El 19 de febrer d’enguany, l’Ajuntament de Barcelona ha inaugurat un faristol dedicat a les dones que feien servir les bugaderies comunitàries del Verdum, amb una informació que complementa la placa commemorativa instal·lada fa uns anys. Aquesta pàgina ha tractat el tema a l’apartat Els espais de Memòria Històrica a Nou Barris i reproduïm el text perquè posa en context la creació dels safaretjos i el paper, de vegades contradictori, que jugaven a la vida de les dones.
La placa dedicada als safareigs del Verdum – El carrer de Robert Robert. Les bugaderies públiques eren, i encara és així a molts llocs del món, un espai on es perceben les diferents formes de la discriminació per raó de gènere i revela els processos de socialització, sororitat i empoderament de les dones. Des de l’antiguitat, s’havia rentat de genolls als rius i rierols, amb les faldilles arromangades, els braços descoberts, en unes posicions considerades “poc decoroses” o una “provocació” per als homes i la creació dels safareigs als barris o pobles té el seu origen en la necessitat d’assegurar la potabilitat dels corrents d’aigua i, també, en la preocupació de la societat pel temps que les dones passaven fora del control de la comunitat.
Els homes xerraven, cantaven i reien descansant a la plaça o la taverna i elles també ho feien, alhora que treballaven, però al seu cas aquestes estones de diversió van ser estigmatitzades com a tafaneria o xafarderia (del català “safareig” i “fer safareig”). Les dones més grans controlaven a la resta, van crear codis secrets per a tallar les converses que no devien ser sentides per les solteres o les menors d’edat, per exemple dient “vigileu, que hi ha roba estesa”, i a casa les advertien que “els draps bruts es renten a casa” perquè no hi parlessin sobre els seus problemes personals. El safareig servia per a reproduir els rols de gènere, pel fet que les més petites eren obligades a col·laborar-hi mentre els seus germans jugaven al carrer, eren estimulades amb frases “com a ajudes a la teva mare” o “que bé rentes”, i les fadrines se sotmetien a l’examen de les possibles sogres. No cal dir que als safareigs només anaven les dones de la classe treballadora, les minyones i les bugaderes professionals, que expulsaven als tafaners perquè ni tal sols els homes més pobres feien la seva bugada.
Les bugaderes professionals treballaven rentant la roba de la burgesia, els negocis o els homes solters durant jornades de dotze hores, moltes eren al capdavant d’una família monoparental i només havien trobat aquesta infravalorada feina. A l’inici del segle XX, va esdevenir un dels col·lectius de treballadores més organitzat sindicalment, fer vagues contra els baixos salaris i la manca d’higiene als safareigs i, a més a més de patir l’habitual repressió contra les mobilitzacions laborals, els diaris de l’època les acusava de “conducta desordenada”. La millora de les dures condicions de treball de les bugaderes i la reclamació d’uns safaretjos municipals amb piles a major altura, parets i sostre va aparèixer al programa electoral del PSOE (1910) i les propostes de la CNT (1917) per a millorar la vida als barris obrers.
Les Viviendas del Gobernador al Verdum tenien dues bugaderies comunitàries i les famílies pagaven una quota pel seu manteniment. Eren dues construccions senzilles amb unes basses d’aigua per a ensabonar i esbandir. La placa i el faristol commemoratius es van posar a la localització del de la plaça del Verdum, cantonada amb el carrer de Robert Robert, i el safareig de baix era a la cruïlla dels carrers de Góngora i Viladrosa. No va haver-hi gaires més a Nou Barris perquè les cases més antigues tenien algun lloc per a fer la bugada i els edificis posteriors incorporaren una pica, però les dones de Torre Baró, Vallbona i, quan faltava l’aigua als dipòsits, les dels edificis del Patronato Municipal de la Vivienda a la Trinitat Nova van rentar al Rec Comtal o a la riba del riu Besòs. Les mobilitzacions van aconseguir que es construïssin tres safaretjos públics a Vallbona mentre s’instal·lava la xarxa de subministrament d’aigua corrent.
Una de les peculiaritats de Nou Barris és que la majoria de les persones que van establir-s’hi procedia de la immigració, les dones eren joves, no gaudien del suport de les xarxes familiars o socials i eren molt condicionades per una educació plena de tabús. Les que tenien una feina remunerada podien relacionar-se amb altres companyes, si més no, de camí al treball, però les que ho feien a casa ni tenien el temps ni els llocs on poder fer-ho.
Les finestres dels celoberts, les portes de l’edifici, els replans, el mercat, els comerços, el safareig… van servir per a contactar amb altres dones i arribar-hi a una confiança que els permetés resoldre una infinitat de situacions desconegudes sobre les seves relacions de parella, la criança, la salut o la sexualitat. Aquests llocs també van funcionar com a canals d’informació oral sobre els esdeveniments i, a través d’ells, s’estengueren moltes de les reivindicacions socials o veïnals protagonitzades per les dones.
