVV 9 Barrios i les famílies del futur alumnat reclamaven el 1973 escolaritzar a la infància de La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum, perquè la construcció del Colegio Nacional Cardenal Cisneros s’havia endarrerit disset anys i l’edifici del Grupo Escolar Agustina de Aragón (desaparegut el 1974) patia greus problemes. La pressió va assolir la inauguració del col·legi el 1974, fou un dels primers centres públics que inclogué l’assignatura de català, gràcies a la col·laboració d’Òmnium Cultural, dins de l’horari lectiu, participà en la prova pilot d’immersió lingüística i canvià el nom pel d’Escola Prosperitat.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. La Policía Nacional va entrar violentament a l’Escola Prosperitat a les 9 del matí i s’emportà les urnes. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

L’Escola Prosperitat va unificar-se el 2022 amb l’Institut Galileo Galilei per a formar l’Institut Escola El Molí.

L’Escola Mercè Rodoreda i Gurguí. Escriptora (Barcelona 1908 – Girona 1983). Va decidir alliberar-se de la dependència econòmica i social de la vida de casada, dedicant-se professionalment a la literatura. Es va comprometre amb el catalanisme i la legalitat republicana col·laborant amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i escrivint articles per a les revistes catalanistes i d’esquerres. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana, fugí de l’ocupació nazi i no regressà a Catalunya fins al 1972.

La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’Escola Mercè Rodoreda té el seu origen a les reclamacions de l’AVV Prosperitat i les famílies del futur alumnat d’un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància i, també, a les experiències de renovació pedagògica de l’Escola Benjamí de La Trinitat Nova.

El nou Col·legi Públic Vesuvi-Cooperació s’inaugurà el 1983, unificant les aules provisionals dels Muebles Narciso i l’Escola Benjamí, participà en la prova pilot d’immersió lingüística i canvià el nom pel d’Escola Mercè Rodoreda el 1988.

L’Escola Santiago Rusiñol. L’Harry Walker va deixar un gran espai lliure al barri després del seu trasllat a Sant Andreu de la Barca, però els terrenys s’havien requalificat i començaren a construir-hi edificis. La secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios els va reclamar per a fer equipaments, una zona verda i, amb les famílies del futur alumnat, un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància del barri, que assoliren el 1979, després de tres anys de mobilitzacions.

L’Escola Sóller – L’Escola Palma de Mallorca. L’AVV Porta i les famílies del futur alumnat reclamaven el 1976 un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància del barri. El veïnat va ocupar uns baixos comercials per a instal·lar l’Escola Sóller el 1977 i, a la sortida de les classes, es manifestava a l’esplanada de la plaça de Sóller, amb pancartes que deien “Escuela gratuita para todos”, “Por una escuela para el barrio” i “Queremos nuestros maestros”.

Per a regularitzar la precària situació del professorat es van coordinar amb les Escoles en Lluita: l’Escola Pegaso (Sant Andreu de Palomar i la Sagrera), el Patronat Ribas (Horta-Guinardó), l’Escola Gregal (Sant Martí) l’Escola Ferrer i Guàrdia (Ciutat Meridiana).

L’Escola Splai. En Blai Domingo Miquel va fundar a mitjans dels anys seixanta l’escola Estudios Generales Splai i era un mestre a qui la dictadura franquista havia empresonat al centre penitenciari de Pilats de Tarragona, un Consell de Guerra sumaríssim del Tribunal Militar Territorial 3º li condemnà a vuit anys d’inhabilitació especial i la Comisión Depuradora li acomiadà mitjançant l’Expediente de depuración de maestros nacionales 32/12957.

El govern espanyol va comprar l’edifici el 1976 per a fer-hi un institut d’ensenyament secundari públic, però les famílies exigiren que l’alumnat pogués acabar el cicle de primària i reclamaren que continués com a centre escolar, però les instal·lacions no reunien les condicions mínimes i la nova Escola Splai s’inaugurà el 1986 al carrer de la Maladeta.

Els locals dels Estudios Generales Splai es convertiren, en un primer moment, en la seu de l’Escola d’Art i Disseny Deià i, passat un temps, en la del Centre de Formació d’Adults Madrid.

L’Escola Tibidabo. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes va reclamar el 1969 l’obertura del Grup Escolar Tibidabo al carrer de Joaquim Valls, queixant-se que no tenien informació sobre la matriculació ni del dia de l’obertura, i recordant a l’administració del fet que La Prosperitat era un barri de classe treballadora que no podia pagar els preus dels col·legis privats.

Les famílies de l’alumnat van exigir el 1975 la destitució del director per la manca de transparència en la gestió del menjador escolar i la compra dels llibres, la secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios s’implicà en el conflicte, l’11 de desembre impediren l’inici de les classes, la policia carregà i detingué a la Mercè Abeyà, la Lola Cabeza, en Martín Diarte Zapater i n’Albert Recio Andreu (ORT, MCC, BeC i FAVB). Es va fer una tancada per a exigir la posada en llibertat de les persones detingudes i aconseguiren el cessament del director.

El Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant al Govern de la Generalitat a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i el govern del PP va recórrer tot el procés davant el Tribunal Constitucional. El voluntariat independentista obrí els col·legis electorals l’1 d’octubre de 2016, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Cuerpo Nacional de Policía van intervenir i Nou Barris es mobilitzà, en una jornada transversal i antirepressiva, en arribar les primeres notícies de la violència policial indiscriminada. La Policía Nacional va fer fora a les persones assegudes a la porta de l’Escola Tibidabo a les 9 del matí passades, llençant a una contra una porteria de futbol, trencaren els vidres i s’emportare les urnes, mentre la gent cantava “Volem votar!”, “Votarem!” i crits de “Pero que vergüenza”. Nou Barris celebrà actes commemoratius a les escoles on s’havien produït els actes violents i una concentració unitària a la plaça de la República durant la vaga general del 3 d’octubre, convocada per a denunciar la repressió de l’1 d’octubre.

L’Escola Timbaler del Bruc. Una milícia formada pels militars professional i voluntaris dels sometents catalans va derrotar el 1808 a l’exèrcit invasor en el Bruc durant la Guerra del Francès i la llegenda del Timbaler explica que l’eco del so del tambor en xocar amb el massís de Montserrat els va fer creure que el nombre de soldats era molt superior al real.

L’Escola Ton i Guida – El Centre Ton i Guida. La Maria Antònia Canals i Tolosa va impulsar des del 1962 un centre d’ensenyament privat per a garantir l’escolarització de la infància de Les Roquetes i El Verdum. L’escola va passar pel barracó del Taller de Natzaret, a la cruïlla de la via Favència amb el carrer d’Almansa, els locals de la parròquia de sant Sebastià del carrer de Viladrosa i inaugurà el 1968 un edifici al carrer de Romaní.

Els seus mètodes pedagògics s’inspiraven a les propostes del moviment per a la renovació pedagògica de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, va promoure l’ensenyament del català, organitzava excursions, fomentava la música, l’expressió artística…, les famílies pagaven una quantitat variable segons els seus ingressos, el que causava dificultats econòmiques a l’escola, i la comunitat educativa participà en les mobilitzacions veïnals dels anys setanta i vuitanta. L’Escola Ton i Guida es transformà en una cooperativa, formà part del CEPEPC, demanà integrar-se a la xarxa d’ensenyament pública i s’unificà el 1994 amb l’Escola Pla de Fornells per a constituir el nou Institut Escola Antaviana.

El Centre Ton i Guida té el seu origen a les associacions i entitats de Les Roquetes que van reclamar a l’Ajuntament de Barcelona la cessió dels locals de l’antiga escola per a fer-hi tallers. El projecte va créixer amb altres iniciatives, com el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua, el Kasal de Joves, la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements…, però les instal·lacions no reunien les condicions mínimes i mancaven els recursos econòmics per tirar endavant les activitats. L’Ajuntament de Barcelona rehabilità l’espai el 2006 i la Plataforma d’Entitats de Les Roquetes assumí la gestió directa des de l’any 2007.

Els escuelones – El Grupo Escolar san Juan. La construcció de les autovies C-33, C-58 i C-17 va enderrocar l’edifici dels Hermanos de Cristo Trabajador, que acollia alguns serveis comunitaris i l’única escola a Torre Baró i Vallbona. Les famílies de l’alumnat es van concentrar el 1967 a les portes de la seu d’Autopistas a la plaça de Gala Placidia, amenaçaren d’immobilitzar la maquinària i assoliren uns barracons provisionals per a escolaritzar a la infància de Torre Baró i Vallbona fins a la inauguració de les Escoles de la Font dels Eucaliptus i Ciutat Comtal.

L’ajuntament franquista va instal·lar el 1967 les carrosseries de 12 tramvies, conegudes com a “escuelones”, per a muntar el Grupo Escolar san Juan fins a la fi de les obres a l’Escola Font dels Eucaliptus el 1970.

L’escultura a Joan Brossa i Corb – La plaça de la Prosperitat. Poeta, dramaturg i soldat republicà (Barcelona 1919-1998). Es va comprometre amb la democràcia, la classe treballadora i el catalanisme combatent amb l’Exèrcit Popular, simpatitzant amb el PSUC i les CCOO i participant activament als actes de protesta antifranquista, com la tancada dels intel·lectuals a Montserrat el 1970.

L’escultura Als nous catalans – La via Júlia. El nom d’aquesta escultura d’en Sergi Aguilar fa al·lusió al títol de l’assaig Els altres catalans de Paco Candel Tortajada, escriptor i periodista (Casas Altas 1925 – Barcelona 2007) que va reivindicar a la immigració com a part de la societat i la cultura catalana, alhora que denunciava els obstacles que els impedien una integració real: la manca d’escoles públiques, els problemes de l’habitatge (el barraquisme, els relloguers)… Es va comprometre amb la classe treballadora militant en el PSUC, essent elegit senador per l’Entesa dels Catalans i regidor de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Els altres noms populars del monument són “L’emigrant”, la “R” de Les Roquetes i “l’arbre dels penjats”.

A una banda metàl·lica del terra està gravada la inscripció “Als nous catalans: fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les veus i les parles diverses dels teus fills” que convida a respectar la diversitat lingüística del país i són uns versos de Salvador Espriu i Castelló, poeta, dramaturg i escriptor (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985). Es va comprometre amb els valors democràtics, la cultura catalana i el republicanisme federal, ensenyant als comandaments de l’Exèrcit Popular, participant als actes de protesta antifranquista, com la Caputxinada de 1966 on és detingut i multat, o signant un manifest contra les tortures policials als miners asturians.

Les escultures dels Aurigues olímpics – El parc de Can Dragó. Els dos carros, conduïts per una dona i un home, són les reproduccions de les escultures que va haver-hi en la seu principal de l’Olimpíada Popular de 1936, l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

La competició esportiva, organitzada per algunes persones del Comitè Català Pro Esport Popular i recolzada per la Generalitat de Catalunya, volia ser una alternativa als Jocs Olímpics de Berlín, instrumentalitzats pel règim nazi. 6.000 atletes van inscriure-se i arribaren uns 20.000 visitants, però només es fa l’assaig general de la inauguració perquè, des de les 4 del matí del 19 de juliol, els militars revoltats van sortir als carrers per a posar fi a la Segona República, essent derrotats per la ciutadania anarquista i republicana.

L’Olimpíada Popular de Barcelona va cancel·lar-se, perquè s’iniciava la Guerra Civil, i alguns centenars d’esportistes de l’estranger s’afegiren a les milícies populars o les Brigades Internacionals.

L’església de sant Sebastià. Com altres parròquies de l’època, sant Sebastià intentà cobrir les necessitats del veïnat desateses per les administracions, s’implicà a les lluites de la classe treballadora i les mobilitzacions dels barris del Verdum i Les Roquetes.

Alguns cristians de la parròquia de santa Engràcia van impulsar el 1955 el Taller de Natzaret i el mossèn Josep Maria Juncà i Ramon recolzà les iniciatives de la Guarderia Los Enanitos el 1959, l’Entidad Benefico-Constructora San Sebastián el 1961, un dispensari sanitari el 1962, l’Escola Pla de Fornells, l’Escola de Formació Professional el 1967 i va permetre a l’Escola Ton i Guida fer servir el barracó del Taller de Natzaret i els locals de l’església.

En Josep Maria Juncà va demanar un crèdit per a comprar i distribuir aliments entre les famílies dels quatre-cents vaguistes de la SEAT del Verdum-Les Roquetes i el rector Manel Folch Ribas obrí la parròquia a les assemblees, com la que decidí la vaga a la fàbrica de tractors Ebro-Motor Ibérica, a la secció del Verdum de l’AVV 9 Barrios, als diferents grups i partits polítics clandestins, per a formar l’Esplai Verdum i el Centro Social Roquetas, acollir el 1972 al Centre de Cultura Popular Freire, a l’Escola Especial Roquetes des del 1974, per a l’exposició del 1975 conta l’Obra Sindical del Hogar, a la Peña Cultural Flamenca Enrique Morente… L’extrema dreta va assaltar el 1976 els locals de la parròquia de sant Sebastià, segurament per a atacar a la sección del Verdum i les entitats que hi tenien la seu. El Consell de Forces Polítiques Juvenils de Catalunya va mobilitzar-se durant 1978 exigint el dret a votar i ser majors d’edat a 18 anys, el jovent de les JCC, la JGR, la LCR, el MCC… de Nou Barris s’hi tancà quan la dirigia en Manel Pousa Engroñat “Pare Manel” (Junts pel Sí i Junts per Catalunya), i s’encadenaren a la plaça de la República, fins que la policia els envoltà apuntant-los amb els seus fusells, tallà les cadenes i els dissolgué.

L’Espai Jove Les Basses. L’AVV Turó de la Peira reclamava fer un equipament i una plaça pel barri a un solar degradat. L’Ajuntament de Barcelona va comprar el terreny i construí un Centre Cívic Municipal el 1988 que es convertí en l’Espai Jove Les Basses.

La Flama – El carrer de Cartellà. Aquesta escultura de Ricard Vaccaro commemora les reunions de la humanitat al voltant del foc per a conversar, comptar històries, cantar… i, per això, amaga al seu interior un CD de Jordi Savall amb el Cant de la Sibil·la, un poemari de Paul Auster, un llibre de John Berger i correspondència.

La font dels Eucaliptus – La plaça dels Eucaliptus. Els habitatges de Torre Baró no tenien els serveis bàsics mínims, el veïnat va organitzar-se al voltant d’en Manuel Corral Martínez (CCOO), n’Antonio Ortiz, en Fernando Quijada Ortega (PSUC), en Claudio Raya (PSUC), en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC)… i reclamà que l’electricitat i l’aigua corrent arribessin a la part alta del barri. La font dels Eucaliptus era el lloc habitual de reunió de les assemblees, on participaven una setantena de persones, les autoritats franquistes enviaven a la policia per a dissoldre-les i, una vegada, un agent de la Guardia Civil va ser desarmat a una topada. Torre Baró va assolir el subministrament de l’energia, catorze fonts públiques, un camió cisterna per a distribuir l’aigua potable i les obres del clavegueram s’iniciaren el 1970.

L’existència de grups consolidats i polititzats a Nou Barris va ser cabdal perquè les CCOO, els cristians progressistes de la JOC i l’HOAC, el FOC i el PSUC organitzessin la commemoració del 1r de Maig de 1967 als berenadors de la font dels Eucaliptus que aplegà unes tres-centes persones, però es publicà la xifra de dues mil amb propòsit propagandístic.

Van penjar unes pancartes entre els arbres que deien “Escuelas gratuitas para todos“, “Un salario digno”, “Sindicato democrático“, “Viva el Primero de Mayo“, s’assegueren a terra formant un cercle, hi hagué discursos de les CCOO, el Sindicat Democràtic d’Estudiants, l’organització de les Amas de Casa – Movimiento Democrático de Mujeres, es sentiren crits de “¡Yanquis a vuestra casa!“, “¡Vivan los católicos progresistas!“, “¡Abajo la tiranía!”, “¡Abajo la represión!“, “¡Vivan los obreros de Echevarri!” (en vaga des del novembre de 1966), “¡Amnistía para los presos de Burgos!“, “¡Vivan las Comisiones Obreras!“, “¡Abajo los sindicatos verticales!“…, es cantà una versió adaptada de Vamos a contar mentiras i Asturias, patria querida per a celebrar la vaga de la mineria i els conflictes laborals d’aquella regió.

La Brigada Regional de Investigación Social (Brigada Político Social) va detenir a les persones que havien intervingut al míting: en Leopoldo Espuny Carrillo (estudiant de dret, CCOO i PSUC-PCC-ICV-PSUCviu, de Ciutat Vella), la Purificación Fernández García (Movimiento Democrático de Mujeres, CCOO i PSUC de L’Hospitalet de Llobregat), la María Flores Manchón (Movimiento Democrático de Mujeres i PSUC, de Sants-Montjuïc), l’Ana María Morato Sáez (Movimiento Democrático de Mujeres i PSUC, de L’Eixample)… Una part dels assistents va intentar impedir-lo, la policia carregà a peu i a cavall, causà un nombre indeterminat de ferits, i detingué a quaranta-quatre persones, la meitat d’elles dones. Un grup es refugià al bosc, va llançar pedres, crits d’”asesinos” i “salvajes” i desaparegué en arribar-hi reforços de la Policía Armada i la Guardia Civil.

Entre les persones arrestades trobem a la Petra Calero Márquez de la Trinitat Nova, en José María Corominas Ruaix del Turó de la Peira, en Manuel Corral, en César Cuerda Reyes de la Trinitat Nova (PSOE i UGT durant la República), n’Alfonso Formariz Poza (OIC i Plataformas Anticapitalistas, capellà de La Trinitat Vella, Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona), n’Edelmiro López López, el menor Juan Martín Vega de Torre Baró, que anava a jugar a futbol i passà quatre mesos a La Model, en Josep Maria Milià Corominas de La Guineueta (Comisiones Obreras Juveniles i JCC), en Francisco Ortega Real de Torre Baró i colpejaren a la Carme Vilà, que aleshores era monja i treballava a un col·legi de Vallbona.

Algunes van sortir en llibertat sense càrrecs o foren jutjades per la via ordinària: en Miguel Ángel Casado Serrano (Horta-Guinardó), en José María Corominas, en Manuel Corral, n’Alberto Feliu Mestres (Sants-Montjuïc), en Juan José Fortuny Castellet (Gràcia), en Diego Guerrero Lechuga (L’Hospitalet de Llobregat), la Montserrat Lloberol Cubellas (L’Eixample), l’Ivette Mari Letrohuter, n’Edelmiro López, en Francisco de Asís Mercader Terrats (Horta-Guinardó), en Josep Maria Milià, en Francisco Ortega, en Salvador Pérez Campoy (Sant Adrià del Besós), la Teresa Ràfols Esteve (Sant Martí de Provençals), en Francisco Santos Sánchez (Horta-Guinardó) i pot haver-se fet una transcripció errònia del nom d’en Juan Seguí Guinovart o ser un germà (Jaime Seguí Guinovart?).

El Tribunal de Orden Público va jutjar al sumari 217/67 a la Petra Calero, la Francisca Chica Galiano (Horta-Guinardó), la Rosario Cruells Serra (Ciutat Vella), en Felipe Cruz Martínez (CCOO i PSUC, de L’Hospitalet de Llobregat), en César Cuerda, en Leopoldo Espuny, en Juan Antonio Esteban Carrillo, la Purificación Fernández, la Teresa Ferran Balta (Pedralbes), la María Flores, n’Alfonso Formariz, n’Antonio González Valiente (L’Eixample), la Meritxell Josa Campoamor (Les Corts), en Ramón Josa Campoamor (Les Corts), n’Antonio Lecha Vergés (Sant Andreu de Palomar), la Concepción López Casado, en Manuel Luque García (Badalona), el capellà Juan Morán Sabaté (CCOO, de l’Eixample), l’Ana María Morato, l’Ana María Moya Guixà (Movimiento Democrático de Mujeres i PSUC, de Ciutat Vella), n’Antonio Mullor Márquez (CCOO i PSUC, del Poble Sec), el capellà José María Palom Izquierdo (Sants-Montjuïc), la Manuela Salvadores Roura (estudiant de batxillerat, de l’Eixample), en Jaime Seguí Guinovart (L’Eixample), en Conrado Sola Parage (Horta-Guinardó), en José Oriol Subirana Dalmases (Les Corts), la Rosa Tortosa Macipe (L’Eixample), en Luís Arturo Van der Eyden Cerruti (Sindicat Democràtic d’Estudiants, FOC i PORE, de Sarrià-Sant Gervasi) i a la Concepción Vila Puigdefàbregas (Sarrià-Sant Gervasi), per manifestar-se il·legalment o formar part d’associació il·lícita, i els condemnà a penes d’entre tres i sis mesos d’arrest major o a pagar una multa en el cas de les persones menors d’edat. A la Concepción López, l’Ana María Moya, la Concepción Vila i la Rosa Tortosa també van encausar-les al procediment 553/67 per una reunió clandestina de CCOO.

La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’ajuntament franquista va recórrer als barracons provisionals per a escolaritzar a la infància i, el 1967, arribaren a Torre Baró les carrosseries de 12 tramvies, conegudes com a “escuelones“, pel Grupo Escolar san Juan que s’instal·là a la font dels Eucaliptus fins a la fi de les obres a l’Escola Font dels Eucaliptus en 1970.

L’AVV Torre Baró va participar de les assemblees de la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris de 1980 i 1981 per a l’ampliació les línies del metro, se sumà el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris i pintà el 1993 una parada simbòlica a la font dels Eucaliptus. La Generalitat de Catalunya oferí un minimetro o esperar fins al 2010 per un metro convencional i l’AVV Torre Baró signà el 1999 un acord amb la Generalitat per a assolir el “gusanillo” de la línia 11, celebraren el 2001 l’inici de les obres amb una festa a la plaça dels Eucaliptus i inauguraren el 2003 la seva parada de metro.

El Grup Escolar Arnau de Vilanova / Grup Escolar 122 – L’Escola Parroquial i l’església de santa Engràcia. La parròquia de santa Engràcia va ser confiscada pels anarquistes i es transformà en l’Almacén Colectivo CNT-FAI Sucursal nº 1 Verdún i la caserna del Sub-Comité de Defensa de la Barriada de Verdún, format pels milicians n’Anselmo Casas, en Tomás Cobo, en Linares, en Félix Lorente Almansilla, en Juan Lorente Gómez, en Juan Lorente López, n’Antonio Ribera i en José Vila que, amb els grups de Vilapicina, 19 de julio (La Trinitat), el Grupo X, La Sagrera i l’Hispano, armaven i organitzaven a unes cinquanta persones.

