Queremos agradecer a la poetisa Inés Encuentra Martínez y al cantautor y poeta Antoni García Iranzo sus intervenciones desinteresadas, y que gustaron mucho al público, en la conmemoración republicana del 16 de abril.
Antoni nos ha hecho otro pequeño regalo, un texto donde recoge algunos recuerdos de su abuelo que hablan de la vida cotidiana en Montcada i Reixac y, especialmente, en El Verdun-Les Roquetes durante la República, donde algunas de las casas con huerto pasaron de ser segundas residencias a alquilarse a las familias que necesitaban una vivienda y el pescado fresco llegaba porque un pescador de la Barceloneta se estableció allí.
Encontramos algunas referencias a la Guerra Civil, como la protección de la infancia huérfana que desarrolló la Generalitat de Catalunya o su evacuación hacia otros países, el vecindario refugiándose en la Mina de la Ciutat, escuchando la radio en el cruce entre Joaquim Valls y el carrer de Viladrosa o la leva del saco, la de los hombres más mayores.
Muchas personas como Josep Iranzo salían de la ciudad para comprar o trabajar a cambio de productos de primera necesidad, porque el racionamiento no conseguía alimentar en la población, y las carencias continuaron durante la posguerra, cuando la dictadura franquista perseguía el estraperlo de supervivencia, pero protegía a los grandes especuladores.
Hemos querido aprovechar el Día del Libro para ofreceros este testimonio.
De Montcada i Reixac al passatge Quintana
Del iaio Iranzo en sabem força coses però no pas així de la iaia Montserrat, la seva esposa, morta a l´any 1935 al Passatge Quintana 16, al barri de Verdum, antany anomenat Can Dragó, si més no als registres de l´ajuntament. Josep Iranzo va néixer a Muniesa, província de Terol, i a l´edat de catorze anys ja era a Barcelona fent de mosso de corda a l´estació de França i cantant jotes a tort i a dret: -”En tu puerta me cagué pensando que me querías, y ahora que ya no me quieres, dame la mierda que es mía”-. Aquest era el seu “hit” més preuat, tota la família l´hem cantat durant més de vuitanta anys. Era fill de l´home més odiat de tota Muniesa, Pablo Iranzo, el recaptador d´impostos i de Benita Gracia. Desconeixem el lloc i les circumstàncies però, en algun moment de la seva vida va conéixer a Montserrat Riera, filla de Samalús, els seus camins es van creuar i es van casar.
El primer domicili conegut va ser a Montcada i Reixac, al Carrer Ripoll 4. Allà van néixer els primers tres fills, en Josep, la Benita, que és ma mare, i la Montserrat. Més tard van anar a petar a Montcada-Bifurcació, on va néixer l´Emilia, la quarta i darrera filla del jove matrimoni. Allà vivien en una casa humil, on creuant la porta de la cuina sortien directament al Rec Comtal, que els hi feia de pati amb riu. La iaia Montserrat, patidora de mena com era, no vivia mai tranquil·la perquè en Josep, que aleshores no devia tenir més de cinc anys, no feia cap altra cosa més que voler-se ficar-se al rec. Paradoxalment qui va caure a l´aigua no va ser en Josep sinó la Montserrat, mentre rentava un mocadoret que l´havient donat unes veïnes per fer veure que rentava, com si d´un joc es tractés. De vegades, quan l´aigua del rec no sortia amb massa pressió la iaia rentava la roba, car sovint no era tan freda com la de casa. Tot això fins que el doctor Dencàs va recomenar a la família traslladar-se a un lloc més sec. Montcada era massa humida, passaven per allà tres rius, el Besòs, el Mogent i el Ripoll, a part del rec, i la tieta Montse patia de bronquitis.
El iaio Iranzo, que no era pas advocat però sí molt espavilat, va fer tractes amb Pere Quintana, un senyor de Barcelona que tenia un negoci de fusteria i era propietari d´uns terrenys entre l´Avinguda dels quaranta metres, avui dita Via Júlia, i el carrer sense nom, avui anomenat Carrer Viladrosa o el carrer dels cines. Allà el iaio va recollir la tradició familiar de recaptador i va fer uns tractes amb el senyor Quintana fent-li de cobrador dels lloguers de les cases a canvi d´un preu ajustat per la vivenda que havíem llogat nosaltres i l´explotació d´un petit hort, propietat també del senyor Quintana. A aquest hort molts matins faltaven verdures.
No sabem pas amb quina periodicitat però molts diumenges el senyor Quintana venia a casa a fer les liquidacions i no venia mai de buit, sempre portava caramels i tebeos pels nens, fins i tot una pissarra feta a la seva fusteria. Mentrestant la iaia feia cafè. Cal dir que aquella casa on vivien els Iranzo-Riera havia estat uns anys abans la casa d´estiueig dels Quintana, que vivien al carrer de l´Oli de Barcelona, molt a propet de la Via Laietana. Però, en morir una filla del matrimoni, van decidir llogar-la. Tot anava força bé pels Iranzo, malgrat les dificultats de l´època, que ara amb aquestes imatges que explico ens semblen bucòliques.
