La progressió de l’exèrcit revoltat contra la República era acompanyada de tota mena d’atrocitats contra la població civil i, després de setmanes d’intensos atacs aeris, les tropes franquistes comandades pel Carnicero de Badajoz van entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939, alhora que la seva aviació massacrava les 400.000 persones que fugien cap a la frontera francesa.
La Pepita Ferrer Martínez, molts anys després, va escriure un breu text titulat Mis recuerdos de niña i intervingué en una xerrada a la Biblioteca de Nou Barris que, juntament amb altres testimonis, van ser recopilats al llibre Vivències : La Barcelona que vaig viure 1931-1945.
No vivia en el Nou Barris de la postguerra i explica successos àmpliament documentats, com l’ordre de guarnir els balcons per a la desfilada de l’exèrcit nacional o l’obligació de fer la salutació i cantar l’himne falangista si s’encenien les llums dels cinemes. Més interès humà té el drama familiar que van viure:
“Mi padre era guardia de asalto de la Generalitat, pero fue destinado a la comisaría de la Via Layetana de telefonista. Yo no vi nunca a mi padre vestido de uniforme, iba de paisano. Digo esto porque cuando entraron los fascistas en Barcelona, mi padre se presentó y quedó detenido”.
No tenim més dades sobre el pare de la Pepita, però el seu cas no va ser excepcional, perquè la maquinària de repressió franquista empresonà i investigà, sistemàticament, a milers de persones per les seves idees polítiques o treballar per a les administracions republicanes. S’han comptabilitzat uns 1717 afusellaments en el Camp de la Bota i el Castell de Montjuïc, als quals s’haurien d’afegir un nombre desconegut de morts causades per les tortures o les condicions inhumanes de les presons/camps de concentració i els milers d’anys de les condemnes a penes de presó.
Els aliments escassejaven i la gent comprava en un mercat negre controlat, en gran manera, per la jerarquia i els empresaris afins a la dictadura. Si la situació era difícil en general, encara ho era més per a dones al capdavant de les famílies que havien perdut o tenien presos als seus marits. Pepita exposa l’arbitrarietat i la mesquina humiliació a les que la policia política i els falangistes van sotmetre als vençuts:
“A los pocos días, se presentó en mi casa un señor bajito con gabardina, que decía llamarse Martínez. Me interrogó, a mí, con siete años, diciéndome que dónde escondía mi padre la pistola. Yo nunca vi en mi casa ni uniformes ni pistolas. Él me dijo: “Ahora seremos buenos amigos, yo vendré muchos días a tu casa”. Y así fue. A la hora de la escasa comida, se presentaba y se sentaba en el comedor. Le decía a mi madre: “Usted, señora, continúe con sus labores. Yo seguiré viniendo hasta que me diga la niña dónde está la pistola de su marido”. Y sí fue la cosa. Un día venía, y estaba luego dos o tres sin venir, y continuaba. Además, nos pusieron la casa patas arriba. Luego supimos que el tal señor Martínez se dedicaba a hacer lo mismo en otras casas”.
Insistim, una altra vegada, que aquests records no es refereixen a Nou Barris, però reproduïm un altre terrible paràgraf que narra l’atroç persecució de la llengua i la cultura catalana en aquesta època:
“Teníamos un vecino que vivía en el mismo rellano de la escalera donde habitábamos. Yo jugaba con sus hijas, algo mayores que yo. Era un señor que no sabía ni papa de castellano. Un día subió al tranvía, y una señorita… que iba postulando, le puso la banderita. Y como él no tenía el importe exacto que costaba el ponértela, le dijo en catalán que le devolviera el cambio. La respuesta que obtuvo fue que se lo llevaron a comisaría y lo castigaron con un vaso grande de aceite de ricino. Él se quejó, ya que padecía de varias úlceras de estómago. Como en aquellos tiempos no había muchos medicamentos, lo que se tomaba casi siempre era el bicarbonato. El hombre murió a las 48 horas.”
La ciutadania de Barcelona va resistir, com va poder, aquests anys de foscor i va ser capaç d’articular un boicot massiu a la pujada del preu del bitllet del tramvia el març del 1951:
“Hubo una huelga importantísima de tranvías. Fue algo increíble, pasaban los tranvías sólo con algún policía. Las caras de la gente que iba andando eran de triunfo, pareciendo decir: “Yo me fastidio, pero esos cabrones no se saldrán con la suya”. Había ciudadanos que venían de muy lejos andando.”
La nostra veïna Pepita Ferrer Martínez (Barcelona 1931-2013) va treballar de modista, milità al PSUC clandestí i ser una activista de l’AVV Porta. Va participar en les mobilitzacions pels semàfors del passeig del Verdum, les escoles públiques Palma i Splai, els habitatges de RENFE-Meridiana, els jardins de la plaça Sóller i els terrenys pel Casal de Gent Gran Casa Nostra. Va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2007.
Ignacio José Castaño Pacho. 2022. doi: 10.13140/RG.2.2.28669.64483. Aquest material d’accés obert es distribueix sota els termes d’una llicència Creative Commons Attribution 4.0 International (CC BY 4.0) License.
Bibliografia
Mis recuerdos de niña. Vivències. Pepita Ferrer Martínez
https://nanopdf.com/download/de-mis-recuerdos-de-nia_pdf
Vivències : La Barcelona que vaig viure 1931-1945. 2008. Ajuntament de Barcelona – Diputació de Barcelona. ISBN: 978-84-9850-124-7
Wikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pepita_Ferrer_Mart%C3%ADnez