La dictadura franquista va retornar el col·legi a l’església el 1939, posà fi als mètodes d’ensenyament avançats i represalià al professorat que s’havia significat pel seu suport al catalanisme i a la República.

Com altres parròquies de l’època, santa Engràcia intentà cobrir les necessitats del veïnat desateses per les administracions, s’implicà a les lluites de la classe treballadora i les mobilitzacions del barri de La Prosperitat.

El mossèn Pere Mujal Suárez va mantenir un centre d’ensenyament privat i vinculat amb la parròquia de santa Engràcia per a escolaritzar a la infància. Després de les primeres dècades de la dictadura, els seus mètodes pedagògics s’inspiraren a les propostes del moviment per a la renovació pedagògica de l’Escola de Mestres Rosa Sensat i formà part del CEPEPC. L’Escola Parroquial santa Engràcia va deixar de funcionar l’any 1976 i l’escola bressol el 1983.

Alguns cristians de la parròquia de santa Engràcia van impulsar el 1955 el Taller de Natzaret, el primer centre de formació professional per a qualificar laboralment el jovent dels barris. A l’inici dels anys seixanta, el promotor Antonio Llobet va deixar quaranta pisos a mig fer, es descobrí que els havia venut a dos o tres compradors, les persones estafades s’hi van instal·lar com van poder i n’aixecaren unes xaboles sense cap mena de serveis. L’ajuntament franquista no reconeixia l’existència de l’assentament de santa Engràcia, la parròquia de santa Engràcia i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes li demaren uns habitatges dignes i les mobilitzacions de la secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios assoliren el 1983 el reallotjament als nous edificis de la RENFE-Meridiana, l’enderroc de les barraques i la inauguració de la plaça d’Àngel Pestaña.

L’església va obrir els seus locals per a formar el Centro Social santa Engràcia, l’Agrupament Escolta Charles Foucauld, l’Esplai Santa Engràcia i acollí a la secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios – AVV Prosperitat.

El capellà va celebrar el setembre de 1975 una missa de rebuig per l’aplicació de la pena de mort a n’Ángel Otaegui Etxebarria i Juan Paredes Manotas “Txiki”. Aquell mateix any i essent el rector de la parròquia en Josep M. Solé, les dones van tancar-se dues vegades en solidaritat amb la vaga a la SEAT i per a protestar contra els acomiadaments, la policia hi anà a desallotjar i es visqueren moments de tensió. Les dones dels treballadors d’Ebro-Motor Ibérica, organitzades al voltant de la Maruja Ruiz Martos (CCOO i PSUC-ICV-PSUCviu-EUiA), van preparar-hi el 1976 la tancada a l’església de sant Andreu de Palomar; s’hi feien les assemblees de la lluita dels semàfors i el professorat, les famílies i l’alumnat de l’Institut sant Andreu-Valldaura (actualment Institut Nou Barris) ocuparen el lloc, durant dos dies, per a exigir participar en l’elecció de l’equip docent i sortiren per la porta del darrere per a evitar ser detinguts per la policia.

El mossèn Josep Oriol Garreta Torner va acollir a en Manuel Blázquez i en Josep Antoni Escalada, dos soldats que no volien anar a la Guerra del Golf de 1990 per motius de consciència. Va haver-hi un nou tancament de persones immigrades demanant Papers per a tothom a l’època de Josep M. Puxan i, ja en els últims temps, el capellà Pere Carulla va fer de mitjancer entre el veïnat del carrer del Japó i la comunitat de l’oratori musulmà per a impedir la infiltració de la xenofòbia de l’extrema dreta.

El Grup Escolar Guineueta. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. El veïnat de La Guineueta i les famílies del futur alumnat reclamaven un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància del barri. L’ajuntament franquista va recórrer als barracons provisionals per a escolaritzar a la infància i, el 1966, s’instal·laren uns a la rambla del Caçador, però van circular els rumors de què eren a les persones expulsades de les barraques de Montjuïc. La gent va escriure a la premsa explicant que n’hi havia uns 2.480 menors en edat escolar al barri i era urgent solucionar la demanda de places escolars. L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer assegurà que els barracons servirien per a escolaritzar la infància fins a la construcció del centre d’ensenyament projectat.

El Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos. Renovador pedagògic, jurista i polític (Cadis 1847 – Granada 1923). Es va comprometre amb el republicanisme a la Primera República essent acomiadat del seu treball com a mestre a l’inici del regnat d’Alfonso XII. Van elegir-li regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat del Congrés pel PRR. Alhora, promogué l’ensenyament de qualitat col·laborant amb la Institución Libre de Enseñanza, impulsant l’Escola del Bosc i les colònies escolars a Barcelona.

El Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos té el seu origen als esforços de l’Ajuntament de Barcelona republicà i les reclamacions del veïnat de Can Peguera d’un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància dels barris propers. Inaugurat el 1932, tenia una biblioteca, laboratoris, dutxes, vestuaris, sala d’actes, menjador, dues escoles bressol (una d’elles per a l’etapa de lactància) i els seus mètodes pedagògics eren influenciats per la Institución Libre de Enseñanza: s’estimulava a l’alumnat amb projectes innovadors, permetent-los explorar les seves aficions, es fomentava la cooperació i promogué l’ensenyament del català.

La Jacinta Morell Cola i en Joan Delclós i Dols van ser nomenats els Directors del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos. En Joan Delclós i Dols (Maçanet 1874 – Barcelona 1946) es va comprometre amb l’ensenyament públic i de qualitat participant en l’Associació Provincial de Mestres Gironins, la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya i el Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, impulsant la inclusió de la llengua catalana a l’escola i una pedagogia més activa i moderna. Jacinta Morell Cola havia estat mestra a diferents escoles de Palma i Barcelona, però ocupà el càrrec de directora del Grup Escolar Hermenegildo durant un breu període de temps.

La dictadura franquista va canviar el nom del col·legi el 1939, posà fi als mètodes d’ensenyament avançats, acomiadà al director Joan Delclós i Dols, les professores d’aquest mateix centre Carmen Bartra Miquel, Elena Boixeda Pamies, Caralt (Otilia Caralt Mercadé?), Carbó (Carmen Carbó Serrat?), Currià (Magdalena Curria Hidalgo?), Gràcia (Gloria Gràcia Balduque?), Concepción Larruy Arnal, Pi (Jacinta Pi Barceló?), Mª Pilar Puig Carreras, María Valls (María Valls Bigas o María Gloria Valls Fabregas?), Ursissina (Ursicina Bou Casamitjana?), els professors Bech (Modesto Bech Fortiana o Jaime Bech Rotllán?), Cueto (Salvador Cueto Bosch?), Farguell (José Farguell Vilardaga?), Rocamora (José Rocamora Cannau?), Salsench (Camilo Salsench Llovera?) i el conserge Salvador Artola pel seu suport al catalanisme i a la República. El professor Querol morí combatent amb l’Exèrcit Popular i en Salvador Artola també va ser al front i passà per diferents camps de presoners.

El veïnat de Can Peguera va reclamar uns equipaments pel barri al Grup Escolar i assolí que l’Associació Sociocultural la Cosa Nostra gestioni el Casal de Barri, l’edifici del col·legi esdevingué el Centre de Dia Pi i Molist i una residència per a persones amb trastorns mentals, el parvulari acull a l’Esplai Tronada i els antics laboratoris a l’Esplai de Can Ensenya per a les persones amb la síndrome de Down.

El Grup Escolar Mèxic – L’Escola FEDAC Amílcar. El centre d’ensenyament té el seu origen en el Col·legi Mare de Déu del Roser del carrer d’Amílcar (anteriorment anomenat sant Cristòfor) de Santa Eulàlia de Vilapicina des de 1876. Era un col·legi només per a nenes i el gestionaven les germanes Dominiques de l’Anunciata, que fugiren de la violència anticlerical dels primers dies de la Guerra Civil com, per exemple, els assassinats del mossèn Josep Juncosa i Figuerola, el mestre Francesc de Paula Garí i de les nou monges del convent de les Mínimes del barri de La Clota d’Horta.

La Generalitat de Catalunya va fer-se càrrec de l’escola i la reobrí com a Grup Escolar Mèxic (en castellà Méjico, segons l’ortografia emprada a aquella època) per a escolaritzar a la infància de Santa Eulàlia (La Torre Llobeta-Vilapicina) i Horta.

La dictadura franquista va retornar el col·legi a la comunitat de religioses el 1939, posà fi als mètodes d’ensenyament avançats i represalià al professorat que s’havia significat pel seu suport al catalanisme i la República. El Col·legi Mare de Déu del Roser continua funcionant com l’Escola FEDAC Amílcar.

El Grup Escolar Pavelló Municipal de Les Roquetes. L’Ajuntament de Barcelona republicà adaptà alguns edificis de l’Exposició Universal de 1929 com a centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància de La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. Inaugurat el 1932, era un barracó de fusta a la Via Júlia (carrer dels Quaranta Metres / carrer de Karl Marx), entre els carrers de Batllori i Argullós.

Aquest centre fou la primera escola pública del districte de Nou Barris i els seus mètodes pedagògics eren d’ensenyament actiu, es fomentaven les activitats artístiques-musicals i promogué l’ensenyament del català. Malgrat la bona fama que tenia, la seva capacitat no resolia les necessitats d’escolarització dels barris dels voltants i la Generalitat de Catalunya habilitaria l’església de santa Engràcia com a Grup Escolar Arnau de Vilanova / Grup Escolar 122.

La dictadura franquista va posar fi als mètodes d’ensenyament avançats i represalià al professorat que s’havia significat pel seu suport al catalanisme i a la República. El Pavelló de Les Roquetes va deixar de funcionar l’any 1974.

El Grup Escolar sant Antoni Maria Claret. El veïnat reclamava un centre d’ensenyament públic per a escolaritzar a la infància del barri i el Patronato de Suburbios inaugurà el 1959 el Grup Escolar sant Antoni Maria Claret al carrer d’Alcàntara.

L’alumnat, les famílies i el professorat es mobilitzaren el 1984 per la manca de calefacció. portant les estufes elèctriques a la seu del Districte de Nou Barris i assoliren la seva instal·lació.

L’Escola sant Antoni Maria Claret s’unificà el 2012 amb l’Escola Gaudí i l’Institut Collserola per a constituir el nou Institut Escola Turó de les Roquetes.

El Grup de Treball Educatiu del Pla Comunitari de 9 Barris. Va ser un equip docent creat per coordinar i planificar la millora de l’ensenyament a Nou Barris que aplegava al Col·legi Públic sant Antoni Maria Claret, l’Escola Antaviana, l’Institut Guineueta (o Collserola), l’Institut Tomàs Moro i les escoles bressol de La Trinitat Nova, Canyelles i La Prosperitat.

La Guardería Los Enanitos. Algunes exalumnes de l’Escola de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús es van oferir a mossèn Josep Maria Juncà i Ramon, de la parròquia de sant Sebastià, per a impulsar una escola bressol privada que tingués curar de la infància a uns barris on moltes dones treballaven. L’escola bressol s’instal·là el 1959 als barracons provisionals, que el Grup Escolar sant Antoni Maria Claret havia deixat lliures, a la cruïlla de la via Favència i el carrer de l’Artesania. Les voluntàries van adequar les instal·lacions, cercaren els diners per a finançar el centre i les famílies pagaven cinc pessetes cada dia.

El bon funcionament d’aquest servei, que no donava l’administració, va fer que arrelés al barri i el veïnat el defenses, al crit de “¡Guarderías sí, excavadoras no!”, perquè s’havia d’enderrocar per les obres del Segon Cinturó / la ronda de Dalt. Los Enanitos va deixar de funcionar l’any 1973.

Els horts de la rambla de la Maladeta. L’AVV Porta i el veïnat conrearen uns horts urbans a un solar edificable de la rambla de la Maladeta, des del 2010 al 2021, exigint la seva requalificació com a zona verda. L’empresa propietària Nuñez y Navarro tancà el terreny el setembre de 2021 per a construir una promoció d’edificis.

Els hospitals, ambulatoris i CAPs de Nou Barris – La Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat del precari sistema sanitari públic a Nou Barris, perquè només existien tres petits dispensaris a La Guineueta, La Torre Llobeta i La Trinitat Nova, un altre al Verdum vinculat amb la parròquia de sant Sebastià al Verdum i la majoria del veïnat baixava a un ambulatori col·lapsat de Sant Andreu de Palomar.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració, requalificà els terrenys de l’Institut Mental, amb l’excusa de què el Consorci Hospitalari de la Santa Creu i sant Pau tenia problemes econòmics, i impulsà el Plan Parcial de Ca n’Ensenya. En Joaquín Viola Sauret, membre dels consells d’administració de diverses constructores (Urbanización Barcinova, Calpisa-Calinova, Inmobiliarias Renta SA…) i futur alcalde de Barcelona durant la dictadura, va comprar 19.000 m² de l’Institut Mental i obtenir de l’ajuntament, que també pertanyia al patronat de l’hospital, els permisos per a enderrocar-lo i construir-hi els edificis.

Per aquelles dates, l’AVV 9 Barrios va iniciar una recollida de signatures exigint enllaçar els barris amb l’Hospital de la Vall d’Hebron mitjançant les autobusos i assolí una línia pel passeig de Valldaura.

El veïnat es queixava per la manca d’assistència mèdica i la secció de la Ciutat Meridiana va reclamar un ambulatori des del 1974. El jovent representà “Las aventuras y desventuras de un asegurado” durant una manifestació, la gent escrigué una carta als Reis d’Orient demanant un hospital i inauguraren un ambulatori simbòlic el 1975. Les protestes assoliren un consultori el 1976 i el Centre d’atenció Primària per a la Zona Nord el 1989.

Simultàniament, la secció de Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios inicià la mobilització pel seu ambulatori i un servei de 24 hores per atendre les urgències el 1974. Després d’assolir el seu objectiu, es manifestaran i tancaran per a oposar-se al trasllat forçós dels personal mèdic el 1977.

L’AVV Prosperitat assolí el seu Centre d’Atenció Primària als terrenys de l’Harry Walker, La Trinitat Nova aprofità la construcció de la ronda de Dalt, El Turó de la Peira estrenaria un nou CAP després de la remodelació del barri i La Torre Llobeta-Vilapicina gràcies al projecte de reurbanització de les cotxeres d’autobusos.

El govern de CiU va retallar els pressupostos de la sanitat pública catalana el 2011 i suprimí el servei d’urgències nocturnes i durant els caps de setmana als Centres d’Atenció Primària de la Zona Nord de Nou Barris i al de La Guineueta. Les AVV de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona es van manifestar el 30 de juny i aturaren la mesura en fer palès que no existia un altre CAP on enviar a les visites. Les AVV de Canyelles i La Guineueta van protestar per la pèrdua del servei i el desviament de les persones malaltes a un hospital privat fora de Nou Barris, el veïnat es manifestà pel passeig de Valldaura dos dies a la setmana, al llarg de trenta-sis mesos, i tallà la ronda de Dalt diverses vegades.

Arran de les retallades al sistema de sanitat públic, les AVV de Montcada i Reixac, Horta-Guinardó, Sant Andreu de Palomar i Nou Barris, que són a la mateixa Àrea Integral de Salut, es van organitzar el 2011 a la Coordinadora d’entitats SAP Muntanya, recuperant l’esperit de les Vocalies de Sanitat i mobilitzant el veïnat per a garantir el dret a la salut i millorar la qualitat de la sanitat pública i els serveis socio-sanitaris.

La Indiada. El veïnat de Nou Barris va ser assenyalat com a ‘“indis metropolitans” després del sabotatge a la planta asfàltica i, lluny de sentir-se insultats, van fer servir la idea el 1984 per a exigir la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt al tram que passa per Les Roquetes i El Verdum.

L’acampada festiva-reivindicativa, entre altres activitats, va netejar els abocadors dels barrancs i fer unes fogueres que es veien des de molts barris de la ciutat.

L’Institut Escola Antaviana. Antaviana és la paraula màgica inventada per un nen per a fugir de l’avorriment dels deures escolars i el títol d’un musical de la companyia Dagoll Dagom que adaptà els textos de Pere Calders i Rossinyol, escriptor, periodista, dibuixant i soldat republicà (Barcelona 1912 – 1994). Es va comprometre amb el catalanisme i la legalitat republicana afiliant-se al PSUC i allistant-se a l’Exèrcit Popular com a cartògraf. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana, li internaren al camp de concentració de Prats de Molló i no regressà a Catalunya fins als anys seixanta.

L’Institut Escola Antaviana té el seu origen en la unificació de l’Escola Ton i Guida i l’Escola Pla de Fornells el 1994.

L’Institut Manuel Carrasco i Formiguera. Advocat i polític (Barcelona 1890 – Burgos 1938). Es va comprometre amb el catalanisme conservador i les seves conviccions cristianes no li impediren promoure el republicanisme. Van elegir-li regidor de l’Ajuntament de Barcelona, li nomenaren el conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya i diputat de les Corts de la República, proposant una esmena que dissolgués la desconfiança dels catòlics amb les propostes laiques republicanes. Va afiliar-se a la UDC, es mantingué fidel a la legalitat republicana i salvà a persones de la violència extremista. Un vaixell de guerra rebel va capturar-li viatjant a Euskadi, la dictadura franquista li condemnà a mort i afusellà, malgrat les gestions del Vaticà i les protestes d’alguns governs.

L’Institut Francesc Flos i Calcat. Renovador pedagògic i escriptor (Arenys de Mar 1856 – Barcelona 1929). Es va comprometre amb el catalanisme militant en la UC, impulsant l’ensenyament en català, participant en l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundant escoles i desenvolupant un mètode per a ensenyar la gramàtica catalana a la infància.

La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’Institut Flos i Calcat té el seu origen a les lluites de l’AVV Porta per assolir nous equipaments, dos instituts i zones verdes als terrenys dels tallers de RENFE-Meridiana que l’Ajuntament de Barcelona va comprar el 1978. L’AVV i les famílies del futur alumnat reclamaven un institut per a tenir un centre públic d’ensenyament secundari al barri. Després d’anys de lluites, l’Institut Francesc Flos i Calcat inaugurà un nou edifici el 1990.

L’Institut de Formació Professional Guineueta – L’Institut La Guineueta. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’AVV La Guineueta, les seccions de l’AVV 9 Barrios a La Guineueta Vella-Canyelles, El Verdum-Les Roquetes i les famílies del futur alumnat reclamaven un centre de formació professional públic a Nou Barris i proposaven que portés el nom de Francesc Layret. L’Institut de Formació Professional Guineueta s’instal·là el 1978 a uns barracons prefabricats del carrer de l’Artesania, on mancaven tots els serveis bàsics (l’aigua, l’electricitat, un telèfon, la calefacció…), no tenia ni taules ni cadires ni eines per a impartir la formació en electrònica, mecànica i delineació.

L’alumnat, les famílies i les seccions de l’AVV van haver de tallar el trànsit del carrer de l’Artesania, es mobilitzaren per a fer les obres més urgents i, a la fi, va ser l’Ajuntament qui va fer la connexió dels desguassos amb la xarxa del clavegueram. La lluita veïnal es concentrà a substituir els barracons per un edifici, que assoliren el 1979, i ampliar l’oferta formativa a altres especialitats. L’Institut de Formació Professional Guineueta canvià el nom pel d’Institut La Guineueta.

L’Institut Galileo Galilei – L’Institut Escola El Molí. Astrònom, físic i enginyer (Pisa 1564 – Arcetri 1642). L’observació científica va proporcionar-li proves per a afirmar que la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol, desafiant la creença que la Terra era al centre de l’Univers. La Congregació del Sant Ofici (Inquisició) va jutjar les seves teories, condemnant-les i prohibint-les. Galileu presentà noves dades a favor de la teoria copernicana i la Inquisició li condemnà a renunciar a les seves idees i visqué en arrest domiciliari.

La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’Institut Galileo Galilei té el seu origen a les reclamacions de l’AVV Prosperitat i les famílies del futur alumnat per a tenir un centre públic d’ensenyament secundari al barri. L’institut s’instal·là al Colegio Públic Cardenal Cisneros el 1986 i va funcionar com una extensió o centre satèl·lit de l’Institut sant Andreu-Valldaura. Les mobilitzacions i talls a l’avinguda Meridiana van continuar perquè no s’havia assignat professorat, reclamant millores als equipaments i la reducció del nombre d’alumnes per classe. L’institut adoptà el nom de Galileo Galilei per a expressar el model de centre que volien: un centre obert a la ciència i a la cultura, que defensi un ensenyament de qualitat per a tothom i la llibertat i la tolerància enfront de l’autoritarisme. L’Institut Galileo Galilei va unificar-se el 2022 amb l’Escola Prosperitat per a formar l’Institut Escola El Molí.

L’Institut Guineueta – L’Institut Collserola – Institut Escola Turó de les Roquetes. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’AVV La Guineueta, la secció de l’AVV 9 Barrios a La Guineueta Vella-Canyelles i les famílies del futur alumnat reclamaven un institut per a tenir un centre públic d’ensenyament secundari al barri. L’institut s’instal·là a uns baixos comercials del carrer de Lorena el 1978, va funcionar com una extensió o centre satèl·lit de l’Institut sant Andreu-Valldaura i, només un any més tard, va haver de llogar més locals al carrer d’Antonio Machado de Canyelles. L’Institut Guineueta inaugurà un nou edifici a la carretera Alta de les Roquetes, canvià el nom pel d’Institut Collserola i, més endavant, pel d’Institut Escola Turó de les Roquetes.

L’Institut Mental de la Santa Creu i sant Pau – La Seu del Districte de Nou Barris. El psiquiatre Emili Pi i Molist, amoïnat per la situació dels pacients amb trastorns mentals, va viatjar a l’estranger per a documentar-se i, al seu retorn, renovà els mètodes clínics del departament de psiquiatria i impulsà l’Institut Mental de la Santa Creu a Nou Barris. Va aprofitar els beneficis de l’aire lliure i el contacte amb la natura, assignà seccions específiques a la infància o la tercera edat i posà fi a l’atenció diferenciada que es donava als pacients que entraven per la beneficència o pagaven i els que tenien cura o es consideraven incurables, en considerar que, totes elles, eren persones malaltes que necessitaven teràpies que els beneficiessin.