Una de les famílies veïnes eren els Atzerà-Vallbé, un matrimoni format per la senyora Cinta i el senyor Martí, provinents de la Barceloneta però no pas fugint dels bombardejos perquè tot i que eren temps convulsos encara no hi havia conflicte bèlic. En aquell temps no hi havia cap peixateria al barri, tot aquell que vulgués peix s´havia de traslladar fins a Sant Andreu. Però, vés quina sort, el senyor Martí era pescador i venia tots els dies carregat de peix fins a les orelles. Se´l treien de les mans en un sol instant i qui no podia pagar o no li convenia, podia fer permutes amb d´altres productes.
Malauradament, després només d´una setmana d´intensa malaltia, la iaia Montse ens va deixar a la tendra i ”cristiana” edat de trenta-tres anys. Va morir com es moria abans, a casa i amb la companyia de tota la familia. Se´n va anar d´una manera tan ràpida i curta com va ser la seva vida. Jo no l´he coneguda, però sempre ha estat dins meu, sempre he sentit el seu alè, l´he estimada i l´estimaré sempre. Ma mare, la Benita, amb set anys, va assumir el rol de cuidadora dels seus tres germans i les feines de la casa.
Com tots sabem el divuit de juliol de 1936 l´Espanya feixista ens va voler arrabassar allò que era nostre, una República que pretenia ser lliure i magnífica. El iaio Iranzo plalplantat, vidu, amb quatre criatures, sense feina I que ja havia dit abans que no era pas advocat però sí molt espavilat, va aconseguir, mitjançant contactes, internar a les criatures a les escoles gratuïtes de la Generalitat republicana. El nen a Sarrià i les nenes a Horta, allà on ara es diu Sant Joan Bosco. Els fills ja estaven assegurats, tenien llit i menjar per endur-se a la boca, ara faltava que el iaio es podés guanyar la vida.
Sortia cada matí caminant des del Passatge Quintana a Parets o a qualsevol altre poble del Vallès a fer tractes amb els pagesos, que li pagaven la feina amb productes de la terra. Al tornar cap a Barcelona cada escamot de cada fracció política determinada li demanava un peatge dels productes guanyats. Al final tornava a casa amb ben poqueta cosa. Mentrestant a l´escola de les nenes, una mestra molt esverada va entrar a classe i va ordenar que els nens havien de marxar, s´havia d´adequar l´escola com a hospital de guerra. La mare i la tieta van veure ambulàncies i soldats molt mal ferits mentre marxaven cap a casa. La mare i la tieta m´ho han explicat sempre.
Un temps abans de tot això, se m´oblidava esmentar-ho, un representant del PSUC va picar a la porta de casa demanant al iaio si volia endur-se la canalla a Rússia. La resposta fou un NO clar i contundent. Això vol dir que jo sóc català per pura casualitat.
Queien les bombes a Barcelona, els gossos bordaven i rebordaven molt abans que sonessin les paves, les alarmes, car amb la seva privilegiada oïda sentien el retruny dels motors dels avions italians i la gent es refugiava a la Mina de la Ciutat. Quan ho hi havia bombardeig una altra família veïna, els Piqué, aquests eren valencians, treien al carrer la descomunal ràdio de vàlvules de l´època a la cruïlla entre Joaquim Valls i el Carrer Viladrosa per tal que la gent pogués escoltar els parts de guerra de Ràdio Associació de Catalunya. El iaio n´era asidu.
Tothom en parla de la lleva del biberó però, no ens en recordem mai de la lleva del sac, la lleva dels més grans, gairebé a les acaballes de guerra. El iaio ja s´havia comprat la motxilleta, el plat, el got i la cullera. No va donar temps, pocs dies després les tropes franquistes entraven per la Diagonal.
Acabada la guerra la família es va mudar a Sant Andreu, a un antic casalot del segle XIX, al carrer Pons i Gallarza. Tot i que va conservar la del Passatge Quintana fins l´any 1967, any en el que va ser enderrocada per fer-hi pisos.
I d´aquesta manera, escrivint i recordant a l´ensems mentre el fí oratge del migdia m´acarona les galtones, m´acaba de sortir el relat més literal i amb menys ornaments literaris de la meva vida. Potser agradi més aIxí o potser no, vés tu a saber!!!
P.D.- Jo, a hores d´ara, encara no he tingut la dèria de fer-me recaptador. Però no rescarto res, resto amatent a les possibles ofertes!!
Antoni Garcia Iranzo
Cantautor i poeta
Març 2023