El 17 de febrer de 1934 aparegué un cadàver, a tocar de l’Institut Mental de la Santa Creu, embolicat a una manta i diverses parts del cos cremades, especialment les gemmes dels dits, la qual cosa impedia la seva identificació, però donava una pista sobre la seva relació amb l’intent d’incendiar un tramvia, entre els carrers Corts i Marina durant la vaga del transport organitzada per la CNT, que va acabar en un tiroteig i amb la fugida dels sabotejadors. Una dona denuncià la desaparició de la persona a qui tenia llogada una habitació, va reconèixer un mitjó que li va mostrar la policia i es determinà que el mort era Rafael Arnau. Els fets no tenien cap relació amb les activitats dels grups anarquistes de Nou Barris sinó amb l’Ateneo Faros de l’avinguda de Mistral, sent jutjats els joves José Barriendos Barriendos, José Granero, Valerio Cardona Giménez i Pablo Pascual Adán, i esclarint-se que el cos de Rafael Arnau s’havia amagat, abans de desfer-se’n, a una casa de la colònia Castells de les Corts. L’endemà, el 18 de febrer, es trobà un altre cos carbonitzat al Pont del Dragó i aquesta mort també sembla estar relacionada amb les accions de sabotatge contra els tramvies.

Els doctors Josep Clusa i Matinero i Josep Maria Jaén Teixidó, a principis dels anys seixanta, encara reclamaven condicions més dignes i un tracte humanitari per a les persones de l’Institut Mental, van fomentar teràpies lúdiques que milloressin la seva autoestima i prengueren mesures per a permetre’ls la llibertat de moviments.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració, requalificà els terrenys de l’Institut Mental, amb l’excusa de què el Consorci Hospitalari de la Santa Creu i sant Pau tenia problemes econòmics, i impulsà el Plan Parcial de Ca n’Ensenya. En Joaquín Viola Sauret, membre dels consells d’administració de diverses constructores (Urbanización Barcinova, Calpisa-Calinova, Inmobiliarias Renta SA…) i futur alcalde de Barcelona durant la dictadura, va comprar 19.000 m² de l’Institut Mental i obtenir de l’ajuntament, que també pertanyia al patronat de l’hospital, els permisos per a enderrocar-lo i construir-hi els edificis.

El personal de l’Institut Mental va oposar-se des del 1971 al 1974 a la degradació del servei i el desmantellament del centre amb vagues, tancades i manifestacions. A més a més, va funcionar-hi una impremta o ciclostil que proporcionà la propaganda clandestina a les CCOO. L’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va demanar transformar-lo en un hospital públic i donà suport a la seva plantilla, però no pogueren impedir la demolició dels pavellons laterals.

Les AVV de Nou Barris continuaren exigint un hospital públic, escoles i zones verdes, fins a arribar a un acord entre l’Ajuntament de Barcelona, l’Hospital, les AVV i el personal de l’Institut que cancel·lava les llicències concedides a la constructora, conservava els tres pavellons centrals de l’Institut i inicià una experiència pilot a pisos tutelats per a persones autosuficients amb trastorns mentals.

L’Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya (AFAMMCA) va fundar-se perquè, en cap moment de la requalificació, enderroc i tancament, es respectaren els drets i les necessitats de les persones amb els trastorns de salut mental més greus. Les famílies i la policia van enfrontar-se el 1987 durant el tancament de l’Institut Mental i el trasllat a altres centres psiquiàtrics provocà la mort de quinze persones (fins a trenta, segons altres fonts) a causa de l’angoixa i problemes d’adaptació.

Els arbres centenaris del pendent que porta a l’Institut Mental van estar a punt de ser tallats per a construir un aparcament, però el veïnat de Barcinova i Calinova avisà a en Robert Ruiz Sánchez (PSUC-ICV), conseller del Districte de Nou Barris, i a l’AVV La Guineueta que amenaçaren de paralitzar els treballs i l’Ajuntament de Barcelona modificà els plans.

L’Institut Mental de la Santa Creu i sant Pau ara acull la seu del Districte de Nou Barris, la Biblioteca Central, el Centre Residencial de Primera Acollida per a persones sense llar i diverses dependències administratives. Les hortes són el Parc Central de Nou Barris i la masia de ca n’Amell és la seu de l’Ateneu Guineueta, el Casal de Joves Guineueta, l’Esplai Guineueta…

L’Institut Meridiana – L’Escola d’Hostaleria i Turisme de Barcelona. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’AVV Porta reclamava nous equipaments, dos instituts per a tenir centres públics d’ensenyament secundari i zones verdes als terrenys de RENFE-Meridiana que l’Ajuntament de Barcelona va comprar el 1978. Després d’anys de lluita, l’Institut Meridiana inaugurà un nou edifici el 1990 i, més endavant, canvià el nom pel d’Escola d’Hostaleria i Turisme de Barcelona.

L’Institut Pablo Ruiz Picasso. Pintor i escultor (Málaga 1881 – Mougins 1973). El govern de la Segona República l’encarregà un gran mural pel pavelló espanyol a l’Exposició Internacional de París. L’horror de la guerra i la mort de les víctimes innocents li van inspirar el quadre Guernica després del bombardeig de la Legió Condor nazi i l’Aviazione Legionària aliades de Franco. Va afiliar-se al PCE i al PCF i adherí al World Committee of Partisans for Peace, per al que pintà El colom de la pau, el símbol del pacifisme.

La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’Institut Pablo Ruiz Picasso té el seu origen a les reclamacions de les seccions de l’AVV 9 Barrios a Ciutat Meridiana, Torre Baró, Vallbona i les famílies del futur alumnat per a tenir un centre públic d’ensenyament secundari a la zona nord de Nou Barris. El primer institut va funcionar com a una extensió o centre satèl·lit de l’Institut sant Andreu-Valldaura, s’instal·là provisionalment a uns locals cedits per l’Ajuntament de Barcelona al passeig de l’Alzinar de Vallbona i, després d’anys de lluites, l’Institut Pablo Ruiz Picasso inaugurà un nou edifici el 1982.

L’Institut sant Andreu-Valldaura – L’Institut Nou Barris. L’antic districte de Sant Andreu no tenia cap centre públic de secundària i la Vocalia d’Ensenyament de l’AVV de Sant Andreu reclamava des del 1971 un institut, una reivindicació que va fer seva l’AVV 9 Barrios i, especialment, la secció de La Prosperitat. L’Harry Walker va deixar un gran espai lliure al barri després del seu trasllat a Sant Andreu de la Barca, però els terrenys s’havien requalificat i començaren a construir-hi edificis.

La secció de La Prosperitat els va reclamar per a fer equipaments, una zona verda i un centre d’ensenyament secundària, assolí el 1976 uns barracons provisionals i posà fi el 1983 a aquelles precàries aules després de set anys mobilitzacions amb el professorat i l’alumnat. Simultàniament, n’hi hagué conflictes afegits, com la planificació errònia de l’institut sobre l’avinguda de Rio de Janeiro, l’exigència de participar en l’elecció de l’equip docent amb una tancada, que assolí la contractació de tretze dels quinze noms aprovats a una assemblea, o l’absència d’un pati que la Generalitat va pretendre solucionar apropiant-se de la via pública al carrer de Badosa i desfermà les protestes del veïnat.

La creixent demanda d’ensenyament secundari sobrepassava la capacitat dels barracons o, fins i tot, del nou edifici i, com a resultat de les reclamacions de les AVV i per a reduir la massificació, es van crear extensions o centres satèl·lits a Ciutat Meridiana-Torre Baró-Vallbona (locals cedits per l’Ajuntament de Barcelona del passeig de l’Alzinar de Vallbona fins a la construcció de l’Institut Pablo Ruiz Picasso), La Guineueta (a uns baixos comercials del carrer de Lorena, fins a la construcció dels Instituts Guineueta i Collserola), La Trinitat Nova (a l’actual Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya), La Prosperitat (al Colegio Nacional Cardenal Cisneros que canvià el nom pel d’Institut Galileo Galilei) i Porta (al Col·legi Públic Flos i Calcat). L’Institut sant Andreu-Valldaura es diu, en l’actualitat, Institut Nou Barris.

L’Institut Valldemossa. La manca de previsió i l’increment de la població als anys seixanta i setanta va desbordar la capacitat de les escoles públiques. L’AVV Porta i les famílies del futur alumnat reclamaven un institut per a tenir un centre públic d’ensenyament secundari al barri. L’institut s’instal·là a l’edifici dels Estudios Generales Splai el 1977, però les instal·lacions no reunien les condicions mínimes i es traslladà a l’Institut Meridiana (Escola d’Hostaleria i Turisme de Barcelona) el 1987 fins a la inauguració del nou Institut Valldemossa el 1991.

Els jardins de Can Xiringoi – Les Cotxeres pel barri! La Societé des Tramways de Barcelona a San Andrés et Extensiones SA (TBSAE) va projectar una línia de tramvies amb destinació a Horta a la fi del segle XIX i comprà la finca de Can Xiringoi per a construir-hi la central elèctrica, les cotxeres i els tallers de reparació.

El servei costava quinze cèntims fins a la parada de La Torre Llobeta i el cobrador avisava en veu alta dient “els quinze”, perquè el trajecte fins a la plaça Eivissa tenia un suplement de cinc cèntims més. Els Quinze esdevingué el nom popular dels voltants del passeig del mariscal Joffre, que la dictadura franquista va canviar pel de l’avenida de Borbón. L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina i la Taula Unitària de Nou Barris per la República inicià una campanya perquè a l’avinguda de Borbó se li posés el nom d’avinguda dels Quinze i l’Ajuntament de Barcelona col·locà les plaques el 9 de març de 2019.

Però fins a arribar a avui dia, Tramvies de Barcelona (TB) va comprar la línia, la CNT la col·lectivitzà durant la Guerra Civil i quedà sense servei pels talls de subministrament elèctric, els danys causats pels bombardejos i la manca de recanvis. El recinte va servir de magatzem pels vehicles avariats fins a la construcció d’unes noves cotxeres el 1951. L’Ajuntament de Barcelona adquirí la companyia de tramvies el 1955 i, el 18 de març de 1971, els tramvies van fer el seu darrer viatge per Nou Barris.

Els jardins de Pilar Espuña i Domènech. Treballadora de la banca, feminista, sindicalista i activista del moviment veïnal de Nou Barris (Barcelona 1928-2010). Des de l’associacionisme cristià (HOAC) es va comprometre amb el moviment feminista col·laborant amb la Vocalia de Dones de l’AVV Turó de la Peira i amb la classe treballadora militant en la Coordinadora de Banca, la UCL, el MCC, Revolta i Subleva, experiències que recollí als llibres Una vídua obrera i Quan les dones es senten creients i feministes. Impulsà el grup Dóna i Presó, vinculat amb Ca la Dóna, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de les dones a les presons.

Els jardins de Trinidad Gallego Prieto. Infermera i antifranquista comunista (Madrid 1913 – Barcelona 2011). Es va comprometre amb la classe treballadora atenent a la infància refugiada durant de la Revolució d’Octubre de 1934, als soldats republicans ferits a la Guerra Civil i militant al Sindicato Laico de Enfermeras i el PCE. L’Auditoria de Guerra de la dictadura franquista jutjaria a la Trinidad Gallego, la seva mare i l’àvia a un Consell de Guerra i la sentència li condemna a una pena de trenta anys de reclusió, que complirà fins a sortir en llibertat el 1941, però el tribunal militar inicia un nou procés contra ella i passa dos anys més a la presó. Trinidad Gallego se’n va anar a Caudete, on col·laborava amb el PCE donant assistència mèdica a la guerrilla de Tomás Villén Roldán “Cencerro” (UGT i PCE), és detinguda el 1946 i un Consell de Guerra li imposa una altra condemna, que complirà fins al 1949. Trinidad Gallego s’establí a El Verdum a l’inici de la dècada dels cinquanta, després a Porta i treballava com ajudant del practicant de El Verdum i Les Roquetes, perquè la dictadura li prohibeix exercir d’infermera. Sempre va posar els seus coneixements professionals al servei de les companyes a les presons d’Amorebieta, Jaén, la Maternal de Madrid, Ventas i les dones de Nou Barris, militaria al PSUC, IC i PSUCviu i explicarà les seves experiències des del grup Les Dones del 36.

Els jardins de José Ignacio Urenda Bariego. Advocat i polític (Valladolid 1934 – Barcelona 2003). El seu pare havia mort combatent amb l’exèrcit republicà i ell es va comprometre amb la democràcia participant en les organitzacions estudiantils NEU i ADPC, militant en el FLP, el FOC i la CSC. La dictadura franquista va detenir-li, li jutjà a un Consell de Guerra i condemnà a tres anys de presó. A la nova etapa democràtica, s’implicà en política amb el PSC-C, essent elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC, nomenat vicepresident de la Corporació Metropolitana de Barcelona, Delegado del Gobierno a La Rioja i governador civil de Lleida. Va regressar a Barcelona amb el càrrec de comissionat dels Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, assumint el repte de treballar per a millorar la situació de les persones arribades amb les noves migracions i fomentant la cooperació internacional.

La masia de ca n’Amell Gran – La Masia de La Guineueta Associació de Lleure. Aquesta masia del segle XVI-XVII va ser comprada el 1879 per l’Institut Mental de la Santa Creu i sant Pau.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració, requalificà els terrenys de l’Institut Mental, amb l’excusa de què el Consorci Hospitalari de la Santa Creu i sant Pau tenia problemes econòmics, i impulsà el Plan Parcial de Ca n’Ensenya. En Joaquín Viola Sauret, membre dels consells d’administració de diverses constructores (Urbanización Barcinova, Calpisa-Calinova, Inmobiliarias Renta SA…) i futur alcalde de Barcelona durant la dictadura, va comprar 19.000 m² de l’Institut Mental i obtenir de l’ajuntament, que també pertanyia al patronat de l’hospital, els permisos per a enderrocar-lo i construir-hi els edificis.

L’AVV La Guineueta va ocupar ca n’Amell Gran perquè no tenia un local, féu les reparacions més urgents i cedí les antigues quadres de la masia per a assemblees clandestines i les activitats del jovent de la Guineueta

La parròquia de sant Rafael va aixecar-se a sobre de les quadres, altres restes foren enderrocades el 1990 i només restà dempeus Ca n’Amell Gran malgrat que, per error, se l’ha anomenat La Guineueta i ca n’Ensenya, que eren els noms d’altres masos desapareguts. L’Ajuntament de Barcelona va comprar l’edifici el 1996, el rehabilità i La Masia de La Guineueta Associació de Lleure, una plataforma d’entitats formada per l’Ateneu Guineueta, el Casal de Joves Guineueta (CJG) i l’Esplai Guineueta, el gestiona des de l’any 2003.

El medalló de Francesc Pi i Margall – La plaça de la República. Escriptor, historiador, advocat i polític (Barcelona 1824 – Madrid 1901). Es va comprometre amb el republicanisme radical i federal, va ser empresonat al regnat d’Isabel II i s’exilià. Van elegir-li diputat del Congrés pel PRDF, li nomenaren ministre de Gobernación de la Primera República, impulsant reformes per a limitar el treball infantil i de les dones, i president del Gobierno, càrrec del qual va dimitir a causa del caos provocat pel cantonalisme, la revolta carlina i la guerra d’independència a Cuba. El 1874 es produí un cop d’estat per a restablir la monarquia, van empresonar-li, li elegiren regidor de Madrid i diputat del Congrés, des d’on recolzà una solució pacífica per a la reivindicació d’independència de Cuba i s’oposà a la guerra de 1898 amb els Estats Units.

El Mercat de la Trinitat. Els edificis de l’Instituto Nacional de la Vivienda, l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda en La Trinitat Nova no tenien uns baixos comercials i la rasa del Segon Cinturó / la ronda de Dalt impedia anar a comprar als de La Prosperitat i El Verdum. Les dones dels centres socials i la secció de La Trinitat Nova de l’AVV 9 Barrios es van mobilitzar per a reclamar un mercat municipal, que es construí sobre el Centro de Vida Comunitaria para Todos i inaugurà el 1977.

El monument a la República – La plaça de la República. El 12 d’abril de 1936 l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar un monument dedicat a en Francesc Pi i Margall, el president de la Primera República, a la plaça del Cinc d’Oros situada a la cruïlla del passeig de Gràcia amb l’avinguda del 14 d’abril (Diagonal). El conjunt consistia en un obelisc rematat per La Flama, una figura femenina al·legòrica de la República, i incorporava un medalló amb el rostre d’en Francesc Pi i Margall.

La dictadura franquista va canviar el nom a la plaça el 1939, ordenà la destrucció dels símbols republicans i els substituí per una escultura commemorativa de la seva victòria militar. La figura i el medalló es van salvar perquè els arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca els amagaren a un magatzem municipal.

A la nova etapa democràtica, l’estàtua va ser a la plaça de Sóller i la seu del Districte de Nou Barris fins que, el 14 de juliol de 1990, l’Ajuntament de Barcelona inaugurà un nou monument amb l’escultura de la República i el medalló de Francesc Pi i Margall, però sense cap referència al seu significat republicà.

A l’inici del segle XXI, va reclamar-se una senyalització que expliqués l’espai i la Taula Unitària de Nou Barris per la República convocà els primers actes commemoratius que, passat un temps, s’ampliaren amb una cercavila reivindicativa, des de la desapareguda avinguda de Borbó fins al monument a la República.

La Taula va iniciar una campanya perquè se li posés el nom de plaça de la República i l’Ajuntament de Barcelona col·locà les noves plaques el 19 de juliol de 2016.

El monument a Blas Infante Pérez de Vargas – El parc de la Guineueta. Assagista, notari i polític (Casares 1885 – Sevilla 1936). Es va comprometre amb el republicanisme federal i evolucionaria cap a l’andalusisme, essent l’ideòleg més destacat.Va impulsar l’Anteproyecto de Bases para el Estatuto de Autonomía de Andalucía i, al llarg de la seva vida, proposà la bandera, l’escut i l’himne que, en l’actualitat, són els símbols oficials d’Andalusia. Els falangistes van detenir-li i, sense judici ni sentència, afusellar els primers dies del cop militar contra la República.

El monument a Víctor Jara Martínez – La ronda de la Guineueta Vella. Treballador, cantautor, director de teatre, escriptor i professor (1932 – Santiago de Xile 1973). Es va comprometre amb la classe treballadora oposant-se a les injustícies i a l’imperialisme, militant en el PCCh i recolzant a les candidatures de la Unidad Popular. Els militars revoltats contra el govern de Salvador Allende van detenir-li, torturar i, sense judici ni sentència, assassinar.

El carrer de Víctor Jara tingué una placa de bronc amb el seu perfil i la frase “Yo no canto por cantar ni por tener buena voz, canto porque la guitarra tiene sentido y razón” que l’Ajuntament de Barcelona col·locà l’any 2002 a un monòlit de pedra situat a la ronda de la Guineueta Vella, entre el carrer de Víctor Jara i el d’Antonio Machado.

El monument de la Societat l’Ideal d’en Clavé a Josep Anselm Clavé i Camps – Els jardins del Conflent. Poeta, polític i compositor (Barcelona 1824-1874). Es va comprometre amb la classe treballadora, la cultura catalana i el republicanisme d’esquerres, participant en les conspiracions contra la monarquia i va ser empresonat al regnat d’Isabel II. Va fundar el moviment coral per a apropar la música i la cultura a la gent, fer-los prendre consciència política i preservar el català, i, per tot plegat, li detingueren i deportaren. Van elegir-li diputat del Congrés, li nomenaren el president de la Diputació de Barcelona i, a la Primera República, el governador civil de Castelló i el Delegado del Gobierno a Tarragona.

El monument a les Víctimes del terrorisme – El parc de Can Dragó. El 19 de juny de 1987, ETA va assassinar a vint-i-una persones als magatzems Hipercor i en ferí a altres quaranta–cinc.

L’atemptat colpejà els barris de Ciutat Meridiana i El Verdum causant la mort dels menors Sonia Cabrerizo Marbre, Susana Cabrerizo Marbre, Silvia Vicente Manzanares i Jordi Vicente Manzanares, així com de la Carmen Mármol Cubillo, la mare de les dues primeres nenes, i de la Mercedes Manzanares Servitjá, la tia dels dos últims. La informació disponible sobre el lloc de residència de totes les persones mortes és insuficient i alguna font afegeix dues més del Verdum, però sense donar els noms.

Les mostres de condolença i rebuig se succeïren amb una concentració veïnal al Verdum, les manifestacions multitudinàries a Sant Andreu i el passeig de Gràcia i suposà un canvi en la percepció ciutadana sobre la violència terrorista.

L’Ajuntament de Barcelona va inaugurar l’escultura el 2003 amb la inscripció “La ciutat de Barcelona en record i homenatge a les víctimes del terrorisme”.

L’Olimpíada Popular de 9 Barrios. Nou Barris, entre altres mancances, no tenia instal·lacions esportives públiques i l’Opus Dei va comprar a l’ajuntament franquista uns terrenys, entre els barris de Canyelles i Les Roquetes, perquè la Fundació BRAFA fes un complex privat, que prohibia l’entrada a les dones i el veïnat no podia gaudir.

El Centro Social Roquetas va reclamar uns equipaments esportius a Les Roquetes, La Trinitat Nova i El Verdum i impulsà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios, amb el suport de les associacions veïnals, però no de la BRAFA, que es negà a deixar les pistes. Després de sis mesos tramitant els permisos i ajuntant les 25.000 pessetes per a les despeses (el salari de mig any), l’organització va convocar a la premsa a l’acte inaugural el novembre de 1973.

La infància i el jovent va participar durant quatre diumenges en les proves d’atletisme, curses, ciclisme, escacs, tenis de mesa…, que es desenvoluparen al carrer dels Seixanta Metres (actual via Favència / ronda de Dalt), i van concloure amb un acte festiu-reivindicatiu al Centro Social Roquetas.

Després de l’èxit de l’Olimpíada Popular de 9 Barrios, el veïnat de Porta va intentar organitzar la seva versió de l’Olimpíada Popular, el 1974 o 1975, per a exigir la plaça de Sóller, però va ser prohibida per Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento Nacional.

Les AVV de Les Roquetes i Canyelles van assolir que l’Ajuntament de Barcelona comprés el pavelló del BRAFA el 1979 i el convertís en el Centre Esportiu Municipal Artesania.

El panteó de la família Giraudier – El cementiri de sant Andreu. El mausoleu és la sepultura de Marta Giraudier Merlè, una jove de catorze anys assassinada per l’anarquista Santiago Salvador a l’atemptat de la bomba del Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893.

El panteó d’Ignasi Iglésias i Pujadas – El cementiri de sant Andreu. Dramaturg, poeta i polític (Sant Andreu de Palomar 1871 – Barcelona 1928). Es va comprometre amb el catalanisme i el republicanisme d’esquerres militant al CNR i l’EC, essent elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde pel districte de Sant Andreu de Palomar. Va evitar que els militars bombardegessin les barricades durant la Setmana Tràgica de 1909, algunes de les seves obres i articles eren sensibles amb els problemes de la classe treballadora i el seu multitudinari enterrament serví per a reafirmar la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera.

El panteó del soldat – El cementiri de sant Andreu. El Capitán General de Cataluña encarregà el 1941 un mausoleu per a donar sepultura als soldats sense recursos de l’exèrcit revoltat. Algunes fonts afirmen que va ser construït pels presoners republicans condemnats a treballs forçats, però no hem trobat confirmació d’aquests fets.

El papamòbil. La situació geogràfica de Nou Barris als vessants de la serra de Collserola, amb l’afegit del fracàs del projecte de fer una ciutat jardí a Les Roquetes-Torre Baró i les operacions d’especulació urbanística de l’ajuntament franquista provocaren que molts edificis es construïssin als pendents i el veïnat pateixi greus dificultats a la seva mobilitat diària. Les AVV van reclamar les escales mecàniques, els ascensors, les rampes pels vianants… i, entre altres solucions, Ciutat Meridiana assolí un minifunicular.

El parc d’Apol·lo – El mirador de Apolo. El lliurepensador José Antonio Martínez Davía va refugiar-se a una casa de Torre Baró després de la derrota republicana, perquè la dictadura franquista li acusà d’ateisme i acomiadà de la seva feina. Es va comprometre amb el veïnat de la zona, essent el secretari de l’Asociación de Pequeños Propietarios de la Urbanización Torre del Baró i la Sociedad Cooperativa de Torre Baró, i convertí la seva residència en un lloc de reunió amb altres persones que compartien els seus interessos.

La casa havia estat abandonada a mitjan anys seixanta i l’espai es degradà fins que l’AVV Torre Baró i el veïnat dels voltants netejà la zona, recuperaren una estatueta d’estil clàssic i batejaren els jardins amb el nom de Mirador d’Apol·lo. L’AVV Torre Baró va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona comprés els terrenys, però no la rehabilitació de l’edifici com a equipament pel barri, l’enderrocaren el 1995 i el Parc d’Apol·lo perdé tots els seus elements originals després de la remodelació del 2002.

El parc de Can Dragó – Els terrenys de la RENFE-Meridiana al servei dels barris. La masia de Can Dragó rebia aquest nom perquè una companyia de cavalleria (anomenats dragons) de l’exèrcit borbònic hi aixecà un campament durant el setge de Barcelona a la Guerra de Successió.

L’estesa de les vies del tren, que passava per sobre de l’avinguda Meridiana, necessitava construir algunes infraestructures complementàries i, a uns terrenys agrícoles de Porta, s’aixecaren els tallers ferroviaris de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, on la CNT i la UGT desenvoluparen activitats sindicals.

L’espiral de violència que sacsejà la Segona República i la Guerra Civil es resumeix, molt bé, en aquestes tres històries que van passar a la zona. El 18 de febrer de 1934 va trobar-se un cos carbonitzat al Pont del Dragó i aquesta mort sembla estar relacionada amb els sabotatges contra els tramvies durant la vaga del transport organitzada per la CNT. El 14 de juny de 1935, algú va atacar en Josep Cabaner i Espases, cobrador del tramvia 40, a tocar del cementiri de sant Andreu i morí a causa de les ferides, uns fets que podien ser el resultat d’un delicte comú o d’un atemptat amb motivacions polítiques/sindicals. El ferroviari catòlic n’Antero Mateo García va ser torturat i assassinat, l’agost de 1936, per una patrulla extremista a prop del pont del Dragó, però no sabem del cert si treballava als tallers o l’hi van portar per a executar-li.

Després de la derrota republicana, RENFE va acomiadar a molts treballadors per les seves idees polítiques, traslladà a la resta a Valladolid i els substituí pels companys d’aquella ciutat, però les mesures repressives no aconseguiren el seu propòsit, perquè el dirigent Pere Canals Cambrisas informà l’octubre de 1945 que el PSUC tenia tres cèl·lules als tallers. RENFE va allotjar al personal ferroviari i les seves famílies a vagons vells i, després, a uns insalubres barracons de fusta.

La dictadura franquista es va consolidar fent servir la repressió contra qualsevol forma de dissidència i, malgrat que no podem assegurar que l’anècdota sigui real, un falangista sentí a una dona queixar-se “por aquí querría yo ver pasar a Franco“, quan travessava el fanguer de Can Dragó per a anar a Sant Andreu de Palomar, li denuncià i empresonaren nou mesos.

Un grup d’uns quaranta joves va sortir el 13 de març de 1977 del Centro Social santa Engràcia cap a una manifestació a favor de l’amnistia de totes les persones represaliades per motius polítics, la policia els interceptà al pont del Dragó, algú llançà un còctel molotov, els agents dispararen contra en Rafael Valencia Sánchez-Garrido, detingueren a n’Isabelo Carranza Francisco i n’Antonio Ordóñez Velasco “Ñoño” i els internaren a La Model. Es va crear un comitè de solidaritat a Nou Barris que organitzà actes i recollí diners per a la seva defensa davant un tribunal militar.

El parc de Josep Maria Serra Martí. Enginyer industrial i polític (Barcelona 1927-1991). A la nova etapa democràtica, s’implicà en política, essent elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel PSUC i, després, pel PSC, encarregant-se de temes relacionats amb l’urbanisme, els serveis municipals i impulsant els Jocs Olímpics de 1992.

El parc del Turó de la Peira. Un bosc de pins cobria el Turó de la Peira i el professorat del Grup Escolar Hermenegildo Giner dels Rius inculcà en el seu alumnat el respecte per la naturalesa, la importància de conservar un pulmó verd al costat del barri de Can Peguera, evitant que els seus arbres es convertissin en llenya i, amb el temps, donà nom a un nou barri que es creà a un dels seus vessants.

L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsar el Pla Parcial que reduí l’espai natural del Turó de la Peira.

Les CCOO, els cristians progressistes de la JOC i l’HOAC, el FOC, el PCE(i)-PTE i el PSUC van decidir sortir al carrer el 30 d’abril de 1968 a diferents punts de la ciutat i commemorar el 1r de Maig al parc del Turó de la Peira. La policia va intentar aturar les convocatòries, identificà a algunes persones a una reunió de les CCOO a la parròquia del Crist Rei, acusaren el veí de la Trinitat Nova Josep Sanchís Pijuan (CCOO i PSUC-PCC) de participar en la preparació i el Tribunal de Orden Público li absolgué del càrrec d’organització de manifestació no pacífica al sumari 328/68. A en José María Palomas Santamaría (CCOO, FOC, PCE(i)-PTE) i PSC) i en Manuel Toledo Castellar (CCOO) els van detenir pels voltants del camp de futbol de la Bloc amb propaganda de les CCOO convocant al 1r de Maig i el Tribunal de Orden Público els instruí el sumari 243/68. A aquest procediment també apareix n’Antonio Rojas Méndez, un veí del Verdum arrestat el febrer de 1967, per anar a una assemblea de les CCOO a La Salle Congrés, i l’abril de 1968, perquè va presentar al Sindicato Vertical una petició col·lectiva dels treballadors.

El 30 d’abril es van fer dues manifestacions llampec, a les 7.30 i a les 19 hores, a Virrei Amat, la convocatòria de les 19 h aplegà unes dues-centes persones amb pancartes i la policia detingué a en Rafael García Martínez (PSUC), l’Encarna García Martínez (PSUC) i la seva filla Encarna Martínez García (COJ i JCC) de la Trinitat Nova. L’Encarna i en Ramón García van ingressar a les presons de La Trinitat Vella i La Model, el Tribunal de Orden Público els jutjà al sumari 327/1968 i condemnà a en Ramón a tres mesos d’arrest major.

El pas d’Antonio Cuadrillero Cuevas. Activista del moviment veïnal de Nou Barris (Barcelona 1921-1989). Freqüenta l’Ateneu Llibertari del Clot a la seva joventut, va col·laborar amb el Centro Social Trinidad, l’AVV 9 Barrios i l’AVV Trinitat Nova, des d’on impulsà les protestes dels anys setanta perquè l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda reformessin els edificis reformessin els edificis i l’ampliació del recorregut de la línia 50, i participà en l’Associació Collserola Viva.

El passatge de l’arquitecte Millàs. La Cooperativa d’Empleats de Tramvies de Barcelona encarregà a l’arquitecte Antoni Millàs i Figuerola, el 1925, la construcció d’una promoció de trenta-dues cases unifamiliars entre els carrers d’Escòcia, Malgrat, la Jota i santa Pau. En l’actualitat, només es conserven divuit, la majoria al passatge de l’arquitecte Millàs que ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Ciutat.

El passatge d’Aurora Diaz-Plaja. Escriptora, traductora i bibliotecària (Barcelona 1913-2003). Es va comprometre amb la legalitat republicana i organitzà un Bibliobús per a apropar la lectura als hospitals, les bateries costaneres i les primeres línies del front durant la Guerra Civil. Després de la derrota republicana, va dedicar-se a la literatura infantil o a redactar manuals sobre l’organització de biblioteques populars.

El passatge de l’Esperança. La Societat Cooperativa de Cases Barates de Carregadors i Descarregadors de Cotó del Port de Barcelona, presidida per Rodolfo Buixadera, va construir una promoció de trenta habitatges unifamiliars el 1928, entre els carrers d’Escòcia, Arnau d’Oms, la Jota i Desfar. En l’actualitat, només es conserven setze, la majoria al passatge de l’Esperança que ha estat declarat Patrimoni Històric de Barcelona.

El veïnat dels habitatges creà el 1929 la Cooperativa Obrera de Consumo de la Esperanza que tenia una botiga d’alimentació, un bar i un local de reunions per a les persones associades i, més endavant, impulsà un centre cultural.

El passatge d’Alfonso Lafuente Castaño. Activista del moviment veïnal de Nou Barris (Melilla 1919 – Barcelona 1992). Va col·laborar amb l’AVV Porta, des d’on impulsà alguns temes relacionats amb l’urbanisme, com la lluita contra les expropiacions al barri o assolir els habitatges de RENFE-Meridiana, els jardins de la plaça de Sóller i els terrenys per al Casal de la Gent Gran Casa Nostra.

El passatge de Maria Àngels Rivas Ureña. Treballadora i activista del moviment veïnal de Nou Barris (Targuist 1935 – Barcelona 1996). Va col·laborar amb l’AVV 9 Barrios i l’AVV Canyelles, dinamitzant les reivindicacions per a assolir uns habitatges dignes, els centres d’ensenyament, els serveis sanitaris, l’arribada del transport públic… essent detinguda el 1971 i el 1975. Aleshores militava en el PSUC, però es desvincularia del partit i l’AVV per a impulsar el moviment feminista i participar en les Jornades Catalans de la Dona. A la data de la seva mort, encapçalava les protestes per a reobrir un menjador social del qual ella mateixa era usuària.

El passeig de Jaume Oller Prats – El passeig de Torras i Bages (Sant Andreu de Palomar). Fuster, milicià i veí del carrer de la Florida 34 del barri de La Prosperitat (Barcelona, 1920-1936). Va començar a treballar amb catorze anys a Establecimientos Morros SA del carrer de Palomar i es comprometé amb la classe treballadora afiliant-se a la CNT. Va participar en l’assalt de la caserna rebel de Sant Andreu de Palomar el 19 de juliol de 1936 i morí al passeig de Torras i Bages abatut pels franctiradors que s’havien unit als militars revoltats. Unes dones van dipositar-hi uns rams de flors al costat d’un cartell que deia: “Aquí caigué una víctima del feixisme. Respecteu les flors” i el passeig de Torras i Bages portà el seu nom fins a les acaballes de la Guerra Civil.

El seu germà Joan Oller Prats, també membre de la CNT, va ser detingut per coaccions a empresaris perquè readmetessin a treballadors acomiadats i, es diu, que també ho havia estat el 1931 a una operació contra els dipòsits d’armes anarquistes.

El passeig de José García i Abad – El passeig de Fabra i Puig. Fuster, milicià i veí de La Sagrera (València 1898 – Lleida 1936). Es va comprometre amb la classe treballadora militant en la CNT, combatent amb la Columna Durruti i morí al front d’Aragó el 8 d’agost de 1936. El passeig de Fabra i Puig va rebre el seu nom fins a les acaballes de la Guerra Civil.

L’actual passeig de Fabra i Puig s’havia dit la rambla de Santa Eulàlia a l’inici del segle XX, va canviar el nom pel de José García i Abad durant la Guerra Civil i la dictadura franquista li retornà el dels germans Fabra i Puig. L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va destruir el passeig per als vianants central el 1969, Malgrat les queixes del veïnat, i el convertí en una calçada per a la circulació intensiva dels vehicles.

La seva neboda Elisa García Sáez (Barcelona 1916 – Sariñena 1936), treballadora de la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats i afiliada a la UGT, s’incorporà com a infermera a una columna miliciana de la CNT, morí el 25 d’agost de 1936 i el carrer de les Monges a l’Harmonia de Palomar es rebatejà com a carrer d’Elisa García el 1937.

Els passos de vianants i els semàfors. La construcció de les vies urbanes ràpides, l’increment del nombre de cotxes i els accidents de circulació es convertiren en un problema afegit pels barris. La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va separar a Torre Baró i La Trinitat Nova de Vallbona i La Trinitat Vella, l’incipient associacionisme veïnal organitzà la seva primera acció conjunta el 3 de novembre de 1969, aplegà dues mil persones el dia de la inauguració i feren una seguda per a reclamar els passos de vianants.

El veïnat de La Trinitat Nova i la Vella va tallar el trànsit el 1970, malgrat les càrregues policials, per a exigir un pas de vianants i un mur de contenció als laterals de la Meridiana.

Canyelles i La Guineueta van iniciar les primeres mobilitzacions veïnals per a exigir els semàfors, el 1970 i 1972, després de fins a vuit atropellaments mortals al passeig de Valldaura. Els accidents al passeig del Verdum provocaren que el veïnat de Porta demanés semàfors el 1973; quatre-centes persones de La Prosperitat i La Trinitat Nova tallaren el trànsit fent assegudes, el 15 i el 28 de juny de 1973, a la cruïlla del carrer de Palamós amb la via Favència durant les que detingueren, entre d’altres, a en Joan Catafal Roca de l’AVV 9 Barrios; El Turó de la Peira els reclamà, entre altres carrers, pel passeig d’Urrutia i Ciutat Meridiana també ho va fer després de l’atropellament mortal d’un nen el gener de 1976.

Quan un autobús va matar a la Cristobalina Gimeno Guillén, el 21 de gener de 1976, al passeig del Vedum, es tallà el tràfic fins que la policia va dispersar la concentració. L’AVV Porta va organitzar als grups de dones que aturaren la circulació durant nou dies i els homes s’afegien en tornar de la feina. El veïnat va assolir que l’ajuntament franquista instal·lés els semàfors i l’AVV Porta va celebrar una festa.

Tres atropellaments mortals van convertir la confluència del carrer de la Vinyeda (l’actual carrer del Vinyar) amb d’Argullós-se en un punt molt perillós, una col·lisió el 2 d’abril de 1976 matà al jove Miguel Rodríguez Sánchez, es tallà el tràfic, feren unes pintades reclamant “Semáforos sí. Muertes no” i el veïnat decidí bloquejar indefinidament la circulació. La secció de La Prosperitat va organitzar als grups de dones, que, fent torns, mantingueren la mobilització durant tretze dies i arribaren a concentrar fins a 1.500 persones. Les assemblees es feien a la nit als locals de parròquia de santa Engràcia, però la participació era majoritàriament masculina, malgrat els esforços d’algunes veïnes per a implicar a les dones a la presa de decisions.

La protesta va anar a més, l’alcalde franquista Joaquín Viola Sauret i el governador civil Salvador Sánchez-Terán enviaren a la policia a reprimir a les manifestants i la Guardia Civil disparà foc real i detingué a quatre persones a La Trinitat Nova, que també reclamava els semàfors pel seu barri. El veïnat va assolir que l’ajuntament instal·lés els tres semàfors a la cruïlla.

Les mobilitzacions no s’acabaren en aquestes dates perquè Canyelles i La Guineueta encara reclamaven més semàfors el 1986-1987 i La Trinitat Nova el 1988.

La Peña Cultural Flamenca Enrique Morente – El carrer Viladrosa 100. Un grup de joves va formar una penya flamenca als anys setanta que tenia la seu als soterranis de la parròquia de sant Sebastià. L’integraven persones com en Lluís Cabrera (OC-BR), amb una ideologia política heterogènia des de l’extrema esquerra fins a l’anarquisme, que van col·laborar amb les seccions del Verdum i Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios, comprometre amb les problemàtiques socials, organitzar conferències, participar en l’ocupació de la planta asfàltica i impulsaren la Coordinadora Pro-Ateneo per a l’autogestió de l’espai cultural que es convertiria en l’Ateneu Popular 9 Barris.

La piscina de la Prosperitat. Després de l’èxit de l’Olimpíada Popular de 9 Barrios, el veïnat de la Prosperitat va reclamar unes instal·lacions esportives i un jove emmascarat amb una torxa va aparèixer el 13 de juny de 1984 en la via Júlia per a iniciar una setmana d’actes festius-reivindicatius. L’AVV Prosperitat va assolir, a la fi dels anys vuitanta, que el Pla Especial de Reforma Interior (PERI) reservés un solar del carrer del Molí – via Favència per a un equipament poliesportiu municipal.

L’Ajuntament de Barcelona va incomplir les seves promeses ajornant el projecte, anuncià la seva construcció el 2009, l’alcalde socialista Jordi Hereu va posar la primera pedra i, tot seguit, ho cancel·là per la crisi econòmica. L’alcalde de CiU Xavier Trias va oblidar-se de la instal·lació esportiva i els diners de la subvenció de la Generalitat anaren a parar a l’organització del Campionat Mundial de Natació. Han passat més de trenta anys i La Prosperitat encara no té un Centre Esportiu Municipal, que també beneficiaria al veïnat de Les Roquetes, La Trinitat Nova i El Verdum.

La plaça de Luisa Alba Cereceda. Religiosa xaveriana, professora, treballadora social i activista del moviment veïnal de Nou Barris (Santander 1928 – Barcelona 2011). Des de la seva orde religiosa, es va comprometre amb les persones més pobres i vulnerables sent una de les primeres treballadores socials de l’Ajuntament de Barcelona, visitant a les dones de la presó de Wad Ras i impulsat el feminisme. En jubilar-se, va implicar-se amb Manel Manel Pousa Engroñat a la Fundació Pari Manel amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de la infància i la joventut del Verdum i Les Roquetes.

La plaça de Gabriel Alomar i Vilallonga. Assagista, poeta i polític (Palma 1873 – El Cairo 1941). Es va comprometre amb el catalanisme i el republicanisme d’esquerres militant en diversos partits (UFNR, BRA, PRC i USC), essent elegit diputat del Congrés per dues circumscripcions el 1931 (ERC-USC a Barcelona i CRS a Balears), nomenat l’ambaixador de la Segona República a la Itàlia i l’Egipte, on ajudà a les persones que fugien de la dictadura franquista, i morí a l’exili.

La plaça de Lola Anglada i Sarriera. Escriptora, il·lustradora, pintora i escultora (Barcelona 1896 – Tiana 1984). Es va comprometre amb el catalanisme i els valors democràtics promovent una sol·licitud d’amnistia pels acusats de participar en una conspiració contra n’Alfonso XIII. Va afiliar-se a la UGT i col·laborà amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil. La dictadura franquista va frustrar-li la seva carrera impedint l’ús de les seves il·lustracions a les publicacions o la publicitat.

La plaça de Jesús Carrasco Martínez. Activista del moviment veïnal de Nou Barris (Águilas 1922 – Barcelona 2004). Va col·laborar amb l’AVV 9 Barrios i l’AVV Verdum, des d’on impulsà la remodelació de les Viviendas del Gobernador, experiència que recollí als llibres Verdum des de l’any 1952 i Terra nova, vida nova.

La plaça de les Dones de Nou Barris. És un espai de commemoració a les dones feministes de Nou Barris i a la seva lluita pel dret a la igualtat i la no discriminació, la millora de la qualitat de vida i la cohesió social.

La dictadura franquista va derogar els drets que les dones havien aconseguit durant la Segona República, les sotmeté a la tutela jurídica de marits/pares i limità el seu paper a les activitats domèstic-reproductives i deia voler “libertar a la mujer casada del taller y de la fábrica”, però permetia que les explotessin amb dures condicions laborals i retribucions baixes. Moltes veïnes de Nou Barris baixaven a la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats de Sant Andreu, les treballadores que havien estat organitzades amb la CNT i tenien experiència sindical van transmetre els seus coneixements a una nova generació, promogueren la vaga de 1956 per a reclamar un increment salarial, les aturades com la de 1958 en solidaritat amb els miners asturians, triaren el 1962 a la Georgina Villanueva Sánchez (CCOO i PSUC-ICV) per a representar a la seva secció en les reunions amb la direcció durant un conflicte laboral, participaren en la negociació del conveni d’empresa i aconseguiren el 1972 l’equiparació salarial amb els homes.

El Movimiento Democrático de Mujeres, sorgit a mitjan dècada dels seixanta i vinculat al PCE i el PSUC, va ajudar a les preses polítiques, qüestionà la desigualtat per raó de gènere i s’infiltrà des del 1967 a les Asociaciones de Amas de Casa y Consumidoras per a incorporar a la lluita antifranquista a col·lectius que no estaven conscienciats políticament. Gairebé alhora, unes dones més joves, amb major formació acadèmica o que militaven en partits a l’esquerra del PCE-PSUC van impulsar nous espais feministes. Amb aquestes basses, les AVV generaran dos tipus de vocalies que contribuïren a l’apoderament de les dones i a conscienciar a la societat de la necessitat de reivindicar els seus drets: les Vocalías de Carestía de la Vida i les Vocalies de Dones.

Les Vocalías de Carestía de la Vida formades, majoritàriament, per dones dels barris de classe treballadora i immigrant, les ajudaren a aprendre a autorganitzar-se vigilant que els productes de primera necessitat (l’oli, l’arròs, el sucre, els llegums, el pa…) estiguessin disponibles en els comerços a l’import màxim fixat per l’administració, protestar contra l’increment dels preus per la inflació i reclamar equipaments i serveis públics.

Les dones de La Guineueta Vella van aturar la construcció del Segon Cinturó / roda de Dalt i feren creuar a l’alcalde franquista Enric Masó Vázquez per una passarel·la de fusta per a aconseguir dos ponts; les de Torre Baró i Vallbona participaren en les manifestacions que demanaven el subministrament d’aigua corrent; les de La Trinitat Nova insistiren fins a fer realitat el mercat municipal i dones de diversos barris sostingueren les mobilitzacions que reclamaven els centres d’ensenyament i de salut públics, el servei de recollida d’escombraries, les que mantingueren el bloqueig a la construcció de més edificis als terrenys de l’Institut Mental, tallaren el tràfic per a exigir la instal·lació de semàfors, protagonitzaren el tancament a l’església de sant Andreu contra els acomiadaments a Ebro-Motor Ibérica…

Les delegacions de dones de les AVV del districte, l’Asociación de Mujeres de Ciudad Meridiana, l’Asociación de Mujeres Separadas, l’Asociación de Mujeres de Trinidad Nueva, l’Asociación de Mujeres del Turó de la Peira-Horta-Carmelo i l’Asociación de Mujeres de Verdún-Roquetas van assistir el 1976 a les Jornades Catalanes de la Dona. La trobada va ser un revulsiu pel neixement de moltes Vocalies de Dones que estengueren el feminisme als barris desenvolupant activitats divulgatives sobre la sexualitat femenina, els mètodes anticonceptius, la igualtat de drets de la dona, acompanyant-les als seus processos de separació o les denúncies per violència masclista i promovent les protestes a favor dels drets al divorci, la interrupció voluntària de l’embaràs o contra el delicte d’adulteri.

El Centro Social Roquetas va organitzar el 1974 unes xerrades sobre la sexualitat, les Vocalies de dones s’integraren a la Coordinadora Feminista, participaren en la concentració pel del 8 de març de 1977 davant la presó de dones de La Trinitat Vella i reclamaren l’amnistia de les dones que complien condemnes per avortar, adulteri, ser lesbianes o motius polítics fent assegudes els diumenges. La Coordinadora de Vocalies de Dones de l’AVV 9 Barrios va celebrar “La semana de lucha por los derechos de la mujer”, del 21 al 27 de març de 1977, on es parlà de planificació familiar, la incorporació al món laboral… i s’exigí l’abolició de les lleis que discriminaven a les dones, l’avortament lliure i gratuït als centres públics, coeducació, escoles bressol, la revisió dels textos escolars…

Les Vocalies de Dones de les AVV 9 Barrios, El Carmel, El Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera i La Torre Llobeta-Vilapicina van proposar a l’Ajuntament de Barcelona crear un punt d’informació sobre l’anticoncepció i la interrupció voluntària de l’embaràs, el centre de planificació familiar s’instal·là el 1979 al passeig de Maragall 242 i atengué a mil cinc-centes visites durant els cinc primers mesos de funcionament. Els grups feministes i les vocalies també van coordinar els trasllats a les clíniques de França, Holanda i el Regne Unit per a evitar els greus riscos que s’hi patien i les carnisseries que s’hi feien als avortaments clandestins. Les Vocalies de Dones i la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris van organitzar el 1980 un acte sobre el divorci, que estigué prohibit fins a l’aprovació el 1981 de la Ley del Divorcio.

Les dones de les Vocalies de Dons van fundar en 1984 el Grup de Dones 9 Barris, una associació amb la qual podien desenvolupar de manera autònoma els projectes i reivindicacions feministes. El Grup de Dones 9 Barris va col·laborar amb la resta de moviments socials del districte i la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris els va donar suport quan sofriren atacs i amenaces, com la manifestació de 1989 per a denunciar l’assetjament sexual que patia una treballadora del supermercat Marrodan Herrero de La Guineueta. També van reclamar la millora dels serveis del Centre de Planning de Canyelles, l’obertura de més centres d’atenció a la dona en el districte, encetaren les campanyes contra les violències de gènere, presentaren el projecte “Acció contra la violència domèstica” a l’Ajuntament de Barcelona, que permeté obrir els punts d’assessorament als barris, conscienciaren sobre les discriminacions contra les comunitats LGTBI i organitzaven les activitats commemoratives del 8 de març fins a la seva dissolució l’any 2000.

Les dones de Nou Barris van incorporar-se activament a l’associacionisme, dinamitzaren els nous espais de participació i crearen noves entitats o serveis. Entre moltes d’altres, hem de destacar a la Luisa Alba Cereceda, la Tere Alfaro, l’Aurora Álvarez “Yoyi”, la Maria Rosa Benet, la Montserrat Benito Soriano, la Mari Nieves Bonal Sánchez (PSUC-PCC-EUiA), la Maribel Bonilla (PSUC-ICV), la Reyes Cáceres Ruano, la Pepi Calatrava, la Petra Calero Márquez, la Maria Antònia Canals i Tolosa, la Loli Carrasco, la Clara, la Matilde Climent Gómez, la Yolanda Cruz, la Beatriz Cuadrillero Franco (OC-BR), la Pilar Espuña Domènech (HOAC, Coordinadora de Banca, UCL, MCC, Revolta i Subleva), la Roser Escrich Vidal (Comisiones Obreras Juveniles, JCC, PSUC-EUiA i ECP), la Victoria Escrich Vidal (Comisiones Obreras Juveniles i JCC), la Maribel Fernández, la Maribel Ferrándiz Blas (PCE(i)-PTE), la Pepita Ferrer Martínez (PSUC), la Bernarda Freijo, la Trinidad Gallego Prieto (Sindicato Laico de Enfermeras i PCE-PSUC-IC-PSUCviu), la Josefina García Corral (OC-BR), l’Encarna García Martínez (PSUC), la Mercedes Gascón (PSUC), la Joaquina Gómez Pastrana, la Margarita Insa, la Lola Iturbe Arizcuren (CNT i Mujeres Libres), l’Amparo Iturriaga Martín, la Lourdes Jiménez “Pitu” (OIC-MCC), la Paqui Jiménez, l’Encarnación Juárez Ortiz (Mujeres Antifascistas de Córdoba, Socorro Rojo Internacional i PCE-PSUC), la Juana Lobo, la Loly Llorente Gil (JCC), la Rosa Martín Vega (Plataformas Anticapitalistas i ICV-BeC), la Montse Palloralas (JCC), l’Ángeles Plaza, la Rosario Plaza, la Lourdes Ponce, la María Rosa Martínez Bereda, l’Encarna Martínez García (Comisiones Obreras Juveniles i JCC), la Carmen Martínez Moya (CCOO), l’Elena Matheu, la Rosor Poveda, la Carmen Riaño, la Rosa María Rísquez Gómez (PSUC-ICV-BeC), la Maria Àngels Rivas Ureña (PSUC), la Conchita Ruiz, la Maruja Ruiz Martos (CCOO i PSUC-ICV-PSUCviu-EUiA), la Teresa Salvador, la Maria Lluïsa Serralta González, la Rafaela Serrano Ruiz, la Roser Solà Montserrat, la Carmen Torrico Cañete (JCC), la Carme Vilà, la Georgina Villanueva Sánchez (CCOO i PSUC-ICV)…

La plaça de Josep Maria Jaén Teixidó. Doctor en psiquiatria (La Granja d’Escarp 1922 – Barcelona 1985). Es va comprometre amb la democràcia i les persones internades en l’Institut Mental de la Santa Creu i sant Pau fomentant teràpies lúdiques que milloressin la seva autoestima i prenent mesures per a permetre’ls la llibertat de moviments. En finalitzar la dictadura franquista s’implicà en la reforma sanitària i el desenvolupament d’un nou model de sanitat pública.

La plaça de Carmen Laforet Díaz. Escriptora (Barcelona 1921 – Majadahonda 2004). La jove Andrea, el personatge central de la novel·la Nada, descriu la situació de la dona a la societat de la postguerra, una vida de pobresa i submissió als convencionalismes conservadors-patriarcals de la petita burgesia que limitava les seves possibilitats de realització a la maternitat. Com a contrapunt, la Universitat és un lloc on fa noves amistats, madura, es reafirma com a persona i tria emancipar-se.

La plaça de Francesc Layret i Foix. Advocat i polític (Barcelona 1880-1920). Es va comprometre amb el catalanisme, el republicanisme d’esquerres i defensà jurídicament als anarcosindicalistes. Els pistolers del Sindicato Libre van assassinar-li quan anava a interessar-se per la situació de Lluís Companys, Salvador Seguí, Martí Barrera i altres persones detingudes.

La calle del marqués del Duero va canviar el nom pel de Francesc Layret durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de marqués del Duero, en l’actualitat l’avinguda del Paral·lel. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Francesc Layret a una plaça del Verdum.

La plaça de Ramón Otero Pedrayo. Mestre, escriptor i polític (Ourense 1888 – 1976). Es va comprometre amb el nacionalisme gallec conservador, essent elegit diputat de les Cortes de la República pel Partido Galeguista i impulsant l’aprovació de l’Estatuto de Autonomía de Galicia. La dictadura franquista va acomiadar-li del seu treball com a mestre i no pogué fer classes fins passats deu anys.

La plaça de les Madres de la Plaza de Mayo. Moviment de dones que es reunia tots els dijous a la plaza de Mayo amb l’objectiu de recuperar amb vida als familiars detinguts i desapareguts que havien estat assassinats per la dictadura argentina. A la nova etapa democràtica, van continuar manifestant-se per a exigir jutjar als responsables dels crims de lesa humanitat.

La plaça dels Maquis – El carrer d’Alcúdia. La derrota republicana a la Guerra Civil no va posar fi al conflicte, perquè les guerrilles anarquistes, comunistes i socialistes, també conegudes com a maquis, continuaren lluitant contra la dictadura franquista. Una part dels republicans exiliats, després de combatre al nazisme amb la Resistència francesa, atacaren el País Basc i Navarra el 1944, mentre el gruix de les forces intentaren ocupar la Vall d’Aran, amb l’objectiu de provocar un aixecament popular i forçar als Aliats a enderrocar al règim feixista. La invasió va fracassar, però la infiltració de tropes continuà per a reforçar a la Federación de Guerrillas de León-Galicia i a altres partides, més petites, que havien quedat aïllades a Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa i Extremadura, mentre que alguns grups intentaven actuar a Barcelona i Madrid.

Les accions del maquis, fonamentalment en el medi rural, assoliren escassa repercussió entre la població, perquè els mitjans de comunicació no n’informaven i, quan ho feien, s’atribuïen als “bandolers”. Les baixes durant els enfrontaments armats, més de 5.000 entre morts i presoners, i la pèrdua de suport popular, a causa de la repressió i les denúncies, reduïren la capacitat ofensiva de les Agrupacions Guerrilleres. La CNT i el PCE van renunciar a la lluita armada entre 1948-1951 i evacuaren als seus efectius, malgrat que alguns grups llibertaris continuaren actuant fins als anys seixanta.

L’AVV Porta va reclamar fer uns parcs als darrers solars sense urbanitzar, plantà uns avets a un descampat propietat de l’Arquebisbat de Barcelona al carrer d’Alcúdia i assolí de l’Ajuntament la permuta per una altra parcel·la al barri i la transformació en una zona verda. La Taula per la Memòria Històrica de Nou Barris proposà el 2020 que, al parc sense nom, se li donés el de plaça dels Maquis i, en l’actualitat, s’espera la decisió de la Ponència de Nomenclàtor de la ciutat.

La plaça de Karl Marx. Filòsof, economista, periodista i polític (Trèveris 1818 – Londres 1883). Es va comprometre amb la classe treballadora i establí les bases que servirien per al seu alliberament. Va participar en les mobilitzacions contra la monarquia absoluta prussiana, freqüentà els grups de pensadors radicals o socialistes i visqué a diverses ciutats europees, essent detingut o expulsat de la majoria dels països. En Friedrich Engels i en Karl Marx van publicar el Manifest Comunista el 1848, que defineix la lluita de classes i estableix un programa que inspirà a la Lliga dels Comunistes. Va col·laborar des del 1864 amb la Primera Internacional (AIT), enfrontant-se amb el sector anarquista de Bakunin, alhora que estudiava l’economia, teoritzava sobre el seu funcionament i definí els conceptes marxistes, per a superar la fase del capitalisme, que influirien en moltes organitzacions polítiques.

L’actual via Júlia s’havia dit el passeig de la Muntanya / el carrer dels Quaranta Metres a l’inici del segle XX i va canviar el nom pel de Karl Marx durant la Segona República. La dictadura franquista li retornà el de Quaranta Metres i el substituí pel de via Júlia el 1942. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Karl Marx a una rotonda de la ronda de Dalt.

La plaça d’Olof Palme. Polític (Estocolm 1927-1986). Socialdemòcrata i primer ministre de Suècia. Es va comprometre amb el pacifisme, els drets humans i la solidaritat amb el Tercer Món i impulsà una política exterior sobre la base d’aquests principis. Va morir assassinat, el cas no s’ha resolt i s’especula amb la possibilitat que fos un atemptat de la ultradreta o dels serveis secrets sud-africans durant règim de segregació racial o apartheid.

La plaça d’Ángel Pestaña Núñez – El Casal de Barri Prosperitat. Treballador i anarcosindicalista (Santo Tomás de las Ollas 1886 – Barcelona 1937). Es va comprometre amb la classe treballadora militant en la CNT organitzant les vagues generals del 1916, el 1917 i la de la Canadenca el 1919, amb la qual s’assolí la jornada laboral de les vuit hores. Van detenir-li i torturar amb quinze anys, s’exilià i patí atemptats promoguts per l’Estat. Les diferències internes a l’anarcosindicalisme li portarien a militar a altres organitzacions (FSL i PS), però reingressà a la CNT abans de la seva mort.

La calle san Jerónimo va canviar el nom pel d’Ángel Pestaña durant la Segona República i la dictadura franquista li retornà el de san Jerónimo. Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va posar-li Ángel Pestaña a una plaça de La Prosperitat.

A l’inici dels anys seixanta, el promotor Antonio Llobet va deixar quaranta pisos a mig fer, es descobrí que els havia venut a dos o tres compradors, les persones estafades s’hi van instal·lar com van poder i n’aixecaren unes xaboles sense cap mena de serveis. L’ajuntament franquista no reconeixia l’existència de l’assentament de santa Engràcia, la parròquia de santa Engràcia i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes li demaren uns habitatges dignes i les mobilitzacions de la secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios assoliren el 1983 el reallotjament als nous edificis de la RENFE-Meridiana, l’enderroc de les barraques i la inauguració de la plaça d’Àngel Pestaña.

L’AVV Prosperitat reclamava un Casal de Barri des dels anys setanta i, als vuitanta, FECSA va excavar una rasa per a instal·lar un transformador al terreny de l’equipament, per la qual cosa es convocà una assemblea i, en finalitzar, dos cotxes emplenaren el buit. L’Ajuntament de Barcelona construí el casal el 1986 i, passats uns temps, la Peca2 assumí la gestió directa.

La plaça del Primer de Maig. El Dia Internacional de la Classe Treballadora o 1r de Maig és una jornada de lluita reivindicativa i de commemoració del moviment obrer mundial als Màrtirs de Chicago.

L’1 de maig de 1886 s’inicià una vaga per a reclamar la jornada laboral de vuit hores que va derivar en la Revolta de Haymarket. En George Engel, n’Adolph Fischer, n’Albert Parsons, n’August Vincent Theodore Spies i en Louis Lingg van ser condemnats a mort, en un judici amb moltes irregularitats, i executats. Les sentències de Samuel Fielden i Michael Schwab van ser a cadena perpètua i la d’Oscar Neebe a quinze anys de treballs forçats.

A la plaça hi havia una residència municipal per a la gent gran que va tancar, el veïnat de Vallbona reclamà convertir l’edifici en un equipament pel barri i la policia carregà violentament contra els que el 1980 intentaven aturar l’enderroc.

La plaça de Salvador Puig Antich. Administratiu i estudiant (Barcelona 1948-1974). Es va comprometre amb l’anticapitalisme militant al MIL que, com altres grups clandestins, cometia atracaments per a sostenir la seva activitat i el treballador de la banca Ezequiel Florensa Jiménez és ferit el 2 de març de 1973 a l’assalt del Banco Hispano Americano del passeig de Fabra i Puig 313. La Brigada Político Social va desarticular l’organització, hi hagué un forcejament durant la detenció d’en Salvador Puig i el policia Francisco Anguas Barragán morí per diversos trets. La dictadura franquista va jutjar a en Salvador Puig a un Consell de Guerra i li condemnà el 1974 a morir per garrot vil, malgrat les manifestacions contra l’aplicació de la pena de mort.

La plaça Roja. El promotor Enrique Banús va comprar uns terrenys que havien estat rebutjats per fer-hi un cementiri municipal, l’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer afavorí l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsà el Plan Parcial de Font Mangués en Ciutat Meridiana.

Urbanizaciones Torre Baró SA, que tenia al seu consell d’administració a en Joan Antoni Samaranch Torelló (procurador a les Cortes franquistes), en Lluís Sentís Anfruns (secretari de la Diputació de Barcelona), en Marià Ganduxer Relats (regidor de l’Ajuntament de Barcelona)…, va construir un polígon d’habitatges amb materials de mala qualitat on un 40% dels pisos patien les humitats i al barri mancaven tots els equipaments necessaris: l’ambulatori, les escoles, l’institut, les zones verdes, els semàfors, el servei de neteja…

La secció de Ciutat Meridiana de l’AVV 9 Barrios va exigir solucions i convocava les assemblees o les manifestacions a un descampat sense nom (plaza de Abajo). La militància de les JCC i el PSUC va col·locar alguns cartells anomenant-la “Plaza Roja“, fent referència a la de Moscou, i la policia identificava com la “plaza de los rojos” quan anava a reprimir les mobilitzacions. El nom de plaça Roja va fer-se oficial durant la nova etapa democràtica per a recordar aquells temps de lluites.

La plaça de les Roquetes. Un descampat a tocar d’un barranc era el lloc habitual de reunió de les assemblees o el punt de partida de les manifestacions i l’AVV Les Roquetes reclamava una plaça i uns aparcaments pel barri. L’Ajuntament de Barcelona va construir el garatge i inaugurar la plaça de Les Roquetes a la dècada dels noranta.

La plaça de Joan Salvat i Papasseit – La plaça del Virrei Amat. Gitano, depenent, tallista, poeta, escriptor i periodista (Barcelona 1894-1924). Es va comprometre amb la cultura catalana, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, milità a la Joventut Socialista Barcelonesa i simpatitzà amb els corrents anarquistes, socialistes i el catalanisme independentista.

L’Ajuntament de Barcelona va dedicar una plaça a Joan Salvat i Papasseit en Nou Barris durant la Segona República i la dictadura franquista li canvià el nom pel de Virrei Amat.

La plaça de Sóller – L’Ateneu La Bòbila. L’alcalde franquista José María de Porcioles Colomer va afavorir l’especulació urbanística per a allotjar a la immigració i impulsar el Plan Parcial de Porta de 1957. El promotor Román Sanahuja Bosch i el bisbat de Barcelona van obtenir de l’ajuntament els permisos per a un projecte de “ciutat jardí” d’habitatges socials i la corrupció va arribar a l’extrem de permetre la construcció de més pisos dels previstos, que no s’urbanitzessin els carrers i no es fessin les zones verdes ni les tres escoles a què s’havien compromès.

L’AVV Porta va reclamar fer uns parcs als darrers solars sense urbanitzar, plantà uns arbres a l’esplanada de l’antiga bòbila de maons, aturà la construcció dels nous edificis i intentaren organitzar a Porta la seva versió de l’Olimpíada Popular, el 1974 o 1975, però va ser prohibida per Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento Nacional.

L’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys el 1979, inaugurà la plaça de Sóller, construí el Centre Porta-Sóller el 1991 i l’AVV Porta assumí la seva gestió durant un temps. La plaça de Sóller va ser reformada el 2020 i el Centre Porta-Sóller enderrocat per a construir el nou Ateneu La Bòbila de Porta.

La plaça de les treballadores i els treballadors de l’Harry Walker. La fàbrica Autoaccesorios Harry Walker SA produïa components per a la indústria de l’automoció, donava feina a cinc-centes persones a les seves instal·lacions del passeig de Valldaura i el veïnat dels carrers de Badosa i sant Francesc Xavier s’havia queixat, en diverses ocasions, pels sorolls, els fums i els productes tòxics que es feien servir. La plantilla va fer una aturada de vint minuts durant el Proceso de Burgos, l’empresa sancionà a algunes persones i el conflicte s’aguditzà amb més vagues parcials, les retallades en les primes salarials, els acomiadaments…

La Vaga de l’Harry Walker va durar del 17 de desembre de 1970 al 15 de febrer de 1971 i estigué molt influenciada per una metodologia sindical alternativa promoguda per en Manuel Murcia Ros (ACO, FOC, CCOO, CNT, OIC i PSC), un veí de Nou Barris que havia impulsat amb en José Antonio Díaz Valcárcel (JOC, HOAC, CCOO, FOC i CNT) les Plataformas de Comisiones Obreras, els Círculos de Formación de Cuadros i els Grupos Obreros Autónomos.

Les treballadores i els treballadors van organitzar la mobilització mitjançant una assemblea, escolliren a una comissió i presentaren les reivindicacions a la direcció de l’empresa, que respongué cridant a la policia i amb més acomiadaments. Van rebre el suport del veïnat de Nou Barris, els comitès de solidaritat, les parròquies, els partits polítics i sindicals clandestins (MSC, PCE, PCE(m-l), PSAN, PSUC, USO…), la classe treballadora d’altres empreses i, fins i tot, de l’estranger. Van assolir la readmissió de les persones acomiadades, algunes millores laborals i, a la fi, l’Harry Walker es traslladà a Sant Andreu de la Barca.

La secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios reclamava l’espai per a fer equipaments i una zona verda, però les operacions d’especulació urbanística de l’ajuntament franquista havien requalificat els terrenys i començaren a construir-hi edificis. L’Harry Walker ara acull l’Institut Nou Barris (l’antic sant Andreu-Valldaura), després d’anys de lluites per a aconseguir uns barracons provisionals i l’edifici definitiu, l’Escola Santiago Rusiñol, que va costar tres anys de mobilitzacions, el Centre d’Atenció Primària, el pavelló poliesportiu municipal Valldaura i la plaça.

La plaça de Miguel d’Unamuno y Jugo. Escriptor, filòsof i professor (Bilbao 1864 – Salamanca 1936). Criticà el colonialisme al Marroc, a n’Alfonso XIII i al dictador Primo de Rivera que van desterrar-li a Fuerteventura i, després, s’exilià. Van elegir-li regidor de Salamanca i diputat de les Corts de la República per la CRS, però desencisat criticà algunes reformes republicanes, denuncià el règim nazi, recolzà la revolta militar i, en assabentar-se que els seus millors amics i molts republicans havien estat afusellats, s’enfrontà públicament amb el colpista Millán-Astray i visqué en arrest domiciliari els seus darrers dies.

La plaça de César Abraham Vallejo Mendoza. Poeta i escriptor (Santiago de Chuco 1892 – París 1938). Va freqüentar els ambients bohemis, milità al PCP i s’exilià a França, d’on li expulsaren per fer propaganda comunista. Es va comprometre amb la legalitat republicana en esclatar la Guerra Civil, col·laborant amb el Comité Iberoamericano para la Defensa de la República Española i assistint al II Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura de l’Alianza de Intelectuales Antifascistas.

La plaça de santa Eulàlia 13. La Brigada Político Social de la dictadura franquista havia desarticulat diverses vegades la direcció del PSUC clandestí i en Pere Ardiaca Martí (PSUC-PCC) va venir des de l’exili per a reorganitzar el partit. El 16 de desembre de 1962 van celebrar una reunió en els baixos del número 13 de la plaça de santa Eulàlia de Vilapicina i la policia detingué a en Pere Ardiaca, en José Ramírez Moreno (PSUC), en Joan Tena Folch (PSUC) i, després, a n’Antonio Gutiérrez Díaz “Guti” (PSUC-ICV), en Galileo Luengo Serrano (PSUC?) i en Domingo Rivas Rosales (PSUC). El Consell de Guerra sumaríssim 41/63 va condemnar a en Pere Ardiaca a vint-i-tres anys de presó, a n’Antonio Gutiérrez a vuit i a en Galileo Luengo, en José Ramírez i en Joan Tena a sis cadascun.

La plaça Verda de la Prosperitat – El camp de futbol de la Bloc. La construcció de l’avinguda de Rio de Janerio va fer desaparèixer el camp de futbol de la Bloc, anomenat així per la Casa Bloc de Sant Andreu de Palomar, enderrocà la torre d’estiueig de Can Dragò que es feien servir com a vestidors i el solar havia de ser un parc. Les operacions d’especulació urbanística de l’ajuntament franquista requalificaren els terrenys i començaren a construir-hi edificis al carrer de Formentera.

La secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios va exigir que l’espai fos una zona verda pel barri, convocà un concurs de dibuix infantil sobre “¿Qué te gustaría que existiera en este solar?”, plantà un pi, hi posà uns bancs, enderrocà el 8 de març de 1975 les tanques d’una construcció il·legal al carrer de Formentera i hi desenvolupà actes lúdics i reivindicatius als anys setanta. L’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys i va fer una plaça que experimentà una gran reforma als noranta.

La policia va detenir l’abril de 1968, pels voltants del camp de futbol de la Bloc, a en José María Palomas Santamaría (CCOO, FOC, PCE(i)-PTE) i PSC) i en Manuel Toledo Castellar (CCOO) amb propaganda de les CCOO convocant a l’acte del 1r de Maig al parc del Turó de la Peira i el Tribunal de Orden Público els instruí el sumari 243/68.

La placa dedicada a l’Associació de Veïnes i Veïns 9 Barris – L’avinguda d’Escolapi Càncer. La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va enderrocar el 1967 les cases de Torre Baró i Vallbona més properes a l’antiga carretera de Ribes i separà a Torre Baró i La Trinitat Nova de Vallbona i La Trinitat Vella. L’incipient associacionisme veïnal va organitzar la seva primera acció conjunta el 3 de novembre de 1969, aplegà dues mil persones el dia de la inauguració i feren una seguda per a reclamar els passos de vianants.

El veïnat va desconfiar d’un projecte que expropiava 4.370 habitatges i expulsava a milers de persones de Sant Andreu de Palomar i Nou Barris, desenganyats per les experiències de la prolongació de l’avinguda Meridiana, els problemes a Ciutat Meridiana, les incerteses del pla de Canyelles i el Segon Cinturó, la manca d’inversions de les administracions i de resposta a qualsevol petició.

En Cirilo Poblador Gómez (PSUC) i en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC) van contactar amb Ignasi Catalán i Antolín de La Trinitat Vella (HOAC, OC-BR, OIC i PSUC) i els grups veïnals que s’organitzaven a Canyelles, Ciutat Meridiana, La Guineueta, La Prosperitat, La Trinitat Nova i El Verdum-Les Roquetes, es reuniren amb els despatxos d’arquitectura del concurs del Plan Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinidad i trobaren a un grup de joves arquitectes i urbanistes vinculats a l’OC-BR, que assessorà tècnicament a l’AVV 9 Barrios, aportà el discurs ideològic a les reivindicacions i els posà en contacte amb la Comisión de Barrio de Trinidad, Torre Baró y Verdún.

Les Asociaciones de Cabezas de Familia de Torre Baró i de Vallbona, el Centro Social Roquetas, el de La Trinitat Vella i el Centro de Vida Comunitaria para Todos de La Trinitat Nova van convocar el 14 de febrer de 1970 una taula rodona per a parlar parlar del Plan Parcial i altres temes pendents amb el regidor municipal i les representacions del Patronato Municipal de Vivienda, els Col·legis Professionals d’Advocats, Arquitectes i d’Aparelladors. Les demandes veïnals es van lliurar a l’Ajuntament de Barcelona i reclamaren participar en la comissió de seguiment del projecte.

L’Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad (la Nova i la Vella), més coneguda com a l’Asociación de Vecinos 9 Barrios, va aprofitar les escletxes que deixava la dictadura per a legalitzar-se l’11 d’abril de 1970 i també tingué seccions a Canyelles, Ciutat Meridiana, La Guineueta, La Prosperitat, Les Roquetes i El Verdum. La seu era a l’avinguda d’Escolapi Càncer, va fer servir moltes vegades el Centro de Vida Comunitaria para Todos de la Trinitat Nova i la primera junta estigué formada per en Joan Catafal Roca, n’Antonio Forés, en Cirilo Poblador, la Maria Àngels Rivas Ureña (PSUC), n’Enrique Seijas i en Manuel Vital, alhora que n’Ignasi Catalán es responsabilitzà del butlletí informatiu.

Una gran diversitat de persones formaven part de les associacions veïnals, treballant juntes per uns objectius comuns, i les dones jugaren un paper fonamental. L’AVV 9 Barrios era formada pels cristians progressistes de l’HOAC i la JOC, persones que havien estat a les Comisiones de Barrio, les Comisiones Obreras de Barrio de CCOO, les Comisiones Obreras Juveniles, la militància dels partits clandestins d’esquerres (OC-BR, OIC, PCE(i)-PTE, PCE(m-l), PSUC, UCL, llibertaris…), el veïnat apolític i els diversos arquitectes i professionals de l’OC-BR que aportaren a l’AVV 9 Barrios els seus coneixements tècnics.

El moviment veïnal existia a Torre Llobeta-Vilapicina des del 1965, l’AVV Porta es va constituir el 1972, l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera el 1973 i cooperativistes de La Puntual intentaren formar una AVV a La Guineueta que, a la fi, s’integrà com a secció a l’AVV 9 Barrios. Malgrat aquesta aparent divisió, el problema d’un barri es convertia en el de tots i el veïnat més compromès anava a donar-li suport.

De seguida, l’AVV 9 Barrios va convocar les assemblees de barri els dissabtes i els diumenges, recollí les necessitats del veïnat i l’assemblea general al Cine Trinidad aprovà el 4 de juny de 1972 presentar-les a l’Ajuntament de Barcelona i el Patronato Municipal de la Vivienda.

“Pedimos lo que la Asociación de 9 Barrios, ha pedido siempre, ya desde el primer momento de su fundación:

Los vecinos quieren continuar viviendo en sus barrios.

Se quiere garantías de viviendas asequibles a sus posibilidades o sea que el alquiler no exceda al 10 por ciento del salario base. Y de una pronta ocupación en caso de derribo.

Los vecinos propietarios quieren una indemnización justa.

Se exigen buenas comunicaciones para evitar el aislamiento.

Se desea que se conserve el mayor número posible de viviendas.

Que la iniciativa privada no se aproveche de los barrios.

Que queden cubiertos totalmente los equipamientos y servicios.

Que se solucionen los actuales problemas de infraestructura urbana: alcantarillado, colectores de abastecimientos de aguas y alumbrado público.

Por ello impugnemos, todos a una este Plan Parcial por lo anteriormente citado. Conviene unificar nuestros criterios y que todos seamos capaces de pedir lo mismo. Algunos vecinos creen que ellos no quedan afectados por este Plan Parcial. Todos lo estamos realmente: unos por el problema de la destrucción de su vivienda, otros porque sus barrios quedan completamente aislados y en definitiva porque si en el barrio faltan Escuelas, Mercados, Guarderías, Zonas verdes, Dispensarios, etc., tampoco el Plan Parcial no lo soluciona realmente.”

Alhora, l’AVV 9 Barrios havia pres consciència de l’impacte del Segon Cinturó, que separava els barris i agreujava el problema de la contaminació, va exigir la seva completa cobertura i les mobilitzacions se succeïren el 1973: el veïnat de Les Roquetes i El Verdum intentaren evitar l’enderroc de la Guardería Los Enanitos al crit de “¡Guarderías sí, excavadoras no!”; les dones de Canyelles van fer creuar a l’alcalde franquista Enric Masó Vázquez per una passarel·la de fusta, que era l’únic accés al barri, i aconseguiren dos ponts estables; quatre-centes persones de La Prosperitat i La Trinitat Nova exigiren uns semàfors fent assegudes a la cruïlla del carrer de Palamós amb la via Favència durant les que detingueren, entre d’altres, a en Joan Catafal i a aquests terrenys s’hi celebrà l’Olimpíada Popular de 9 Barrios per a reclamar instal·lacions esportives públiques. Canyelles i La Guineueta van aturar les obres el 1975 i el Ministerio de Obras Públicas acceptà cobrir alguns trams del cinturó al seu pas per Nou Barris. L’oposició veïnal va paralitzar el Segon Cinturó durant deu anys i la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris assolí la cobertura del 66% de la ronda de Dalt.

La secció del Verdum-Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios reclamava el metro des del 1972, però les obres de la línia 4 es van veure afectades per l’aparició d’esquerdes als edificis dels carrers de Pi i Molist i Ramón Albó el 1972 i a la plaça del Virrei Amat el 1973. El tram entre les parades de Llucmajor i Les Roquetes (Via Júlia) s’adjudicà el 1974 i els barris de Canyelles, La Trinitat Nova, Torre Baró i Ciutat Meridiana protestaren perquè eren exclosos del Plan de Metros de 1974. L’arribada del metro als barris s’endarreria i, la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris i la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris, assoliren que el metro arribés a la majoria dels barris.

L’AVV 9 Barrios no era aliena a la situació política, donà suport a les mobilitzacions laborals de la SEAT, Roca, Ebro-Motor Ibérica… les que es feien contra la dictadura franquista, a favor de l’amnistia, commerava la Diada i el 1r de Maig, expressà el seu rebuig per l’aplicació de la pena mort o la Matança dels advocats laboralistes de la calle de Atocha. La Josefina García Corral (OC-BR), en Pep Martínez Barceló (OC-BR), la Maria Àngels Rivas… van representar a l’AVV o d’altres organitzacions a l’Assemblea de Catalunya i el veïnat participà en les seves convocatòries. La policia va detenir la Josefina García i en Pep Martínez quan assistien, respectivament, a l’Assemblea de Catalunya del 28 d’octubre de 1973 i la del 8 de setembre de 1974.

No van ser anys fàcils i les AVV patiren les sotragades de la dictadura. L’organització terrorista d’extrema dreta Grupos de Acción Sindicalista assaltà el Centro Social Roquetas el 1973, el barracó del Centro de Vida Comunitaria para Todos el 18 de juliol de 1974, els locals de la parròquia de sant Sebastià i l’Escola Benjamí el 1976 i la policia investigà les activitats de l’AVV: “La Asociación de Vecinos 9 Barrios ha sido objeto constante de vigilancia y observación“, reconeixent que la seva direcció observa “buena conducta moral, tanto pública como privada” i “no se le conocen antecedentes o actividades político-sociales desfavorables“, o que és d'”ideología comunista, así como de las actividades subversivas de las llamadas Comisiones Obreras” o “pasó a presencia judicial, en unión de otros, por supuesta participación en una manifestación ilegal” (Semblanza político-social sobre la Asociación de Vecinos del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad 9 Barrios de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, 11 d’agost de 1974).

També van vigilar el suport d’algunes seccions de l’AVV a en Fernando Rodríguez Ocaña (CCOO, PCE, OC-BR i PSUC-PCC) a unes eleccions municipals on derrotà al candidat preferit per la dictadura i l’Ocaña va haver de marxar de la ciutat per les amenaces que rebé des de l’extrema dreta. A en Pep Martínez, el tresorer de l’AVV, el van detenir el 1975, li torturaren i assolí la primera condemna per als quatre policies que hi participaren.

Un altre exemple de la repressió el tenim a l’assemblea del 13 de desembre de 1975 per parlar de la pujada del preu dels aliments, el delegat governatiu va advertir que les intervencions no podien tractar de temes aliens a l’ordre del dia, suspengué la reunió i, quan la gent marxava es produí una discussió, el delegat governatiu va treure una pistola i la Policia Armada detingué a quatre persones, una d’elles en Joan Torrent, el tresorer de l’AVV 9 Barrios. La presidenta de l’associació, Maria Àngels Rivas, va trucar a la comissaria per a interessar-se per la seva situació, la cridaren per a declarar i l’arrestaren. Dues-centes-cinquanta persones es van concentrar al davant del jutjat de guàrdia per a demanar el seu alliberament i la policia les dispersà a cops de porra.

Sense que existeixi un recompte oficial, més de mil persones de Nou Barris van ser empresonades, detingudes, ferides o multades durant les mobilitzacions de les diferents AVV del districte i, encara, faltaria sumar totes aquelles que ho van ser pel simple fet de pegar cartells o repartir fulls volants dels partits polítics i els sindicats clandestins.

El balanç dels seus resultats del conjunt de les AVV és molt positiu perquè treballaven metòdicament, coneixien els territoris i van defensar les necessitats de la gent. Les AVV van dur a terme multitud d’accions per a assolir els serveis públics d’aigua corrent, el clavegueram, la recollida d’escombraries, els centres d’ensenyament, sanitaris i esportius, l’ampliació de la xarxa de transport públic, l’asfaltatge dels carrers, les zones verds, els semàfors, preservar el patrimoni històric o natural, l’adopció de consciència feminista… alhora que aturaven l’urbanisme especulatiu, solucionaven la problemàtica dels infrahabitatges i reduïen l’impacte de les grans infraestructures com el Segon Cinturó / la ronda de Dalt.

A més a més de la seva contribució a la millora de les condicions de vida de la ciutadania, l’AVV del Sector Vallbona-Torre Baró-Trinidad va fer dues aportacions simbòliques: la silueta de Torre Baró era el logotip de l’associació i el seu full informatiu “9 Barrios” donà el nom al Districte de Nou Barris.

Una assemblea dissolgué l’AVV 9 Barrios el 10 de juny de 1978, el moviment veïnal formà AVV autònomes a tots i cadascun dels barris i, pels conflictes que superaven l’àmbit d’un barri, es creà la Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris.

La placa dedicada a les Barraques de santa Engràcia – La plaça d’Ángel Pestaña. A l’inici dels anys seixanta, el promotor Antonio Llobet va deixar quaranta pisos a mig fer, es descobrí que els havia venut a dos o tres compradors, les persones estafades s’hi van instal·lar com van poder i n’aixecaren unes xaboles sense cap mena de serveis.

El cens del barraquisme de l’ajuntament franquista ni tan sols reconeixia l’existència de l’assentament del pla de santa Engràcia i la parròquia de santa Engràcia i l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes li demanaren uns habitatges dignes pels seus tres-cents habitants. La Guàrdia Urbana els va informar el 1969 de què els havien concedit un pis, però devien desmuntar els sostres de les xaboles per a enderrocar-les sense haver de tramitar un expedient administratiu. Els residents van complir les instruccions, els deixaren a un descampat i retornaren de seguida per a reconstruir-hi les seves llars.

La secció de La Prosperitat de l’AVV 9 Barrios va impulsar des del desembre de 1974 les mobilitzacions per a exigir un reallotjament amb el lema “¡Pisos sí, barracas no!“. El veïnat va tallar el maig de 1977 el trànsit de l’avinguda Meridiana, es tancà a l’Ajuntament, segrestà a l’inici de juny dos autobusos, que desviaren de la ruta per a portar-los fins a la casa de l’alcalde franquista i la plaça de sant Jaume, i abordà el 17 del mateix mes un altre vehicle de la línia 12. La policia va detenir a 54 persones que participaven en l’acció i, l’endemà, un centenar es concentrà al jutjat per a demanar la llibertat. La família Fernández va ocupar un pis a Ciutat Meridiana amb el suport de l’AVV Prosperitat i la policia arrestà a n’Andrés Naya Cabrero (OIC, MCC i FAVB), el president de l’AVV, i al veí Juan Fernández.

El moviment veïnal va assolir el 1983, després d’anys de lluites, el reallotjament als nous edificis de la RENFE-Meridiana, l’enderroc de les barraques, la inauguració de la plaça d’Àngel Pestaña i, després d’emplenar la rasa del transformador de FECSA amb dos cotxes, el Casal de Barri de Prosperitat el 1986.

La placa dedicada als safareigs del Verdum – El carrer de Robert Robert. Les bugaderies públiques eren, i encara és així a molts llocs del món, un espai on es perceben les diferents formes de la discriminació per raó de gènere i revela els processos de socialització, sororitat i empoderament de les dones. Des de l’antiguitat, s’havia rentat de genolls als rius i rierols, amb les faldilles arromangades, els braços descoberts, en unes posicions considerades “poc decoroses” o una “provocació” per als homes i la creació dels safareigs als barris o pobles té el seu origen en la necessitat d’assegurar la potabilitat dels corrents d’aigua i, també, en la preocupació de la societat pel temps que les dones passaven fora del control de la comunitat.

Els homes xerraven, cantaven i reien descansant a la plaça o la taverna i elles també ho feien, alhora que treballaven, però al seu cas aquestes estones de diversió van ser estigmatitzades com a tafaneria o xafarderia (del català “safareig” i “fer safareig”). Les dones més grans controlaven a la resta, van crear codis secrets per a tallar les converses que no devien ser sentides per les solteres o les menors d’edat, per exemple dient “vigileu, que hi ha roba estesa”, i a casa les advertien que “els draps bruts es renten a casa” perquè no hi parlessin sobre els seus problemes personals. El safareig servia per a reproduir els rols de gènere, pel fet que les més petites eren obligades a col·laborar-hi mentre els seus germans jugaven al carrer, eren estimulades amb frases “com a ajudes a la teva mare” o “que bé rentes”, i les fadrines se sotmetien a l’examen de les possibles sogres. No cal dir que als safareigs només anaven les dones de la classe treballadora, les minyones i les bugaderes professionals, que expulsaven als tafaners perquè ni tal sols els homes més pobres feien la seva bugada.

Les bugaderes professionals treballaven rentant la roba de la burgesia, els negocis o els homes solters durant jornades de dotze hores, moltes eren al capdavant d’una família monoparental i només havien trobat aquesta infravalorada feina. A l’inici del segle XX, va esdevenir un dels col·lectius de treballadores més organitzat sindicalment, fer vagues contra els baixos salaris i la manca d’higiene als safareigs i, a més a més de patir l’habitual repressió contra les mobilitzacions laborals, els diaris de l’època les acusava de “conducta desordenada”. La millora de les dures condicions de treball de les bugaderes i la reclamació d’uns safaretjos municipals amb piles a major altura, parets i sostre va aparèixer al programa electoral del PSOE (1910) i les propostes de la CNT (1917) per a millorar la vida als barris obrers.

Les Viviendas del Gobernador al Verdum tenien dues bugaderies comunitàries i les famílies pagaven una quota pel seu manteniment. Eren dues construccions senzilles amb unes basses d’aigua per a ensabonar i esbandir. La placa i el faristol commemoratius es van posar a la localització del de la plaça del Verdum, cantonada amb el carrer de Robert Robert, i el safareig de baix era a la cruïlla dels carrers de Góngora i Viladrosa. No va haver-hi gaires més a Nou Barris perquè les cases més antigues tenien algun lloc per a fer la bugada i els edificis posteriors incorporaren una pica, però les dones de Torre Baró, Vallbona i, quan faltava l’aigua als dipòsits, les dels edificis del Patronato Municipal de la Vivienda a la Trinitat Nova van rentar al Rec Comtal o a la riba del riu Besòs van rentar a la riba del riu Besòs i al Rec Comtal. Les mobilitzacions van aconseguir que es construïssin tres safaretjos públics a Vallbona mentre s’instal·lava la xarxa de subministrament d’aigua corrent.

Una de les peculiaritats de Nou Barris és que la majoria de les persones que van establir-s’hi procedia de la immigració, les dones eren joves, no gaudien del suport de les xarxes familiars o socials i eren molt condicionades per una educació plena de tabús. Les que tenien una feina remunerada podien relacionar-se amb altres companyes, si més no, de camí al treball, però les que ho feien a casa ni tenien el temps ni els llocs on poder fer-ho.

Les finestres dels celoberts, les portes de l’edifici, els replans, el mercat, els comerços, el safareig… van servir per a contactar amb altres dones i arribar-hi a una confiança que els permetés resoldre una infinitat de situacions desconegudes sobre les seves relacions de parella, la criança, la salut o la sexualitat. Aquests llocs també van funcionar com a canals d’informació oral sobre els esdeveniments i, a través d’ells, s’estengueren moltes de les reivindicacions socials o veïnals protagonitzades per les dones.

La placa a Josep Lluís Facerías “Face” o “Petronio” – La plaça de les Madres de la Plaza de Mayo. Milicià i antifeixista llibertari (Barcelona 1920-1957). Es va comprometre amb la classe treballadora militant a les JJLL i la CNT i combatent amb la Columna Ascaso durant la Guerra Civil. La seva companya i el fill van ser assassinats pels atacs aeris contra les persones que fugien cap a la frontera francesa, la dictadura franquista li empresonà, continuà col·laborant amb la CNT clandestina i organitzà un grup de guerrillers antifranquistes (maquis). El grup de maquis d’en Josep Lluís Facerías va passar per Nou Barris i en Luis Agustín Vicente “El Metralla” es refugià a Can Peguera, potser a la casa d’en Juan Brell Piñol (CNT) al carrer de Vila-seca 80.

La pèrdua del suport popular, a causa de la repressió i els confidents infiltrats, va reduir el nombre de maquis, en Josep Lluís Facerías caigué a un parany de la policia i morí al lloc assenyalat per la placa.

La placa En homenatge a tots els lluitadors i lluitadores de la República a Nou Barris – Els jardins de Llucmajor. El monòlit on es fan les ofrenes florals per a commemorar a totes les lluitadores i lluitadors per la República a Nou Barris durant els actes del 14 d’abril organitzats per la Taula Unitària de Nou Barris per la República.

Una de les assignatures pendents de la memòria històrica de Nou Barris és conèixer els noms de les persones que es van comprometre en la defensa de la legalitat republicana. A hores d’ara s’ha identificat a en Jaume Oller Prats (CNT), mort a l’assalt de les casernes de Sant Andreu de Palomar, el professor Querol (Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos), que morí combatent amb l’Exèrcit Popular, als milicians o soldats republicans en Sixto Luis Agudo González (FJS, JSU i PCE-PSUC-PCE-IU), en José Andrés González (JSU i PSUC), en Salvador Artola (conserge del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos), en Juan Brell Piñol (CNT), en Sebastián Calvo Sahún (CNT), en Vicente Carrión Milla (JSU i PSUC), en Raquel Castro Maestro (CNT), en Salvador Clop i Urpí (UGT, BOC, POUM, JCI, MSC, PSC-C i PSC), Pedro Cuartielles Zapater “Peret” (CNT), en César Cuerda Reyes (PSOE i UGT), en Joan Doménech Borja (JJLL), en José Ferrándiz Campos (CNT), Vicente Pablo Ferrándiz Campos (PSUC), en José Gutiérrez Chatruc (Estat Català o ERC?), en Juan López Saura (CNT), en Juan Martínez Vita “Juanito el Rebelde” “Juan Horta” “Moreno” (CNT), en Juan Manuel Molina Mateo “Juanele” (CNT i FAI), en Joan Pagés Moret (PSUC), en Cirilo Poblador Gómez (PSUC), en Francisco del Pozo Antúnez (UGT), n’Heliodoro Ramos (CNT), en Laureano Rodríguez Huertas (PSUC), en Fernando Rodríguez Ocaña (CCOO, PCE, OC-BR i PSUC-PCC), en Moisés Torrico González (JSU i PSUC) o en Roque Yuste Giménez (CCOO i PSUC) i a guerrillers com en Domingo Cortecero Gómez “Cencerra”, “Cucón” i “Narciso” (PCE). Per la seva banda, l’Ángeles Blanco Brualla (Alianza Nacional de la Mujer Joven de Cataluña, JSUC i PCE-IU) va atendre a les persones refugiades, soldats ferits i la infància de l’Orfanato de Lleida, la Trinidad Gallego Prieto (Sindicato Laico de Enfermeras i PCE-PSUC-IC-PSUCviu) fou infermera dels soldats ferits, la Lorenza García Pérez (PSUC) regidora a Tarazona de la Mancha durant la Guerra Civil, la Lola Iturbe Arizcuren (CNT i Mujeres Libres) periodista al front d’Aragó i l’Encarnación Juárez Ortiz “La Pasionaria” (Mujeres Antifascistas de Córdoba, Socorro Rojo Internacional, PCE i PSUC) s’incorporà a l’Exèrcit Popular. Totes aquestes persones moriren, foren empresonades o s’exiliaren a causa del seu compromís amb la Segona República o la classe treballadora.

La placa a Rafael Juncadella i Urpinas “Rafa” – El carrer de les Torres. Professor i activista del moviment veïnal de Nou Barris (Sant Vicenç dels Horts 1931 – Barcelona 2019). Es va comprometre amb els grups antifranquistes clandestins durant la seva etapa com a religiós salesià i impulsà diferents iniciatives culturals, esportives i solidàries a Mataró i Cerdanyola del Vallès. Va establir-se el 1977 a Nou Barris després de deixar l’ordre, on impartí classes per a adults al Centre de Cultura Popular Freire, participà en les Acampades Urbanes i la Indiada per a exigir la cobertura del Segon Cinturó / la ronda de Dalt, La Cultura va de Festa, la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements, el Festival de Sopes del Món Mundial, l’Agermanament Boris Vega amb Estelí (Nicaragua), el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua… i totes aquelles activitats que promoguessin l’alfabetització, la cultura, el coneixement del català i la solidaritat amb les persones immigrades, més pobres i vulnerables.

Rafa va penjar, durant anys, uns folis amb frases inspiradores a la paret de la cantonada del carrer dels Torres amb Pla de Fornells i el veïnat ha col·locat una placa amb el text “La cultura no es una actividad de tiempo libre, es lo que nos hace libres todo el tiempo”.

La placa a Antonio Machado Ruiz – El mercat de Canyelles. Poeta, dramaturg i mestre (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939). Es va comprometre col·laborant amb les Misiones Pedagógicas, que promogueren l’accés a la cultura durant durant la Segona República, l’Asociación de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura i l’Asociación de Amigos de la Unión Soviética. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana i hi morí uns dies després.

Antonio Machado va viure l’últim any de la seva vida a Barcelona i la placa es posà a la façana del mercat de Canyelles amb motiu de l’adhesió de la ciutat a la Red de Ciudades Machadianas.

La placeta de Luis Buñuel Portolés. Director de cinema (Calanda 1900 – Ciutat de Mèxic 1983). Va participar en l’Association des Écrivains et Artistes Révolutionnaires (AEAR) i milità al PCF a la dècada dels trenta. El seu documental Las Hurdes, tierra sin pan va ser censurat pel govern republicà perquè desprestigiava al país, però es comprometé amb la legalitat republicana fent missions d’intel·ligència a França i supervisant el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París. Va exiliar-se als EUA, Mèxic i França després de la derrota republicana.

La placeta de Charlot. Carmel Tusquellas Forcén, còmic taurí, conegut artísticament com Charlot (Barcelona 1894-1967). Va mpulsar la construcció d’uns habitatges per a la classe treballadora entre els carrers de la Font de Canyelles, Almansa, Casals i santa Engràcia. El carrer on vivia i el nucli de cases que l’envoltaven era conegut pel nom del Xarlot o Charlot.

Es va comprometre amb el veïnat dels barris del Verdum, Les Roquetes i La Prosperitat, presidí l’associació Defensa de la Propiedad Urbana de las Afueras de San Andrés de Palomar (Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, Els Propis) des del 1925 al 1927 i va fer les voreres, l’empedrat de la calçada, la instal·lació de l’enllumenat públic, unes fonts d’aigua i establir un sistema de neteja dels carrers. Des del 1932 va ser vicepresident del Cercle Republicà Familiar del barri de Charlot i, el 1933, feu costat a n’Isidre Carandell i Portell en la petició de dues línies d’autobús per a Nou Barris.

La dictadura franquista va substituir el nom del carrer de Charlot, dedicat a en Carmel Tusquellas, pel de Pare Rodes el 3 de març de 1939, com a represàlia contra Charles Chaplin pel seu antifeixisme i simpaties comunistes. A la nova etapa democràtica, l’Ajuntament de Barcelona va posar el nom de Charlot a una placeta del Verdum.

La placeta de Rafaela Serrano Ruiz. Activista del moviment veïnal de Nou Barris (Alcalá de la Real 1937 – Barcelona 1997). Des de l’associacionisme cristià, es va comprometre amb l’AVV Porta i impulsà iniciatives dirigides a les persones amb discapacitat física, entre elles l’associació MATA (Minusvàlids Associats per al Transport Adaptat).

La plaza sin nombre – Els jardins del Petit Príncep. L’AVV Turó de la Peira reclamava espais verds a un barri massificat i el 10 de novembre de 1974 promogué la neteja de la “plaza sin nombre” on s’acumulaven les runes, posà bancs i la infància escrigué una carta al regidor municipal demanant uns gronxadors. La plaça sense nom es convertiria en els jardins del Petit Príncep.

El pont de Sarajevo i la paret dels comunistes. El pont uneix els barris de La Trinitat Nova i La Trinitat Vella, passant per sobre de l’avinguda Meridiana, i rep el nom de la capital de Bòsnia i Hercegovina per a commemorar a les víctimes del setge a la ciutat de Sarajevo, per les tropes serbobosnianes des del 1992 al 1995. La ciutadania, les entitats i les administracions de Catalunya es van solidaritzar amb el patiment de la població bosniana, acollint persones refugiades, enviant ajuda humanitària i ajudant a la reconstrucció del país.

La paret dels comunistes era el nom popular dels laterals de la Meridiana propers al pont, perquè la militància del PCC pintava allí grans murals polítics, a les darreries del segle XX, i també serví per a penjar pancartes reivindicatives.

Els refugis antiaeris de Nou Barris. Els bombardejos indiscriminats dels vaixells de guerra revoltats i l’Aviazione Legionària aliada de Franco atemorí a la població civil i impulsà la construcció d’un gran nombre de refugis antiaeris. Alguns van ser projectes públics de l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat de Catalunya, mentre que uns altres eren iniciatives ciutadanes d’un carrer o, fins i tot, d’una família.

El refugi R0647 és el més gran i conegut a Nou Barris, el va excavar el veïnat de Can Peguera sota El Turó de la Peira i tenia quatre entrades al carrer de Cornudella (carrer 19) i una altra al pati del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos. Els accessos donaven pas a uns corredors recoberts amb maons, traçats en ziga-zaga per a frenar les ones expansives de les bombes i que, teòricament, havien d’haver enllaçat amb una galeria paral·lela al carrer de Cornudella.

Un altre ben estudiat és el del carrer de la Florida (R0758) a La Prosperitat. Tenia dues entrades i les escales descendien, més de dotze metres, fins a arribar a una galeria subterrània. La composició del terreny inferior esmorteïa les explosions i només es van utilitzar maons a la part més pròxima a la superfície.

També s’han documentat, bé perquè van finalitzar-se i estigueren en ús bé perquè es demanaren els permisos o tingueren subvencions, als carrers: de la Mina de la Ciutat (R0872), pla dels Cirerers (R0695), camí Vell de la Pedrera – d’Oriols – Catasús – les Torres (R0841), camí de la Pedrera (R0795), Via Júlia (R0400), Charlot (R0894), Charlot – Casals (R1218), Viladrosa – Joaquim Valls (R0785), Grup Escolar Arnau de Vilanova / Grup Escolar 122 – església de santa Engràcia (R1328), Pablo Iglesias (R1053), Flor de Neu – Nou Pins (R0859 i R1230), Conveni (R0984), Conveni – Vinyeda (R0594), Vinyeda (R0630) Vinyar (R0316), Flor de Neu – Cooperació (R0193), Cooperació (R0839), Florida (R0324), d’Enric Casanovas (R1205, R1250 i R1323), Borges (R0777), Joaquim Valls – Pou (R0954), Badosa – Argullós (R0724), Font de Canyelles – Japó – Portallada (R0916), Font de Canyelles – Portallada (R0755), Font de Canyelles – Boada (R0684), Font de Canyelles – Horitzontal (R0734), Horitzontal (R0814), Garrofers (R0703), Turó Blau (R0627), Selva (R0784), Pou (R0105), Pi i Molist (R0199), Maladeta – passatge de Porta (R0180), Casas i Amigó (R0425), passeig de Fabra i Puig (R0123, R0518, R0689 i R0807), Serrano (R0602), Jota (R0192 i R0301), d’Escòcia (R0778 i R1212), Manuel Sancho (R0610), Piferrer (R0191 i R0910), Pintor Alsamora (R0337), Rialb (R0354 i R0836), d’Aiguablava – Aigües de Montcada (R0992) i Montserrat – Torre Baró (R0663).

La ronda de la Guineueta Vella. El Plan de Enlaces de 1905 i el Plan General de Urbanización de Barcelona de 1917 van dissenyar un passeig de circumval·lació que es coneixeria pel nom del carrer dels Seixanta Metres. El Plan General de Ordenación de la Comarca de Barcelona y Área de Influencia de 1953 i els Planes Especiales de 1961 i 1963 van avantposar la circulació intensiva dels vehicles i transformaren la idea inicial en una autovia urbana. El Ministerio de Obras Públicas va aprovar el traçat Segon Cinturó el 1969 i les obres del Tram II que afectava Nou Barris el 1970.

El Ministerio de Obras Públicas i l’Ajuntament de Barcelona havien acordat que el primer es faria càrrec de les obres del Segon Cinturó i el segon de l’adquisició dels terrenys a preus ridículs, perquè “Para mayor gloria de la ciudad, todos los vecinos deben abandonar tan insalubre barrio”. La secció de La Guineueta Vella-Canyelles, organitzada al voltant de la Maria Àngels Rivas Ureña (PSUC), va convèncer a la major part de les persones propietàries perquè s’oposessin a les expropiacions, el seguici municipal intentà notificar el 8 de febrer de 1972, casa a casa, les primeres trenta-quatre i les famílies afectades es negaren a signar el document, mentre unes dues-centes-cinquanta persones aplaudien.

L’Ajuntament de Barcelona va cedir i el Patronato Municipal de la Vivienda (PMV) edificà, des del 1973, 2.900 habitatges socials a Canyelles pel veïnat de La Guineueta Vella, El Carmel i l’afectat per l’enfonsament dels edificis de DARSA a La Guineueta. La secció de Canyelles va fer una exposició va fer una exposició molt crítica amb el projecte el 1973 i, entre el 1975 i el 1976, ocupà l’Instituto Nacional de la Vivienda i el PMV perquè assumissin l’increment del preu de les obres, es manifestà a la plaça de sant Jaume demanant que s’acceleressin els treballs, aturà la maquinària a fi que els lliuressin els plànols dels edificis i regressà al PMV exigint que es respectés el repartiment dels pisos acordat.

La Scala Barcelona (Eixample). En José Cuevas Casado (CNT i FAI), veí de Nou Barris, va ser detingut durant la Conferencia Peninsular de la Federación Anarquista Ibérica del gener de 1977, coincidí a la Jefatura Superior de la via Laietana amb la militància de la clandestina OIC n’Ignasi Catalán Llopart, en Juan Manuel González, la Rosa Martín Vega (Plataformas Anticapitalistas i ICV-BeC) i la María Pozas arrestada a Torre Baró i li empresonaren a La Model, on conegué a en Joaquín Gambín “El Grillo”, un delinqüent comú infiltrat per la policia als ambients llibertaris. Després d’un temps, en Joaquín Gambín reprengué el contacte amb José Cuevas que, li presentà a la María Pilar Álvarez Zambrano, en Xavier Cañadas Gascón, la María Rosa López Jiménez i n’Arturo Palma Segura, tots residents a Nou Barris, i Gambín els engrescà a preparar uns còctels molotov i a anar a la manifestació contra els Pactes de la Moncloa convocada per la CNT pel 15 de gener de 1978.

De camí cap a la manifestació i després de la seva fi, Gambín els animà i insistí a llançar els artefactes contra la sala de festes Scala Barcelona del passeig de sant Joan i marxà. En Xavier Cañadas, en José Cuevas i n’Arturo Palma es trobaren, casualment, amb uns militants de la CNT de Rubí i llençaren els còctels a l’entrada de la Scala. Moriren els treballadors en Ramón Egea, en Juan López, en Diego Montoro i en Bernabé Bravo, tots ells afiliats a la CNT, la Scala Barcelona fou completament destruïda i, delatats per en Gambín, detingueren a la majoria dels implicats i, fins i tot, a persones que no tenien cap relació amb els fets, però les investigacions no esmentaven a en Gambín.

Des del primer moment sorgiren dubtes sobre si l’única causa de l’incendi van ser els còctels molotov, doncs alguns testimonis i informes dels bombers assenyalaven que l’origen era a un altre lloc i el fiscal Alejandro del Toro escriví que podia haver-se produït per artefactes més complexos.

En Xavier Cañadas, en José Cuevas i n’Arturo Palma van ser comdemnats disset anys de pressó pels homicidis involuntaris dels quatre treballadors de la Scala, mentre que la María Pilar Álvarez i la María Rosa López passaren uns mesos a la presó de La Trinitat Vella. En Joaquín Gambín desaparegué un temps i, detingut el 1981, reconegué haver estat un infiltrat i actuat com agent provocador contractat pels serveis secrets.

L’AVV Prosperitat se solidaritzà als acusats del Cas Scala, va haver-hi manifestacions a la plaça del Virrei Amat, el passeig de Maragall, El Verdum, l’avinguda Meridiana o els voltants dels jutjats i, a la tramitació del recurs contra la sentència, reberen el suport de la majoria de les AVV de Nou Barris, el Consell del Districte i les agrupacions del MCC, el PCC, el PCE(m-l) i el PSUC de Nou Barris. La CNT patí tensions internes entre els que volien defensar als detinguts i els que preferien distanciar-se de l’acció violenta.

La Sociedad Cooperativa de Consumo de Vecinos del Barrio de Prosperidad (COVEPROS). El veïnat de La Prosperitat va fundar el 1974 una cooperativa de consum que obrí una botiga als carrers de Valldaura, Nou Pins i es dissolgué el 1980.

La Sociedad Cooperativa de Torre Baró – El berenador “Los Cazadores”. El terratinent Manuel Marín María de Sivatte i Llopart i empresaris com en Romà Fabra i Puig volien construir una ciutat jardí, a l’inici del segle XX, a través de la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas, però el projecte fracassà i només s’hi van fer algunes torres a Les Roquetes i els voltants de l’antiga carretera de Ribes al seu pas per Torre Baró i Vallbona.

La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va posar fi el 1967 a l’activitat de l’entitat perquè les cases més properes a l’antiga carretera de Ribes s’enderrocaren.

La Societat Obrera Auxiliar l’Estrella (o Societat d’Obrers i Auxiliar l’Estrella). El veïnat de Santa Eulàlia de Vilapicina i Can Porta van crear una mútua el 1887 per a tenir accés als serveis de medicina, farmàcia i promoure les activitats recreatives. Va comprar uns terrenys el 1926 per a edificar un local amb teatre i biblioteca. La dictadura franquista dissolgué l’associació el 1939 per haver-se significat en la defensa de la legalitat republicana.

La Stolpersteine dedicada a en Josep Fort Maluenda – El carrer de Fonteta 44. Treballador i anarcosindicalista (Barcelona 1892 – Hartheim 1941). Va viure al carrer 11 (carrer de Fonteta 44) de les Cases Barates d’Horta (Can Peguera), es comprometé amb la classe treballadora afiliant-se a la CNT i formà part dels Comitès de Defensa Confederals. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana i li incorporaren a les Compagnies de Travailleurs Étrangers. Els nazis van empresonar-li al Frontstalag 140 de Belfort, després al Stalag XI-A d’Altengrabow i li enviaren al camp d’extermini de Mauthausen, on li assignaren el número 4189 i cataloguen com a pres polític Rotspainer (roig espanyol) amb el triangle blau. El 30 de juny de 1941 van traslladar-li a Gusen, un Komando del camp principal, li assignaren el número 13031, després al NS-Tötungsanstalt Hartheim del castell d’Hartheim, on es gasejava als presoners perillosos o que no eren aptes per a treballar, i morí el 29 de setembre de 1941.

El Taller de Natzaret i l’Escola de Formació Professional. Alguns cristians de la parròquia de santa Engràcia van impulsar el 1955 el primer centre de formació professional per a qualificar laboralment el jovent dels barris. El Taller s’instal·là a un barracó de fusta, en la cruïlla de la via Favència i el carrer d’Almansa, i compartí les instal·lacions amb l’Escola Ton i Guida des del 1962 fins a la destrucció de l’edifici el 1966.

El mossèn Josep Maria Juncà i Ramon, de la parròquia de sant Sebastià, va assolir el 1967 una nova Escola de Formació Professional, vinculada a la Fundació Vides, a la cantonada de la via Favència amb el carrer de l’Artesania que va deixar de funcionar l’any 1975.

La tomba de Francisco del Barrio Navarro “Rescoldo” – El cementiri de sant Andreu. Treballador, sindicalista i polític (Valladolid – El Bruc 1933). Es va comprometre amb la classe treballadora i evolucionaria de l’anarquisme de la CNT al marxisme. Va organitzà les cèl·lules del PCE a Sants, li detingueren per manifestar-se i creà una biblioteca ambulant. Va viatjar a la Unió Soviètica el 1931, regressà militant en el PCC i morí a un accident de motocicleta amb en Ramon Casanellas i Lluch.

La tomba de Josep Benet i Morell – El cementiri de sant Andreu. Editor, historiador, polític i soldat republicà (Cervera 1920 – Sant Cugat del Vallès 2008). Es va comprometre amb el catalanisme, el republicanisme i els valors democràtics combatent amb l’Exèrcit Popular, participant en l’organització estudiantil FUC, defensant a les persones represaliades per la dictadura franquista i participant en l’Assemblea de Catalunya. A la nova etapa democràtica, van elegir-li senador per l’Entesa dels Catalans, diputat del Parlament de Catalunya pel PSUC i participà en l’elaboració de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La tomba de Miquel Bernet Toledano “Jorge” – El cementiri de sant Andreu. Dibuixant de còmics i soldat republicà (Barcelona 1921-1960). Es va comprometre amb la legalitat republicana combatent amb l’Exèrcit Popular, s’exilià a França després de la derrota republicana, li internaren en diversos camps de concentració, li retornaren a Espanya, la dictadura franquista li envià als Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores i treballà per a l’Editorial Bruguera.

La tomba de Ramon Casanellas i Lluch – El cementiri de sant Andreu. Treballador, sindicalista i polític (Barcelona 1897 – El Bruc 1933). Es va comprometre amb la classe treballadora i evolucionaria de l’anarquisme de la CNT al marxisme. Va co·laborar amb grups d’acció de la CNT, participant en la Setmana Tràgica, les vagues revolucionàries de 1918, l’assassinat del president Eduardo Dato i fugí a la Unió Soviètica. Va regressar a Catalunya el 1931 militant en el PCC, van detenir-li, patí un atemptat i morí a un accident de motocicleta amb en Francisco del Barrio Navarro.

La tomba de Joan Comorera i Soler – El cementiri de sant Andreu. Periodista, escriptor i polític (Cervera 1894 – Burgos 1958). Es va comprometre amb el catalanisme i la classe treballadora militant al PSOE, essent elegit diputat del Parlament de Catalunya per la USC, nomenat el conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat de Catalunya, empresonat per la seva participació en la proclamació de l’Estat Català l’octubre de 1934, i una altra vegada nomenat conseller pel PSUC durant la Guerra Civil. Va exiliar-se a França després de la derrota republicana i li expulsaren del PSUC. Va regressar clandestinament, la dictadura franquista li detingué, condemnà a trenta anys de presó i morí al càrcer.

La tomba d’Antoni Forns i Carulla – El cementiri de sant Andreu. Sacerdot (Sant Sadurní d’Anoia 1862 – Barcelona 1936). Va fer-se capellà i passà per diferents parròquies fins a arribar a la de sant Joan de Gràcia, però les persones creients eren perseguides després de la derrota a Barcelona de la revolta militar del 1936, s’amagà, una patrulla extremista va detenir-li i, sense judici ni sentència, assassinà a la carretera de l’Arrabassada.

La tomba de Luis de Lacy Gautier – El cementiri de sant Andreu. Militar (San Roque 1772 – Palma 1817). Després de lluitar a la guerra contra Napoleó, es va comprometre amb la democràcia participant en una conspiració per a restaurar la Constitució de 1812 durant el regnat de Ferran VII. Van detenir-li, condemnar a mort i afusellar.

La tomba de José Peñarroya Peñarroya – El cementiri de sant Andreu. Dibuixant de còmics i soldat republicà (El Forcall 1921- Barcelona 1960). Es va comprometre amb la legalitat republicana combatent amb l’Exèrcit Popular, treballà per a l’Editorial Bruguera i tingué problemes amb la censura de la dictadura franquista per les historietes del seu personatge Don Berrinche.

La tomba de Narcís Sitjà i Basté – El cementiri de sant Andreu. Sacerdot (Barcelona 1867 – Barcelona 1936). Va ingressar en la Congregació dels Fills de la Sagrada Família, però les persones creients eren perseguides després de la derrota a Barcelona de la revolta militar del 1936, s’amagà al domicili de la seva família, una patrulla extremista va detenir-li i, sense judici ni sentència, assassinà en la riera de Sant Andreu.

Les tombes de Joan Calduch Novella, Luis Carreras Ortín, César Fernández Pacheco, Juan Antonio Romero Martínez, Antonio Torres Marín, José Villena Alberola i Francisco Viviana Martínez – El cementiri de sant Andreu. El 8 de maig de 1937 una ambulància va deixar els cossos de dotze homes a un descampat de Cerdanyola i les recerques identificaren a sis d’ells com a veïns de Sant Andreu de Palomar, un del Poble Sec, un altre de Gràcia, un vigilant ferroviari i un milicià de Ciutat Vella, però no s’esbrinà res dels altres dos. Eren militants anarquistes víctimes dels Fets de Maig de 1937 que enfrontaren a les JJLL, el POUM i sectors de la CNT contra la Generalitat de Catalunya, la policia, el PSUC i l’ERC. Durant aquells dies van morir més de dues-centes persones a Barcelona, sense comptar les desaparicions i els assassinats anarquistes de les setmanes anteriors o les represalies estalinistes posteriors.

En Joan Calduch Novella, en César Fernández Pacheco, en Juan Antonio Romero Martínez, en José Villena Alberola i en Francisco Viviana Martínez de les JJLL van sortir armats el 4 de maig de l’Harmonia de Palomar per anar al Comitè Regional, desaparegueren en el trajecte i s’especula sobre si els portaren morts o vius a la caserna Carlos Marx (l’actual Universitat Pompeu Fabra, a prop del parc de la Ciutadella) controlada pel PSUC. L’endemà, en Francisco Boscadas Navarro, en Luis Carreras Ortín, n’Antonio Torres Marín i en Luis del Valle Mandileuna, també veïns de Sant Andreu, anaven al centre de la ciutat i la Guàrdia Nacional Republicana els disparà des d’una barricada del parc de la Ciutadella. En Francisco Boscadas i en Luis del Valle aconsegueixen fugir i a n’Antonio Torres li traslladaren a un hospital.

Els cossos d’en Joan Calduch, en Luis Carreras, en César Fernández, en Juan Antonio Romero, en José Villena i en Francisco Viviana van aparèixer a Cerdanyola, havien estat morts pels impactes de bales i, almenys un d’ells, a causa d’un tret al cap. L’autòpsia no va detectar senyals de tortures i atribueix l’estat dels cossos a la descomposició mentre que els diaris Solidaridad Obrera de la CNT i La Batalla del POUM afirmaren que presentaven mutilacions. La CNT s’encarregà del seu enterrament al Cementiri de Sant Andreu i, també, del de n’Antonio Torres, que morí a conseqüència de les ferides.

La Torre Baró. El barri i l’edifici prenen el nom d’unes antigues torres desaparegudes i el “castell de Torre Baró” és un hotel de la ciutat jardí projectada per la Compañía Urbanizadora de las Alturas N.E. de Horta – Las Roquetas al segle XIX.

Un destacament republicà s’instal·là a la Torre Baró amb una bateria antiaèria i un focus del Palau Nacional de Montjuïc, coordinada amb la bateria del Turó de la Rovira, per a defensar Barcelona dels bombardejos. El Comitè Pro Exèrcit Popular Regular va fer unes maniobres l’abril de 1937, entre el riu Besòs i Collserola, simulant un atac terrestre de l’enemic per a comprovar la capacitat de reacció. L’edifici de Torre Baró va transformar-se en un camp de concentració franquista, que acollí un centenar de presoners republicans, i es desmantellà el 1942.

A la dècada dels setanta era un dels punts de trobada clandestina de l’antifranquisme i, per exemple, s’hi celebrà una assemblea per a impulsar la creació de l’AVV 9 Barrios, que adoptà la silueta de Torre Baró com a logotip i el convertí en un dels símbols del districte de Nou Barris.

La Torre Llobeta. Aquesta casa senyorial del segle XV va ser ocupada pel Comitè Revolucionari de la zona de Vilapicina a l’inici de la Guerra Civil i serví de magatzem d’aliments i allotjament per als voluntaris de les Brigades Internacionals. L’edifici restà abandonat i patí un procés de degradació que s’acceleraria després de l’incendi de 1964.

L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina va reclamar un equipament pel barri a la masia i assolí que l’Ajuntament de Barcelona fes els treballs de consolidació el 1978, però existien discrepàncies sobre el seu ús en el futur. L’AVV Torre Llobeta-Vilapicina va ocupar l’edifici el 26 d’abril de 1981, els antidisturbis de la Guàrdia Urbana desallotjaren violentament al veïnat i detingueren a algunes persones el 16 de març de 1983. L’Ajuntament de Barcelona va restaurar l’edifici i fer un Centre Cívic municipal a La Torre Llobeta.

El transport públic a Nou Barris. L’extensió de la xarxa del transport públic a tots els barris del districte ha estat objecte d’insistents reivindicacions del veïnat de Nou Barris durant tot el segle passat.

N’Isidre Carandell i Portell, president de l’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes des del 1929 al 1936, va proposar la creació de la línia V d’autobús de La Prosperitat-El Verdum fins a la plaça d’Espanya i la ruta VII d’Horta a Sant Andreu amb una parada a Santa Eulàlia de Vilapicina. Va participar en assemblees a barriades obreres que demanaven el mateix i amb el suport, entre d’altres, de Carmel Tusquellas reuní 50.000 signatures a favor del Pla d’Autobusos. Les delegacions dels barris van aprovar el 1933, per unanimitat, dos documents pel president de la Generalitat de Catalunya i organitzaren una manifestació. Malgrat haver estat prohibida pel governador general, la plaça de la República (en l’actualitat plaça de sant Jaume) va omplir-se i una delegació es reuní amb el president de la Generalitat, en Francesc Macià i Llussà, i l’alcalde de Barcelona, en Jaume Aiguadé Miró. Les línies d’autobusos no van entrar en funcionament perquè el projecte es complicà per les maniobres de la Compañía General de Tranvías i la Compañía General de Autobuses per a mantenir el seu monopoli, les acusacions de presumptes suborns, la incapacitat de l’empresa concessionària per a complir els seus compromisos i la impossibilitat de circular per alguns carrers, als que caldria afegir la complicada situació social i política que es visqué el 1934.

L’Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes va recuperar el projecte dels autobusos i, des del 1953, els Talleres Aragall y Compañía (TAC, també coneguda com a Pénjamo) iniciaren el servei circular que passava per la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat, el passeig de Fabra i Puig, Gran de Sant Andreu i el pont del Dragó. El 1960, la línia reduí el recorregut a la via Júlia-Argullós, el passeig del Verdum, la plaça del Virrei Amat i el passeig de Fabra i Puig.

A les acaballes dels anys seixanta, la plaça del Virrei Amat s’havia convertit en el cor del transport públic de Nou Barris amb una parada de metro que connectava amb La Sagrera i Vilapicina, servia de transbord amb el tramvia que anava a via Júlia i Els Quinze i era l’inici de diverses línies d’autobús amb destinació al centre, La Guineueta, La Prosperitat i El Verdum. Existia un abaixador de tren a Fabra i Puig, la Societat Cooperativa de Torre Baró assolí que RENFE construís un altre al barri, pagat pel veïnat, i que un autobús s’aturés allí, mentre que una parada a La Trinitat Vella donava servei a la Trinitat Nova. Ciutat Meridiana comptava amb dues línies d’autobusos el 1967 i el veïnat protestà el 1968 i 1969 perquè intentaren suprimir una i van millorar les comunicacions internes amb una ruta de microbús, anomenat el “Xupa” perquè el bitllet valia el mateix que un “Chupa-Chups”.

El transport públic no arribava a molts barris i, a la resta, era deficient, la població de Nou Barris havia crescut, la majoria necessitava sortir del districte per anar a comprar, a l’hospital, a treballar… i no era estrany veure a una gentada caminant, perquè si es feia transbord es pagava un altre bitllet, i l’incipient associacionisme veïnal va reclamar la millora de la mobilitat mitjançant els serveis públics.

Els anys setanta s’inicien amb la substitució del tramvia de la via Júlia per les línies d’autobusos 50 i 51, la desaparició total del servei de tramvia el 1971, les reivindicacions veïnals perquè els autobusos els portessin fins a les parades del metro i s’internessin pels barris que no tenien cap servei, per exemple una línia que pugés pel carrer de l’Artesania fins a la via Favència o la recollida de signatures de l’AVV 9 Barrios exigint l’enllaç dels barris amb l’Hospital de la Vall d’Hebron que assolí la línia pel passeig de Valldaura.

Des dels inicis de la dècada dels setanta, Les Roquetes, Torre Baró, La Trinitat Nova, Vallbona i El Verdum demanaven el transport públic, però Transports Metropolitans de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona els negava el servei dient que els autobusos no podien passar pels seus carrers. L’autobús arribà a Vallbona el 1973, la línia 51 entrà a La Trinitat Nova el 1974 i l’AVV Trinitat Nova organitzà el seu propi segrest d’un autobús: 50 persones immobilitzaren un vehicle per a assolir la prolongació de la línia 50 des de via Favència fins al final del barri. El 26 de maig de 1974, la secció de Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios va organitzar a cinc-centes persones per a segrestar un autobús de la línia 11 i fer-lo arribar al carrer de Briquets, malgrat que continua el misteri de si estaven, o no, conxorxats amb el conductor, que també era veí de Les Roquetes. Van repetir l’acció el 23 de juny, el 6 de juliol acompanyats per la premsa i el veïnat, que també aplaudia des dels balcons, i la policia impedí un quart segrest a cops de porra, però aconseguiren prolongar el recorregut de l’11 i el 112 fins al carrer de la Mina de la Ciutat.

El PSUC va decidir segrestar l’autobús 47 d’en Manuel Vital Velo (CCOO i PSUC), que trucà el 7 de maig de 1978 a casa seva i comunicà aquesta acció improvisada a la Carme Vilà de l’AVV Torre Baró, perquè mobilitzés al veïnat quan recorregués la carretera Alta de les Roquetes, alhora que un vehicle de la línia 2 se sumà a la protesta des de Ciutat Meridiana. La policia va detenir tots dos conductors i les persones que els acompanyaven en el retorn a les cotxeres, però assoliren l’ampliació de les línies d’autobús 47, 31 i nocturna fins a les Canyelles, es creà la 77 per a Torre Baró i inauguraren el 1981 la línia 93 entre Ciutat Meridiana i Torre Baró.

Des dels vuitanta la xarxa de transports públics millorà amb nous serveis d’autobusos nocturns, la creació d’abonaments, la targeta integrada, la compra dels vehicles accessibles per a les persones amb la mobilitat reduïda… malgrat que els conflictes se succeïren: l’AVV Verdum construí un autobús de fusta i cartó el 1980 i es manifestà durant uns dies, s’immobilitzà un autobús per a ampliar el recorregut de la línia 50 per la Trinitat Nova, se segrestà l’autobús 81 perquè havia deixat de fer el seu recorregut habitual per Les Roquetes o es retingueren els vehicles de les línies 81 i 82 perquè incomplien els horaris de pas per les parades.

El punt de partida de la lluita per l’ampliació del metro eren les dues parades a Nou Barris, Virrei Amat i Vilapicina, i el Plan de Metros de 1971 que volia fer arribar el metro als barris perifèrics i les ciutats que envolten Barcelona. La secció del Verdum-Les Roquetes de l’AVV 9 Barrios reclamava el metro des del 1972, però les obres de la línia 4 es van veure afectades per l’aparició d’esquerdes als edificis dels carrers de Pi i Molist i Ramón Albó el 1972 i a la plaça del Virrei Amat el 1973. L’AVV Porta denuncià l’absència d’estudis previs del terreny i els desperfectes produïts als habitatges.

El tram entre les parades de Llucmajor i Les Roquetes (Via Júlia) s’adjudicà el 1974 i els barris de Canyelles, La Trinitat Nova, Torre Baró i Ciutat Meridiana protestaren perquè eren exclosos del Plan de Metros de 1974. Les obres acumularen endarreriments perquè l’AVV Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera va haver de fer front, durant la fase de prova, a l’aparició de noves escletxes i les vibracions als carrers de Pi i Molist i Ramón Albó i, també, per la redistribució de les competències entre les diferents administracions..

La Coordinadora d’Associacions Veïnals i Entitats de Nou Barris va convorcar assemblees veïnals al descampat de la plaça de Francesc Layret i, durant diversos diumenges de 1980 i 1981, exigiren que s’acceleressin els treballs perquè el metro arribés el 1982, una línia de circumval·lació per a Nou Barris, un bitllet combinat d’autobús-metro i expresaren la seva angoixa per la possible supressió de la línia 50 d’autobusos i la pujada de les tarifes.

La línia 3 de metro havia arribat a Montbau i la 4 a Les Roquetes (Via Júlia) i les AVV de Canyelles, La Trinitat Nova, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona van aplegar-se el 1989 a la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris amb l’objectiu de portar el metro als seus barris i el suport de la FAVB. Després de reunir-se amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, la Coordinadora va mobilitzar-se per a pressionar: el 10 novembre de 1991 Ciutat Meridiana inaugurà una boca de metro simbòlica al carrer de Vallcibera, el 9 febrer de 1992 ho va fer La Trinitat Nova amb festa popular inclosa, al novembre Vallbona obrí la seva estació a prop del desaparegut camp de futbol del Mora, Torre Baró organitzà el 1993 un concurs infantil de dibuix i pintaren una parada a la font dels Eucaliptus, Canyelles construí el seu accés al metro simbòlic a la plaça de Karl Marx i Les Roquetes se sumà el 1993 a la reivindicació del metro i s’integrà en la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris.

Les AVV i l’Ajuntament de Barcelona defensaven l’arribada del metro als barris, però la Generalitat va oferir fer un minimetro o esperar fins al 2010 per un metro convencional i, a la fi, les AVV de Torre Baró, Ciutat Meridiana i Can Cuiàs signaren el 1999 un acord amb la Generalitat per a assolir el “gusanillo” de la línia 11 i el petit funicular “papamòbil” de Ciutat Meridiana. Aquest mateix any s’inaugurà la parada de La Trinitat Nova, sense la presència de l’AVV ni del veïnat que se sentia dolgut perquè no s’hagués fet a un lloc més cèntric del barri, i les obres avancen cap a Canyelles, a on el metro arribà el 2001.

El Tubo – El pont del Congost. La connexió de l’avinguda Meridiana amb les noves autovies C-33, C-58 i C-17 va separar a Torre Baró i La Trinitat Nova de Vallbona i La Trinitat Vella, l’incipient associacionisme veïnal organitzà la seva primera acció conjunta el 3 de novembre de 1969, aplegà dues mil persones el dia de la inauguració i feren una seguda per a reclamar els passos de vianants. El veïnat de Vallbona va protestar el 1971 perquè “el Tubo“, uns col·lectors que es feien servir de passos subterranis entre Vallbona i Torre Baró, sempre eren inundats i es produïen atropellaments en intentar travessar les autovies.

El Plan General Metropolitano de 1976 preveia la connexió del barri de Vallbona amb Torre Baró i Ciutat Meridiana, però van passar vint anys i, malgrat les protestes del veïnat, el govern central no va fer res. L’Ajuntament de Barcelona assumí el projecte el 2002 i uní el carrer de Castelldefels amb el de Pierola mitjançant el pont del Congost inaugurat el 2006.

La via Favència – L’assassinat d’en Juan Ruiz Muñoz pel FRAP. En Juan Ruiz Muñoz, un agent que treballava com a perruquer a la caserna de Cavalleria de la Policía Armada, va ser assassinat el 14 de setembre de 1975 a la via Favència i el FRAP del PCE(m-l) reivindicà l’atemptat. La policia va detenir a en Lorenzo Pérez Jurado com a presumpte autor i se li aplicà la Ley de Amnistía de 1977.

Virrey Cinema. El Virrey Cinema era al carrer de la Jota del barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, les AVV de 9 Barrios, Porta i El Turó de la Peira-Vilapicina-Can Peguera van convocar una assemblea multitudinària el novembre de 1976 i el veïnat es manifestà fins a l’Institut Mental de la Santa Creu i sant Pau per a ocupar les instal·lacions i impedir la construcció de més blocs als seus terrenys.

Bibliografia

https://noubarrisperlarepublica.org/cat/memoria-historica-a-nou-barris/bibliografia-ca/bibliografia-nou-barris-cat/

Taula de sigles

AC: Acció Catalana

ACO: Acción Católica Obrera

ADPC: Associació Democràtica Popular de Catalunya

AIT: Asociación Internacional de Trabajadores

AM: Amics de Macià

AR: Acció Republicana

ASO: Alianza Sindical Obrera

AVV: Associació de Veïnes i Veïns

BeC: Barcelona en Comú

BOC: Bloc Obrer i Camperol

BRA: Bloc Republicà Autonomista

CCOO: Comissions Obreres

CDC: Convergència Democràtica de Catalunya

CEPEPC : Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana

CiU: Convergència i Unió, la coalición de CDC i UDC

CNR : Centre Nacionalista Republicà

CNT: Confederación Nacional del Trabajo

CRS: Conjunción Republicano-Socialista

CSC: Convergència Socialista de Catalunya

CSUT: Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores

EC: Esquerra Catalana

ECP: En Comú Podem

ERC: Esquerra Republicana de Catalunya

EUiA: Esquerra Unida i Alternativa

FAI: Federación Anarquista Ibérica

FAVB: Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona

FCO: Front Català d’Ordre

FJS: Federación de Juventudes Socialistas

FEC: Front d’Esquerres de Catalunya

FLP: Frente de Liberación Popular

FNC: Front Nacional de Catalunya

FOC: Front Obrer de Catalunya

FOUS: Federación Obrera de Unidad Sindical

FRAP: Frente Revolucionario Antifascista y Patriota

FUE: Federación Universitaria Escolar

FUC: Front Universitari de Catalunya

FSL: Federación Sindicalista Libertaria

GRAPO: Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre

HOAC: Hermandad Obrera de Acción Católica

IC: Iniciativa per Catalunya

ICV: Iniciativa per Catalunya Verds

IU: Izquierda Unida

JCC: Joventut Comunista de Catalunya

JSU: Juventudes Socialistas Unificadas

JSUC: Joventut Socialista Unificada de Catalunya

JGR: Joven Guardia Roja

JJLL: Juventudes Libertarias

JOC: Joventut Obrera Cristiana

MCC: Moviment Comunista de Catalunya

MCO: Moviment Catòlic Obrer

MIL: Movimiento Ibérico de Liberación

MSC: Moviment Socialista de Catalunya

NEU: Nova Esquerra Universitària

OC-BR: Organización Comunista Bandera Roja

OIC: Organización de Izquierda Comunista

OTAN: Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord

PCC: Partit Comunista de Catalunya

PCCh: Partido Comunista de Chile

PCE: Partido Comunista de España

PCE(i): Partido Comunista de España (internacional)

PCE(m-l): Partido Comunista de España marxista-leninista

PCE(r): Partido Comunista de España reconstituido

PCF: Parti Communiste Français

PCP: Partido Comunista Peruano

PORE: Partido Obrero Revolucionario de España

POUM: Partit Obrer d’Unificació Marxista

PP: Partido Popular

PRC: Partit Republicà Català

PRDF: Partido Republicano Democrático Federal

PRR: Partido Republicano Radical

PRS: Partido Radical Socialista

PS: Partido Sindicalista

PSAN: Partit Socialista d’Alliberament Nacional

PSC: Partit dels Socialistes de Catalunya

PSC-C: Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés

PSOE: Partido Socialista Obrero Español

PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya

PTE: Partido del Trabajo de España

UC: Unió Catalanista

UCL: Unión Comunista de Liberación

UDC: Unió Democràtica de Catalunya

UFNR: Unión Federal Nacionalista Republicana

UGT: Unión General de Trabajadores

URSS: Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas

USC: Unió Socialista de Catalunya

USO: Unió Sindical Obrera

Bibliografia

Taula de sigles

Comparteix això: